– Es clar, que si, perque jo escric la novel·la.

– El que et pregunto es si ho sabria una persona que no fossis tu. Per exemple, jo, si pel que fos anes a parar a aquest altre mon.

– Em sembla que si -va dir en Tengo-. Per exemple, en aquest altre mon hi ha dues llunes. Per tant, els distingeixes.

La idea de les dues llunes l’havia extreta de Crisalide d’aire. En Tengo intentava escriure una narracio mes llarga i complexa -i tambe propia- sobre el mon que s’hi descrivia. Potser mes endavant es convertiria en un problema, el fet d’haver fet servir la mateixa idea, pero, de moment, en Tengo volia escriure tant si com no una historia sobre aquest mon amb dues llunes. Ja hi pensaria despres, en les altres questions.

– O sigui -va comencar ella-, que quan es fa de nit i mires el cel, hi veus dues llunes, i per aixo dius: «Ah, es clar, ara soc en aquest mon que no es el nostre», ?oi?

– Perque aixo es un senyal.

– I les dues llunes mai no coincideixen, al cel -va demanar ella.

En Tengo va fer que no amb el cap.

– No se per que es, pero entre les dues llunes sempre hi ha la mateixa distancia.

La seva amiga va pensar un moment en aquest altre mon sense dir-li res. Els seus dits tracaven alguna figura damunt del pit despullat d’en Tengo.

– Ei, ?saps quina es la diferencia, en angles, entre lunatic i insane? -li va preguntar.

– Tots dos son adjectius que es refereixen a un estat mental alterat, pero no se en que es diferencien, exactament.

– Insane vol dir que potser es de naixement, que el cap no et funciona prou be. I segurament cal rebre ajuda medica especialitzada. En canvi, lunatic, que fa referencia a la lluna, vol dir que pateixes una bogeria transitoria. A Anglaterra, al segle xix, les persones que eren considerades llunatiques rebien penes mes lleus, quan cometien un delicte, perque es pensava que la culpa era de la llum de la lluna, mes que no pas seva. Sembla impossible de creure, pero realment existia una llei que deia aixo. O sigui, que la idea que la lluna podia fer tornar boja la gent estava admesa legalment.

– ?Com ho saps, tu, aixo? -va preguntar en Tengo, bocabadat.

– No se de que t’estranyes tant: jo he viscut deu anys mes que tu, i per tant es normal que sapiga mes coses que tu.

En Tengo va admetre que tenia rao.

– Exactament, ho vaig aprendre a la Universitat Femenina del Japo, en una assignatura de literatura anglesa. Ens van fer una conferencia sobre Dickens, i el professor era molt estrany i es va passar tota l’estona explicant coses que no tenien res a veure amb les seves novel·les. El que et volia dir, amb aixo, es que si amb una sola lluna, com ara, la gent ja es pot tornar boja, si n’hi hagues dues, segurament encara estaria mes malament del cap. El cicle de les marees tambe canviaria, i les dones tindriem la regla mes sovint. Segur que hi hauria un munt de coses que no anirien a l’hora.

En Tengo es va quedar pensant en aixo.

– Potser si, que tens rao.

– ?En aquest mon, la gent te molts atacs de bogeria?

– No, no es que la gent es torni boja mes sovint. Vull dir que mes o menys fa les mateixes coses que nosaltres fem aqui, al nostre mon.

Ella va agafar suaument el penis d’en Tengo.

– En aquest altre mon, la gent fa mes o menys el mateix que nosaltres fem aqui. Aixi, ?quin sentit te, que aquest mon no sigui el nostre?

– El sentit que te que aquest altre mon no sigui el nostre es que hi pots reescriure el passat del nostre mon - va dir en Tengo.

– ?Pots reescriure el passat tant com vulguis, i de la manera que vulguis?

– Si.

– ?Que vols reescriure el passat?

– ?Que no el vols reescriure, tu?

Ella va fer que no amb el cap.

– No en tinc gens de ganes, de reescriure el passat, i la historia, i tot aixo. El que vull reescriure es la realitat d’ara i d’aqui.

– Pero si reescrius el passat, el present tambe canvia, perque el present esta definit per tots els fets del passat.

Ella va tornar a fer un profund sospir, i despres va fer pujar i baixar uns quants cops el penis d’en Tengo, que tenia a la ma, com si estigues fent proves amb un ascensor.

– Nomes et puc dir una cosa: tu vas ser un nen prodigi de les matematiques, ets cinturo negre de judo, i fins i tot ets capac d’escriure novel·les, pero, igualment, no en saps absolutament res, del mon. Absolutament res.

En Tengo no es va sorprendre gaire, en sentir una afirmacio tan categorica sobre si mateix. Ultimament, sempre tenia la sensacio de no entendre res de res, del mon que l’envoltava. No era pas cap descobriment.

– Pero no et preocupis, perque no en sapigues res -va dir l’amiga madura canviant la posicio del cos i prement els pits contra el cos d’en Tengo-. Tu ets un professor de matematiques somiatruites que treballa en una academia i es passa els dies escrivint novel·les, i has de continuar aixi. A mi m’agrada molt, la teva tita: la forma que te, la grandaria, el tacte… M’agrada quan esta dura i quan esta tova, quan esta malaltona i quan esta en forma. I, de moment, es nomes per a mi. ?Oi que si? ?Eh?

– Si -va reconeixer en Tengo.

– Escolta, ?t’ho havia dit, que jo soc una persona molt gelosa?

– Si, que m’ho havies dit. Gelosa mes enlla de logica.

– Mes enlla de tota logica. Sempre he estat aixi -va dir, per despres comencar a moure els dits lentament i amb fermesa-. Ara mateix te la tornare a posar dura. ?Que hi tens res a dir?

En Tengo hi va estar d’acord.

– ?En que penses, ara?

– Penso en tu, quan estudiaves a la universitat i anaves a les classes de literatura anglesa a la Universitat Femenina del Japo.

– Llegiem Martin Chuzzlewit. Jo tenia divuit anys, portava un vestit molt bonic amb volants i una cua de cavall. Era una estudiant molt aplicada, i llavors encara era verge. Em sento com si estigues parlant d’una vida anterior, pero, sigui com sigui, la diferencia entre lunatic i insane va ser el primer que vaig aprendre quan vaig entrar a la universitat. ?Que? ?T’excita, imaginar-t’ho?

– Es clar que si -va dir ell tancant els ulls i imaginant-se el vestit amb volants i la cua de cavall, l’estudiant molt seriosa que era verge pero gelosa mes enlla de tota logica, la lluna brillant al Londres de Dickens, la gent boja i la gent llunatica que hi voltava, tota amb barrets semblants i pentinats semblants. ?Com se la podia distingir? En tancar els ulls, en Tengo va deixar d’estar segur de quin era mon en que es trobava, en aquell moment.