sabent, fins a cert punt, el risc que comportava. La maquina ja havia comencat a funcionar. Un cop havia agafat impetu ja no es podia aturar, i en Tengo havia passat a ser, sense cap mena de dubte, una peca mes del seu engranatge; i una peca important, a mes a mes. Sentia la remor que feia l’engranatge, i en notava a dins seu el moviment obstinat.
Quan va rebre la trucada d’en Komatsu, feia uns quants dies que Crisalide d’aire havia encapcalat per segona setmana consecutiva la llista d’obres literaries mes venudes. El telefon va sonar passades les onze de la nit. En Tengo ja s’havia posat el pijama i era al llit. Havia estat una estona de bocaterrosa llegint un llibre i estava a punt de tancar el llum de la tauleta de nit. Per la manera que va sonar el telefon, es va imaginar que seria ell. No hauria sabut explicar per que, pero sempre li passava, quan la trucada era d’en Komatsu. La manera de sonar era especial. De la mateixa manera que els textos tenen un estil determinat, les trucades d’en Komatsu tenien un so particular.
En Tengo va sortir del llit, va anar a la cuina i va despenjar l’auricular. En realitat s’hauria estimat mes no agafar-lo, adormir-se tranquil·lament, i somiar el gat d’Iriomota, el canal de Panama, la capa d’ozo, Matsuo Basho o el que fos, com mes remot millor. Pero si no hagues agafat el telefon, hauria tornat a sonar de la mateixa manera al cap d’un quart o mitja hora. En Komatsu no tenia nocio del temps, ni cap consideracio envers la gent que feia una vida normal. El millor era agafar el telefon llavors mateix.
– Ei, Tengo! ?Que ja dormies? -va dir en Komatsu, amb el to despreocupat de sempre.
– Estava a punt de posar-m’hi -va dir en Tengo.
– Perdona -va dir en Komatsu, en un to no gaire compungit-. Et volia comentar que les vendes de Crisalide d’aire van forca be.
– Es bo saber-ho.
– Ens en prenen els exemplars de les mans. Els venem tan de pressa que els pobres impressors han de treballar de nit i tot. Be, encara que ja preveia que en vendriem molts exemplars, es clar. Es una novel·la que ha escrit una noia de disset anys guapissima i, a mes a mes, se n’ha parlat als mitjans de comunicacio. Hi ha tots els elements necessaris perque es vengui.
– Seria molt diferent, si fos una novel·la escrita per un professor d’academia que tingues trenta anys i sembles un os.
– Si, es clar. Pero, de tota manera, no es pot dir que el contingut de la novel·la sigui gaire alegre, ni hi ha escenes de sexe, ni parts que et facin plorar d’emocio. O sigui que ni tan sols jo, no m’imaginava que s’arribes a vendre tant.
En Komatsu va fer una pausa, com si esperes la reaccio d’en Tengo, pero com que ell no deia res, va continuar parlant.
– I, a mes a mes, no es nomes que en venguem molts exemplars: les critiques tambe son bonissimes. Diuen que no es una d’aquestes novel·les estrambotiques que ara escriuen els joves, amb un argument que faci patxoca i prou, sino que la historia es excepcional. Tot i que, es clar, aixo tambe ha estat gracies a aquesta tecnica prodigiosa que tens, que et permet escriure amb un estil tan segur, amb que n’has extret totes les possibilitats. Realment, el teu treball va ser impecable.
«Amb que n’has extret totes les possibilitats»: en Tengo es va premer lleument els polsos amb la punta dels dits i va passar per alt els elogis d’en Komatsu. Quan el lloava tant, despres sempre li donava, indefectiblement, alguna noticia no gaire bona.
– Molt be -va dir en Tengo-. ?I la mala noticia quina es?
– ?Com ho saps, que t’he de donar una mala noticia?
– Home, has sigut tu, qui m’ha trucat a aquestes hores. No pot ser, que no m’hagis de donar cap mala noticia.
– Tens rao -va dir en Komatsu en to d’admiracio-. Tens tota la rao. Quina intuicio mes bona que tens.
No era intuicio, sino experiencia pura i dura, va pensar en Tengo. Pero no va dir res, tot esperant que l’altre continues.
– Es veritat: em sap greu, pero tinc una noticia no gaire bona -va dir en Komatsu, i va fer una pausa molt eloquent. En Tengo se’l va imaginar a l’altra banda de l’auricular, amb els ulls que li brillaven dins la fosca, com els d’una mangosta.
– Deu tenir a veure amb l’autora de Crisalide d’aire, ?oi?
