Tot i que encara no s’havia declarat oficialment la fi de l’estacio plujosa, el cel era completament blau, i un sol de ple estiu queia brillant sense reserves a terra. Per primera vegada despres de forca temps, els salzes coberts de fulles verdes projectaven una ombra densa damunt el cami.

En Tamaru va rebre l’Aomame a l’entrada. Duia un vestit fosc d’estiu, una camisa blanca i una corbata llisa, i no suava gens ni mica. L’Aomame sempre quedava parada que un home tan fort com ell no sues ni gota per molta calor que fes, a l’estiu.

En Tamaru nomes va fer un petit cop de cap i va pronunciar una salutacio curta i gairebe inaudible a l’Aomame, i despres no va dir ni una sola paraula. No van mantenir cap conversa casual, com feien sempre. Ell va portar-la fins al lloc on l’esperava la mestressa caminant davant seu, sense girar-se ni una sola vegada. L’Aomame va suposar que no devia estar d’humor per parlar amb ningu, potser per culpa de la mort de la gossa. «Ja en trobarem un altre, de gos guardia», li havia dit per telefon, com qui parla del temps, pero ella sabia que no era aixi com se sentia. Aquell pastor alemany femella era important, per a ell, i al llarg dels anys havien forjat una relacio molt profunda. S’havia pres aquella mort tan sobtada i estranya com una mena d’insult personal, o de desafiament. L’Aomame es va imaginar la rabia silenciosa que sentia mentre li mirava l’esquena muda, ampla com la pissarra d’una aula.

En Tamaru va obrir la porta de la sala, va fer passar l’Aomame i es va quedar dret al trespol, sense dir res, esperant les instruccions de la mestressa.

– No cal que portis res per beure, de moment -li va dir ella.

Ell va assentir lleugerament i, sense dir res, va tancar silenciosament la porta. Totes dues es van quedar soles a la sala. A la taula situada al costat de la butaca on seia la mestressa hi havia una peixera rodona amb dos peixets vermells: peixos de colors normals i corrents, com n’hi ha tants, i una peixera rodona normal i corrent com tantes altres. A l’aigua hi suraven les algues verdes de rigor. L’Aomame havia visitat forca vegades aquella sala endrecada i espaiosa, pero era la primera vegada que veia aquells peixos. De tant en tant notava un lleu corrent d’aire fresc damunt la pell, com si l’aire condicionat estigues posat fluix. A la taula que tenia al darrere hi havia un gerro amb tres lliris blancs, grossos i immobils, com petits animals exotics immersos en la meditacio.

La mestressa va fer seure l’Aomame al sofa que tenia al costat fent un gest amb la ma. Les cortines blanques de puntes estaven passades davant la finestra que donava al jardi, pero els raigs del sol d’aquella tarda d’estiu eren excepcionalment intensos. Sota aquella llum se la veia exhausta com mai. Apuntalava sense esma les galtes als bracos prims, ensorrada a la gran butaca. Tenia els ulls enfonsats i mes arrugues que abans al coll. Els seus llavis estaven pal·lids, i els extrems d’aquelles llargues celles s’inclinaven una mica cap avall, com si haguessin renunciat a lluitar contra la llei de la gravetat. En algunes zones tenia la pell blanca, escamada, potser perque la sang li circulava mes malament. Se la veia com a minim cinc o sis anys mes gran que la darrera vegada que hi havia parlat l’Aomame, i no semblava importar-li que se li notes el cansament. Allo no era normal: almenys davant de l’Aomame, ella sempre cuidava la seva aparenca i feia servir tota la forca interior de que disposava per intentar mantenir-se dreta i en bona postura, controlar l’expressio del rostre i no deixar traspuar cap senyal de vellesa a l’exterior. I aquests esforcos sempre aconseguien un exit admirable.

L’Aomame va pensar que aquell dia hi havia forca coses que eren diferents de sempre, en aquella casa. Fins i tot la llum de l’interior de la sala tenia un to diferent de l’habitual. I hi havia, a mes, aquells peixos i aquella peixera tan vulgars, que desentonaven lleugerament a la sala de sostre alt, plena de mobles antics i elegants.

La mestressa es va estar una estona sense dir res, amb els colzes als bracos de la butaca i les galtes repenjades a les mans, mirant un punt concret de l’aire que hi havia a tocar de l’Aomame. Tanmateix, l’Aomame sabia que en aquell punt no hi havia res d’especial; la mestressa necessitava un lloc on deixar reposar un moment la mirada.

