vi.

– Escolta, em vas dir que quan eres petita mai no t’havia molestat cap home, ?oi?

L’Aomame va mirar un moment l’expressio de l’Ayumi i despres va fer que no.

– La meva familia era molt creient i mai no es tocava la questio del sexe. I al nostre entorn era igual. El tema del sexe no es podia ni esmentar.

– Si, pero la fermesa de les conviccions religioses i les dinamiques del desig sexual son questions diferents. Tothom sap que entre les persones que tenen carrecs religiosos hi ha molts maniacs sexuals. De fet, entre els paios que dete la policia per delictes de prostitucio o d’assetjament, n’hi ha una quantitat molt considerable que es dediquen a la religio i a l’educacio.

– Potser si, pero com a minim en el meu entorn no n’hi havia ni el mes petit indici, d’aixo. I tampoc hi havia ningu que fes coses rares.

– Be, aixo es fantastic -va dir l’Ayumi-. Me n’alegro molt, de sentir-ho.

– ?No va ser aixi, en el teu cas?

L’Ayumi va arronsar una mica les espatlles, sense saber que dir.

– La veritat -va dir finalment- es que a mi em va passar unes quantes vegades, quan era petita.

– ?Amb qui?

– Amb el meu germa i el meu oncle.

L’Aomame va arrufar forca el front.

– ?Amb el teu germa i el teu oncle?

– Si. Ara tots dos son policies en actiu. Fa poc, al meu oncle li van donar una medalla i tot, per la gran contribucio a la pau i la seguretat de la poblacio local al llarg de trenta anys de servei. Fins i tot va sortir al diari, perque en un pas a nivell va salvar una gossa idiota amb el seu cadell que s’havien perdut.

– ?I que et van fer, aquests dos?

– Em van tocar alla baix, i van fer que els la xucles.

Les arrugues del front de l’Aomame encara es van fer mes fondes.

– ?El teu germa i el teu oncle?

– Pero per separat, es clar. Jo devia tenir uns deu anys, i el meu germa, quinze. Amb el meu oncle va ser mes aviat, dues o tres vegades, quan es quedava a dormir a casa.

– ?I no ho vas dir a ningu?

L’Ayumi va fer que no amb el cap unes quantes vegades, a poc a poc.

– Es clar que no. Em van dir que no ho digues absolutament a ningu, i em van amenacar de fer-me unes coses terribles, si ho explicava. I, a mes a mes, encara que no m’haguessin amenacat, em feia l’efecte que si ho explicava, seria a mi, i no pas a ells, a qui renyarien, i que em posarien uns castigs horribles. I aquesta por em va impedir de dir-ho a ningu.

– ?No ho podies explicar ni a la teva mare?

– Sobretot no ho podia explicar a la meva mare -va dir l’Ayumi-. La meva mare sempre havia tingut predileccio pel meu germa, i sempre s’havia sentit decebuda, amb mi. Perque era basta, no era gens bonica, era grassa i no treia unes notes especialment bones, a l’escola. La meva mare hauria volgut tenir una altra mena de filla, una que sembles una nina, una nena bonica i delicada que anes a classes de ballet. I jo era practicament el contrari d’aixo.

– I no la volies decebre encara mes.

– Exactament. Em semblava que si explicava que em feia el meu germa, la meva mare encara m’agafaria mes mania, i estava convencuda que en lloc de renyar-lo a ell, em diria que jo devia haver fet alguna cosa, per provocar-lo.

L’Aomame va fer-se desapareixer les arrugues del front ajudant-se amb les dits de totes dues mans. Des que als deu anys va anunciar als seus pares que abandonava la religio, no li havien tornat a dirigir la paraula. Quan calia, li escrivien una nota i l’hi donaven, pero no li parlaven. Havia deixat de ser la seva filla per passar a ser solament «una que havia abandonat la fe». Despres ella havia marxat de casa.

– Pero, ?no hi va haver penetracio? -li va preguntar l’Aomame.

