tambe, d’un manera curiosa, la seva companya Ayumi, que sota els seus efectes parlava i actuava d’un manera molt mes llancada i ostentosa.

Quan trobaven una parella d’homes que els feia el pes, primer hi anava l’Ayumi sola a estudiar el terreny i a desplegar la seva simpatia natural per assegurar que despres hi pogues haver una bona entesa. Al cap d’una estona, que tenien calculada, s’hi afegia l’Aomame i entre totes dues aprofundien l’amistat naixent, de manera que es crees una atmosfera molt especial, a mig cami de la d’una opereta i la d’una pel·licula de cinema negre. Si arribaven fins aqui, la resta era molt senzilla: nomes havien d’anar on fos i, fent servir l’expressio de l’Ayumi, «fer-se un fart de follar». El mes dificil era trobar homes apropiats. Era millor que fossin dos, i calia que tinguessin un aspecte net i que fossin raonablement guapos. Tambe havien de ser una mica intel·ligents, pero, si ho eren gaire, podia convertir-se en un problema -els podien espatllar la nit parlant de coses avorrides-. Tambe era un punt a favor que semblessin anar be de diners, perque, com era natural, els homes pagaven el compte dels bars i els locals, aixi com l’habitacio de l’hotel.

Tanmateix, quan van intentar organitzar una petita festa sexual cap a final de juny -va resultar que aquesta va ser la darrera vegada que van actuar en parella-, no hi va haver manera de trobar ningu adequat. Hi van dedicar hores i van canviar unes quantes vegades de lloc, pero al final no va servir de res. Era l’ultim divendres del mes, pero a tots els bars on van anar, des de Roppongi fins a Asakusa, hi regnava l’avorriment, amb molt pocs clients i sense homes entre els quals escollir. A mes, el cel estava completament cobert de nuvols, i tot Toquio estava dominat per una atmosfera depriment, com si la ciutat s’hagues vestit de dol.

– Avui la cosa no funciona. Deixem-ho correr -va dir l’Aomame, quan el rellotge ja marcava dos quarts d’onze.

L’Ayumi s’hi va haver de resignar.

– Quin desastre! No havia vist mai un nit de divendres tan penosa! I jo que m’he posat roba interior lila tan sexi!

– Ves-te’n a casa i mira-te-la tu sola, davant del mirall.

– Ni jo, no tinc valor per fer aixo als banys comunitaris de la residencia de la policia.

– Sigui com sigui, avui ho haurem de deixar correr. Fem una copa tranquil·lament, tornem a casa i ens fiquem al llit.

– Potser val mes aixi -va dir l’Ayumi. Despres, com si se n’acabes de recordar, va dir:- Ah, es veritat! Aomame, ?per que no mengem alguna coseta, abans de tornar a casa? Encara em sobren trenta mil iens.

L’Aomame va fer una ganyota.

– ?Et sobren? Pero, ?que dius? Si sempre et queixes que el teu sou es molt baix i no tens diners!

L’Ayumi es va posar el dit index damunt l’aleta del nas.

– La veritat es que l’altre dia un home em va donar trenta mil iens. Me’ls va donar quan ens deiem adeu, per al taxi. Si, dona, la nit que ens ho vam fer amb aquells dos que treballaven en una immobiliaria.

– ?I tu els hi vas agafar sense dir res? -va preguntar l’Aomame, sorpresa.

– Potser es va pensar que erem semiprofessionals -va dir l’Ayumi rient-. Ni li devia passar pel cap, que poguessim ser una policia i una instructora d’arts marcials. Pero no passa res. Segur que guanyen diners a cabassos, a la immobiliaria, i els en sobren. Els vaig guardar a part pensant que podiem anar algun dia a fer un bon sopar, perque, es clar, no m’agradaria fer-los servir per a les despeses del dia a dia.

L’Aomame no li va dir que en pensava. Li semblava impossible que realment haguessin acceptat una compensacio economica d’uns desconeguts amb qui s’havien embolicat una nit. No li cabia al cap que una cosa aixi li hagues passat a ella. Se sentia com si s’estigues mirant en un mirall deformat. De fet, pero, des del punt de vista de la moral, ?que era «millor»: cobrar a canvi de matar homes o be acceptar els diners d’un home amb qui has mantingut una relacio sexual? Era dificil de decidir.

– Escolta, ?que et molesta, que acceptes diners d’aquells dos? -li va preguntar l’Ayumi, amb posat de preocupacio.

L’Aomame va fer que no amb el cap.

– Mes que molestar-me, em fa sentir una mica d’angunia. Diria que hauria de ser mes dificil per a una dona policia, pero, comportar-se com una prostituta.