– Si, te a veure amb la Fukaeri. Tenim un petit problema. La veritat es que fa un temps que no sabem on es.
En Tengo va continuar prement-se els polsos amb els dits.
– ?Quant es, un temps?
– Fa tres dies, el mati de dimecres, va sortir de la casa de Futamatao i va venir a Toquio. El professor Ebisuno la va portar a l’estacio. No va dir on anava. Va trucar mes tard i va dir que no tornaria a la casa de la muntanya, i que passaria la nit al pis de Shinanomachi. Aquell dia, la filla del professor Ebisuno es quedava a dormir al pis, pero va estar esperant la Fukaeri i ella no hi va anar. I ja no se n’ha sabut res mes.
En Tengo va repassar el que havia fet aquells tres dies, pero no va trobar res significatiu.
– No sabem on pot ser, i he pensat que potser s’havia posat en contacte amb tu.
– Jo no n’he sabut res -va dir en Tengo. Ja feia mes de quatre setmanes que la Fukaeri s’havia quedat a passar la nit a casa seva.
En Tengo va dubtar un moment si havia de dir a en Komatsu que aquell dia la Fukaeri li havia dit que li semblava millor no anar al pis de Shinanomachi. Potser hi havia alguna cosa que li feia mala espina, alla. Al final, pero, va decidir no dir res. No li volia dir a en Komatsu que la Fukaeri havia passat la nit a casa seva.
– Es una noia forca peculiar -va dir en Tengo-. Potser se li va acudir de sobte anar a algun lloc i no va dir res.
– No, aixo no pot ser. Encara que no ho sembli, la Fukaeri es una noia forca responsable. Sempre saben on es; ella truca per telefon i diu on es troba, i cap a on va. M’ho va dir el professor Ebisuno. O sigui que no es gens normal, que durant tres dies sencers no se’n sapiga res. Li pot haver passat alguna cosa greu.
En Tengo va grunyir una mica.
– Una cosa greu.
– Tant el Professor com la seva filla estan molt preocupats -va dir en Tengo.
– Sigui com sigui, si no aparegues, tu et trobaries en una posicio forca dificil, ?oi?
– Si. Si hi hem de ficar la policia, la cosa pot ser complicada. Es tractaria de la desaparicio d’una jove molt bonica que ha escrit un llibre que es ven a rem i a vela. Els mitjans de comunicacio es tornarien bojos, i suposo que com a editor responsable de l’obra se’m tirarien a sobre per demanar-me declaracions. No seria gens divertit. A mi m’agrada treballar a l’ombra, i no m’hi sento gens be, davant dels focus. A mes a mes, amb tot aquest rebombori, podria ser que abans que ens n’adonessim algu ens ventiles tots els draps bruts.
– ?Que hi diu, el professor Ebisuno?
– Volia denunciar-ne la desaparicio a la policia dema mateix -va dir en Komatsu-. Al final, a forca de demanar-l’hi, he aconseguit que s’esperi uns quants dies, pero no crec que el pugui aguantar gaire.
– Aixi que sapiguen que ha denunciat la desaparicio de la Fukaeri, els mitjans se’ns tiraran a sobre, ?oi?
– No se com respondra la policia, pero la Fukaeri es un personatge d’actualitat, i no pas una adolescent qualsevol que ha fugit de casa. Els sera dificil amagar-ho al public.
Potser era precisament aixo, el que pretenia el professor Ebisuno, va pensar en Tengo: provocar un rebombori fent servir la Fukaeri d’esquer i aprofitar-lo per intentar aclarir quina era la situacio dels seus pares a Sakigake i trobar-los. Si era aixi, de moment el pla del Professor anava tal com ell havia previst. ?Devia ser conscient, pero, el Professor, de fins a quin punt s’arriscava? Segurament si, perque no era una persona eixelebrada; la seva feina consistia, precisament, a pensar les coses en profunditat. A mes a mes, feia tot l’efecte que encara no l’hi havia explicat tot, a en Tengo, sobre les circumstancies que envoltaven la Fukaeri. Si ho hagues hagut d’expressar amb les seves propies paraules, hauria dit que li havien donat un trencaclosques en el qual faltaven algunes peces i li havien demanat que el fes. De bon principi, una persona amb prou enteniment no s’hauria posat en una situacio com aquella.
– ?Que se t’acut, a tu, on podria haver anat, la Fukaeri?
– Ara mateix, no.
– Vaja -va dir en Komatsu. Se li notava el cansament a la veu; no era gens habitual que mostres les seves debilitats.- Perdona que t’hagi fet llevar tan tard.