– Penetracio, no -va respondre l’Ayumi-. No la podria haver fet de cap manera, una cosa tan dolorosa. I ells tampoc no m’ho van arribar a demanar.

– ?I encara els veus, aquest germa i aquest oncle?

– Jo vaig marxar de casa quan vaig comencar a treballar, i ara gairebe no coincidim mai. Pero no deixen de ser parents meus, i, a mes a mes, treballem en el mateix. Hi ha vegades que no puc evitar de veure’ls. Llavors intento fer bona cara, i no faig res que crei mal ambient. De fet, estic segura que ni tan sols se’n recorden, del que va passar.

– ?Que no se’n recorden?

– Ells si, que se’n poden oblidar -va dir l’Ayumi-. Pero jo no.

– Es clar -va dir l’Aomame.

– Es igual que amb les grans massacres de la historia.

– ?Les grans massacres?

– Els que les han comes les poden racionalitzar buscant les justificacions que els convinguin, i les poden acabar oblidant. Poden apartar la vista del que no volen veure. Pero els que les han patit no les poden oblidar, no en poden apartar els ulls. El record es transmet de pares a fills. El mon, Aomame, es una lluita inacabable entre un record i el record oposat.

– Tens rao -va dir l’Aomame, que va arrugar una mica el front. ?Una lluita inacabable entre un record i el record oposat?

– La veritat es que pensava que potser a tu et devia haver passat alguna cosa semblant.

– ?I per que t’ho pensaves?

– No t’ho sabria explicar, pero m’ho semblava. Pensava que potser t’havia passat una cosa d’aquesta mena i que era per aixo, que vius aixi, passant de tant en tant una sola nit esbojarrada amb desconeguts. I tambe em fa l’efecte que, en el teu cas, hi ha una certa rabia amagada, en aixo; rabia, o indignacio. Tu no sembla que puguis fer com la gent normal i corrent, que busquen una parella estable, queden, van a sopar i nomes se’n van al llit amb la seva parella com si fos una cosa que no s’hagues ni de plantejar. Encara que a mi em passa el mateix.

– ?Vols dir que no ets capac de tenir la mena de relacio habitual perque quan eres petita van abusar de tu?

– Aquesta es la sensacio que tinc -va dir l’Ayumi, que despres va arronsar una mica les espatlles-. A mi, el que em passa es que tinc por dels homes. O, mes ben dit, d’establir una relacio massa profunda amb un home determinat, i d’haver-ho d’acceptar practicament tot, d’ell. Tremolo nomes de pensar-hi. Pero de vegades se’m fa molt dificil, estar sola; em venen ganes que un home m’abraci i em penetri. Me’n venen tantes ganes que no em puc aguantar. En aquests casos, m’es mes facil estar amb algu que no conec gens ni mica; molt mes.

– ?Et fan por?

– Si, diria que molta.

– A mi diria que no em fan gens de por, els homes -va dir l’Aomame.

– ?A tu hi ha alguna cosa que et faci por, Aomame?

– Es clar, que si -va dir l’Aomame-. El que em fa mes por de tot soc jo mateixa. Por de no saber que faig, de no saber exactament que estic fent, ara mateix.

– ?I que estas fent, ara mateix?

L’Aomame es va quedar mirant un moment la copa de vi que tenia a la ma.

– Tant de bo ho sabes -va dir alcant el cap-. Pero no ho se. Ni tan sols estic segura d’en quin mon visc, i a quin any som.

– Som a l’any 1984 i som a Toquio, al Japo.

– Com m’agradaria, tenir-ho tan clar com tu!

– Dius coses molt estranyes! -va dir l’Ayumi, rient-. Parles de coses que son evidents, i que no cal ni dir.

– Encara no t’ho puc explicar, pero jo no puc dir que siguin coses evidents, per a mi.

– Ostres! -va dir l’Ayumi, admirada-. No entenc gaire que et passa, ni com et sents, pero, igualment, sigui l’any que sigui i et trobis on et trobis, tu estas profundament enamorada d’algu. A mi em fa moltissima enveja, aixo. Jo no tinc ningu aixi.