– ?Tens set? -li va demanar en veu baixa.

– No, no en tinc -va respondre l’Aomame.

– Hi ha te fred. Serveix-te’n un got, si vols.

Va assenyalar una tauleta de servei situada a prop de l’entrada. Al damunt hi havia una gerra de te fred amb gel i llimona i, al costat, tres gots de vidre gravat d’un to diferent.

– Moltes gracies -li va dir l’Aomame, que tanmateix va continuar en la mateixa posicio, esperant veure que diria a continuacio.

La mestressa es va tornar a quedar en silenci. Li havia de parlar d’alguna cosa, pero potser aixi que hi poses paraules encara es faria mes real, i volia posposar aquest moment tant com pogues: aixo era el que significava aquell silenci. Finalment, com si s’hagues donat per vencuda, va mirar directament l’Aomame. Tenia els llavis tancats i formaven una linia recta, amb un esforc conscient per alcar-ne una mica els extrems.

– En Tamaru et va explicar que la gossa que vigilava la casa d’acollida es morta, ?oi? I que va morir d’una manera inexplicable.

– Si que m’ho va explicar.

– I ara ha marxat la Tsubasa.

L’Aomame va arrugar lleument el front.

– ?Ha marxat?

– Ha desaparegut. Segurament durant la nit. Avui al mati ja no hi era.

L’Aomame va arrufar una mica els llavis, intentant trobar les paraules adequades, que li van trigar a sortir.

– Pero… L’ultim dia que vaig venir voste em va dir que sempre s’hi quedava algu, a dormir a l’habitacio de la Tsubasa, per si de cas.

– Si. Pero en algun moment la dona que era amb ella s’ha adormit i no s’ha adonat de res, quan la Tsubasa ha desaparegut. Quan s’ha fet de dia, la nena ja no era al llit.

– La Tsubasa ha desaparegut la nit seguent que es moris el pastor alemany -va dir l’Aomame com si ho volgues confirmar.

La mestressa va fer que si.

– De moment no estem segurs de si hi ha cap relacio, entre aquests dos fets; pero jo penso que si, que n’hi deu haver.

L’Aomame, sense cap motiu especial, va mirar la peixera que hi havia damunt la taula. La mestressa tambe hi va dirigir els ulls, com si seguis la mirada de l’Aomame. Els dos peixets de colors recorrien tranquil·lament el petit estany de vidre amb subtils moviments de les aletes. La llum estival es refractava de manera molt curiosa a la peixera, i creava la il·lusio d’estar contemplant una part profundament misteriosa del fons mari.

– Aquests peixos de colors els vaig comprar per a la Tsubasa -va dir la mestressa mirant cap a l’Aomame, com si l’hi volgues explicar-. Hi havia un petit festival a la zona comercial d’Azabu i hi vaig anar a passejar amb la nena. Vaig pensar que no era bo, per a la salut, que es passes els dies tancada a l’habitacio. En Tamaru tambe va venir, es clar. I els vam comprar amb la peixera en una paradeta nocturna que hi havia. Semblava molt interessada, pels peixos. Els tenia a la seva habitacio i es passava el dia mirant-los, no se’n cansava mai. Pero com que ella ha desaparegut, els he portat aqui. Ara jo tambe me’ls miro molt. Me’ls quedo mirant, sense fer res. Sembla estrany, pero, realment, sembla que no te n’hagis de cansar mai. Tot i que fins ara no m’hi havia parat mai, a contemplar els peixos de colors.

– ?I te alguna idea, sobre on pot haver anat, la Tsubasa? -li va demanar l’Aomame.

– No, cap -va respondre la mestressa-. No te parents que la puguin acollir. Pel que se, no te cap lloc al mon on anar, aquesta nena.

– ?Pot ser que algu se l’hagi enduta a la forca?

La mestressa va fer que no amb el cap, movent-lo d’una manera tan lleu i nerviosa que mes aviat semblava voler espantar una mosca invisible.

– No, la Tsubasa se n’ha anat, senzillament. No ha vingut ningu a endur-se-la a la forca. Si hagues passat aixo, les dones que hi havia a l’edifici s’haurien despertat, ni que sigui nomes perque sempre tenen un son molt lleuger. Jo crec que la Tsubasa se n’ha anat perque ho ha decidit ella mateixa. Ha baixat les escales sense fer soroll, ha fet girar la clau de la porta d’entrada, l’ha oberta i se n’ha anat. La gossa no ha bordat perque s’havia