– No et deus pas haver enamorat, ?oi?

En Tengo va fer que no.

– No, no m’he enamorat.

– ?No et va be, la feina?

– De moment, va be. O, com a minim, va.

– Pero, igualment, sembla que et preocupi alguna cosa.

– No ho se. L’unic que passa es que no dormo be. Tot i que aixo no em sol passar. Soc dels que dormen be, quan s’adormen.

– Pobre Tengo! -va dir ella, tot acariciant-li els testicles amb la ma on no duia l’anell-. ?I tens malsons?

– Gairebe no somio mai -va dir en Tengo. Era la veritat.

– Jo somio molt. I tambe tinc molts cops el mateix somni, fins al punt que de vegades m’adono que el que estic somiant ja ho havia somiat abans. ?No ho trobes estrany?

– ?I que somies, per exemple?

– Doncs, per exemple, somio una cabana que hi ha al mig del bosc.

– Una cabana al mig del bosc -va dir en Tengo. Va pensar en la gent que hi havia al mig del bosc: els guiliaks, la gent petita, la Fukaeri.- ?I com es, aquesta cabana?

– ?De debo, que vols que t’ho expliqui? ?No t’avorreix, sentir els somnis dels altres?

– No, no m’avorreix. Explica-m’ho, sisplau -li va demanar en Tengo de debo.

– Jo camino sola per un bosc. No un bosc espes i sinistre com aquell on es perden en Hansel i la Gretel, sino un bosc clar i ple de llum. Es a la tarda, fa bo i em sento molt be, caminant tan tranquil·la pel bosc. Llavors veig una casa petita davant meu. Te una xemeneia i un petit porxo, i a les finestres hi ha cortines de tela de quadres de vichy. O sigui, que te un aspecte molt acollidor. Jo truco a la porta i dic: «Hola!». Pero no em responen. Torno a trucar una mica mes fort que abans i la porta s’obre tota sola. Resulta que no estava ben tancada. Entro a la casa, cridant: «Hola! ?Que no hi ha ningu? Entro, ?eh?».

Va mirar en Tengo a la cara mentre li acariciava els testicles.

– ?La captes, oi, l’atmosfera?

– Si, si.

– La cabana nomes te una habitacio. La construccio es molt senzilla: hi ha una petita cuina, un llit i un menjador. Al mig hi ha uns fogons de llenya i una taula molt ben parada, amb menjar servit per a quatre persones. Dels plats en surt un vapor blanc. Pero a la cabana no hi ha ningu. Sembla com si, quan tenien el menjar preparat i estaven a punt de seure a taula, hagues passat alguna cosa estranya, com, per exemple, que de sobte hagues aparegut un monstre, i haguessin fugit tots corrents. Pero les cadires estan ben posades, i tot esta en calma, tan normal que sorpren i tot. L’unic que passa es que no hi ha ningu.

– ?Que hi ha, per menjar, a la taula?

Ella va fer un gest de desconcert.

– No me’n recordo. ?Que hi deu haver, ara que ho dius? Pero la questio no es que hi ha per menjar, sino que es calent, acabat de fer. Sigui com sigui, jo m’assec en una cadira i decideixo esperar que torni la familia que hi viu. En aquell moment, tinc la necessitat d’esperar que tornin. Per que, no ho se. Com que es un somni, no tot el que passa es pot explicar perfectament. Potser vull que m’expliquin com puc tornar a casa, o he d’aconseguir alguna cosa, o ves a saber. Pero, sigui com sigui, em quedo alla quieta, esperant que tornin. Pero per molt que esperi, no ve ningu. El menjar continua fumejant. Quan ho veig, em ve moltissima gana. Pero per molta gana que tingui, i per molt que la gent de la casa no hi sigui, no em puc menjar el que hi ha a taula, perque no es meu. ?Hi estas d’acord, oi?

– Em sembla que si -va dir en Tengo-. Encara que, com que es un somni, no n’estic gaire segur.

– Pero, mentre estic aixi, es pon el sol. A dins de la cabana ja es fosc. El bosc que l’envolta cada vegada es mes negre. Voldria encendre els llums, pero no se com fer-ho. Cada vegada estic mes nerviosa. I llavors m’adono d’una cosa: per estrany que sembli, els plats continuen fumejant igual que abans. Ja han passat unes quantes hores, pero el menjar encara treu fum. Comenco a pensar que allo es molt estrany, que hi ha alguna cosa que no quadra. I el somni s’acaba aqui.