– Gens ni mica -va dir l’Ayumi amb veu alegre-. A mi no m’importa. Perque mira, Aomame: es prostitucio quan el sexe es fa despres d’haver acordat el preu. Sempre es paga per avancat. A l’home li dius que, sisplau, et pagui abans d’abaixar-se els calcotets. Per principi, perque si despres et diu que no te diners, no fas ni negoci ni res. Pero si abans no negocies el preu, i es despres, que et diuen: «te, aixo es per al taxi», i et donen uns quants diners, l’unic que estan fent es demostrar-te que t’estan agraits. Es diferent, de la prostitucio, que es fa per diners. Hi ha una distincio clara.

L’explicacio de l’Ayumi no deixava de tenir una certa logica.

La darrera vegada, l’Aomame i l’Ayumi havien triat dos homes d’entre trenta-cinc i quaranta-cinc anys. Tots dos tenien els cabells espessos, pero l’Aomame s’hi va avenir. Van dir que treballaven en una empresa immobiliaria, pero, veient els vestits d’Hugo Boss i les corbates de Missoni Uomo que duien, era evident que no era en una gran empresa del ram, com ara Mitsubishi o Mitsui, sino en una de mes localitzada i mes agressiva. Potser una empresa amb nom estranger, en la qual no havien d’aguantar normes internes gaire estrictes, discursos sobre l’orgullosa tradicio de la casa o reunions que no s’acabaven mai, i on no podies treballar si no tenies uns grans dots personals, pero que, en consequencia, pagava uns bons sous. Un d’ells portava les claus d’un Alfa Romeo nou de trinca. Es van queixar que a Toquio faltaven espais d’oficina. L’economia ja s’havia recuperat del xoc del petroli i comencaven a sorgir molt bones perspectives, i el capital cada vegada circulava amb mes fluidesa. Arribaria el moment que per molts gratacels que es construissin, no aconseguirien satisfer tota la demanda que hi hauria.

– Sembla que ultimament els va be, a les immobiliaries -va dir l’Aomame.

– I tant. Si et sobren diners, el millor que pots fer es comprar-te una propietat -li va dir l’Ayumi-. Com que a Toquio l’espai es limitat i no paren d’arribar-hi grans quantitats de diners, els preus dels terrenys pugen sense parar, encara que no facis res. Si en compres un ara, tens els guanys assegurats. Es com apostar a un cavall que ja saps que guanyara. Encara que, per desgracia, una pobra funcionaria com jo no te prou diners per fer aquesta mena d’inversio. Per cert, Aomame, ?que tens cap inversio, tu?

L’Aomame va fer que no amb el cap.

– Jo nomes em refio dels diners en metal·lic.

L’Ayumi va riure en veu alta.

– Ei, aixo es mentalitat de criminal!

– Guardo els diners sota el matalas, i aixi, si algun dia he de correr, els puc treure d’una estrebada i fugir per la finestra.

– Ah, es clar! -va dir l’Ayumi, fent petar els dits-. Com a La fugida, aquella pel·licula de Steve Mcqueen! Els bitllets de banc i una escopeta. M’encanta, aixo.

– ?Mes que estar del costat de la llei?

– En l’ambit personal -va dir l’Ayumi, dibuixant un somriure-. Personalment, m’agraden mes els qui estan fora de la llei. Te mes encant aixo que no pas passar-se el dia en un microcotxe de patrulla, posant multes d’aparcament; moltissim mes encant. Potser es precisament per aixo, que et trobo tan interessant, a tu.

– ?Jo faig pinta d’estar fora de la llei?

L’Ayumi va assentir.

– No se com explicar-ho, pero si que en fas una mica la sensacio, encara que no arribis a l’extrem de Faye Dunaway amb una metralladora.

– No la vull per a res, una metralladora -va dir l’Aomame.

– Escolta, aquella organitzacio religiosa que es diu Sakigake, de que vam parlar l’altre dia… -va comencar l’Ayumi.

Havien entrat en un petit restaurant italia que estava obert fins tard i feien un sopar lleuger mentre bevien chianti. L’Aomame menjava una amanida amb tonyina i l’Ayumi, uns nyoquis amb salsa d’alfabrega.

– ?Si? -va dir l’Aomame.

– Com que em va interessar, he estat investigant una mica pel meu compte, i com mes investigo, mes mala espina em fa. Diuen que son una organitzacio religiosa, i fins i tot en van aconseguir un permis oficial, pero no hi ha res, que sigui religios de debo. Es com si la seva doctrina no tingues cap base, com si nomes fos una questio d’imatge. L’unic que han fet es barrejar com els ha anat be espiritualitat new age, academicisme de salo i