– ?I no saps que passa, despres?

– Segur que despres passa alguna cosa -va dir ella-. Es deu pondre el sol, no se tornar a casa i em quedo tota sola en aquella cabana sense cap ni peus. Esta a punt de passar alguna cosa, i tinc la sensacio que no es una cosa gaire bona. Pero el somni sempre s’acaba aqui. I no paro de somiar el mateix.

Va deixar d’acariciar els testicles d’en Tengo i li va posar la galta damunt el pit.

– Potser vol dir alguna cosa, aquest somni.

– ?Que, per exemple?

Ella no va respondre a aquella pregunta, sino que en va fer una altra.

– ?Vols que et digui que es, el que em fa mes por, d’aquest somni?

– Si.

Ella va sospirar profundament i l’aire va fregar els mugrons d’en Tengo com un cop de vent calent que passes per un estret angost.

– Doncs, el que em fa mes por es que potser jo soc el monstre. Se’m va acudir un dia, aquesta possibilitat. Que potser es precisament perque han vist que jo m’acostava, que aquella gent ha fugit corrents de la cabana quan estava a punt de menjar. I que potser no podran tornar, mentre jo sigui alli. Pero, igualment, jo m’he de quedar alla dins, sense fer res, esperant que tornin. Quan hi penso, em ve molta por, perque potser no hi ha cap salvacio possible.

– O, potser, el que passa -va dir en Tengo- es que allo es casa teva i t’estas esperant a tu mateixa, que has fugit.

Aixi que va haver acabat de parlar, en Tengo es va adonar que no ho hauria d’haver dit. Pero ja no es podia empassar les seves paraules. Ella va quedar callada forca estona. Despres li va estrenyer els testicles amb forca, fins al punt que no podia respirar.

– ?Per que dius una cosa tan horrorosa?

– No vull dir res. Nomes se m’ha acudit -va aconseguir articular en Tengo.

Ella va relaxar la ma amb que li agafava els testicles i va sospirar.

– Ara explica’m alguna cosa que hagis somiat tu. Algun somni teu.

En Tengo va comencar a parlar quan per fi va aconseguir respirar amb normalitat.

– Ja t’ho he dit abans, que jo gairebe no somio mai. Sobretot ultimament.

– Algun somni si, que deus haver tingut. No hi ha ningu, al mon, que no somii mai, absolutament. El doctor Freud s’enfadaria, si et sentis parlar.

– Potser si, que somio, pero quan em desperto practicament no recordo res. I encara que tingui la sensacio d’haver somiat alguna cosa, no recordo que era.

Ella es va posar el penis d’en Tengo, altre cop flaccid, al palmell de la ma i el va sospesar atentament, com si el pes expliques alguna cosa important.

– Doncs, no m’expliquis cap somni. Em pots explicar alguna historia que estiguis escrivint ara.

– Si pot ser, m’estimaria mes no parlar de les histories que estic escrivint.

– Escolta, no t’estic dient que m’expliquis una historia tota sencera, de principi a final, exactament com l’estas escrivint. No et demano tant: se perfectament que, encara que siguis tan alt i fort, ets un jovenet molt susceptible. Nomes vull que me n’expliquis una mica alguna part, o algun episodi secundari, o el que sigui. Vull que m’expliquis, nomes a mi, alguna cosa que encara no conegui cap altra persona a tot el mon. Tu m’acabes de dir una cosa horrorosa, i vull que m’ho compensis. ?M’entens, oi?

– Em sembla que si -va dir en Tengo sense gens de conviccio.

– Va, doncs, explica.

En Tengo va parlar amb el penis encara a la ma d’ella.

– Es una historia que parla sobre mi mateix. O sobre un personatge basat en mi mateix.

– Deu ser mes aviat aixo -li va dir l’amiga-. ?I hi surto, jo, en aquesta historia?

– No hi surts. Perque jo soc en un mon que no es el nostre.

– I jo no soc en aquest mon que no es el nostre.

– No nomes tu. La gent que es al nostre mon no es en aquest altre.

– ?I en que es diferencien, aquest altre mon i el nostre? ?Tu ho saps, ara, en quin dels dos mons et trobes?