mort la nit abans. Ni tan sols s’ha canviat. Tenia la roba per vestir-se quan es lleves alla mateix, ben plegada, pero se n’ha anat en pijama, sense ni un centim a la butxaca.

L’Aomame encara va arrufar mes el front.

– ?Ha marxat sola, en pijama?

La mestressa va fer que si.

– Si. ?On pot anar, en plena nit, una nena de deu anys, tota sola, en pijama, sense ni un centim al damunt? No te ni cap ni peus. Pero a mi, no se per que, no em sembla especialment estrany. No, al contrari: ara tinc la sensacio que ha passat el que havia de passar. Per aixo no l’estic buscant. Nomes m’estic aqui, sense fer res, mirant els peixos de colors.

La mestressa va fer un cop d’ull a la peixera i despres va tornar a dirigir la mirada cap a l’Aomame.

– Perque se que no serviria de res, buscar-la. Ara, aquesta nena ja esta fora del nostre abast.

En dir aixo, va aixecar la galta de la ma i va expulsar a poc a poc l’aire que feia estona que retenia dins del cos. Es va posar totes dues mans als genolls.

– Pero, ?per que deu haver marxat? -va dir l’Aomame-. A la casa d’acollida estava protegida, i no te cap altre lloc on anar.

– No ho se, per que, pero em fa l’efecte que ho ha provocat la mort de la gossa. Des que va venir aqui que n’estava molt, ella, de la gossa, i la gossa tambe li havia agafat molt d’afecte; era com si fossin amigues intimes. Quan va morir la gossa, i d’una manera tan sagnant i tan estranya, a mes a mes, la Tsubasa va tenir una commocio. Es normal: totes les dones de la casa estan commocionades. Pero, pensant-hi ara, podria ser que aquella mort tan cruel fos una mena de missatge dirigit a la Tsubasa.

– ?Un missatge?

– Un missatge que li deia que no es podia quedar; que sabien que s’amagava aqui i que n’havia de marxar, i que si no ho feia podria passar el mateix a les persones que vivien amb ella. Era aquest, el missatge.

Els dits de la mestressa marcaven el pas d’un temps imaginari damunt els genolls. L’Aomame va esperar que continues parlant.

– Potser la nena va entendre que significava, el missatge, i se n’ha anat ella sola. Segur que no ha marxat perque en tingues ganes: sabia que no tenia cap altre lloc on anar, pero tambe sabia que se n’havia d’anar d’aqui. Em sembla insuportable, quan hi penso, que una nena que nomes te deu anys hagi de prendre una decisio com aquesta.

L’Aomame va tenir ganes d’estrenyer les mans de la mestressa entre les seves, pero es va contenir perque encara no havia acabat de parlar.

La mestressa va continuar.

– No cal dir que aixo ha estat un cop molt dur, per a mi. Em sento com si m’haguessin arrencat una part del cos, perque volia adoptar aquesta nena legalment. Es clar que sabia que no seria gens facil, pero ho volia fer malgrat totes les dificultats. No me n’hauria anat a queixar a ningu, si no ho hagues aconseguit. Pero, si et dic la veritat, a la meva edat es fa molt dur, un cop com aquest.

– Pero, podria ser que la Tsubasa tornes a venir, un dia d’aquests -va intervenir l’Aomame-. No te diners, ni tampoc cap lloc on anar.

– M’agradaria pensar-ho, pero no crec que torni -va dir la mestressa sense fer cap mena d’entonacio-. Nomes te deu anys, pero ja te forca criteri, i ha estat ella qui ha decidit marxar. No crec que torni per iniciativa propia.

L’Aomame es va excusar, es va aixecar i va anar fins a la taula de servei que hi havia al costat de la porta per servir-se te fred en un dels gots de cristall gravat. No tenia set, especialment, pero sentia la necessitat de posar- se dreta i fer una petita pausa. Va tornar al sofa, en va fer un glop i va deixar el got damunt el vidre de la taula.

– Deixem-la aqui, de moment, la questio de la Tsubasa -va dir la mestressa un cop l’Aomame va tornar a estar ben acomodada al sofa. Despres, com si volgues canviar una mica d’aires, va estirar les vertebres cervicals i va entrellacar fermament els dits de les mans davant del cos.- Ara parlem de Sakigake i del seu Lider. T’explicare el que he pogut esbrinar sobre ell. Aquest es el principal motiu pel qual t’he fet venir aqui, avui. Encara que, a la practica, esta relacionat amb la questio de la Tsubasa, es clar.

L’Aomame va fer que si; aixo era el que s’esperava, de fet.

– Tal com et vaig dir l’altre dia, ens hem d’encarregar d’aquest Lider sigui com sigui. Es a dir: l’hem d’enviar a l’altre mon. Com ja saps, aquest home te el costum de violar nenes d’uns deu anys, totes abans que hagin tingut la primera regla. Per justificar un acte com aquest, s’ha inventat una religio i utilitza el grup de creients que el segueixen. N’he intentat descobrir tants detalls com he pogut. Vaig encarregar una investigacio sobre aquest tema i hi he invertit un cert esforc economic. No ha estat gens senzill, i m’hi he hagut de gastar mes diners que no em pensava, pero he aconseguit identificar quatre nenes que fins ara han estat victimes, probablement, de les violacions d’aquest home. La quarta es la Tsubasa.

L’Aomame va fer un glop de te fred. No hi va trobar cap gust, com si tingues la boca plena de coto fluix que l’absorbis tot.

– Encara no en tenim tots els detalls, pero com a minim dues d’aquestes quatre nenes encara viuen dins del grup -va dir la mestressa-. Formen part del cercle intim del Lider i hi fan el paper de vestals. No es poden deixar veure davant dels creients comuns. No se si aquestes noies continuen a dins del grup per voluntat propia o si s’hi han hagut de quedar perque no han aconseguit fugir-ne. Tampoc no es clar si encara mantenien alguna mena de relacio sexual amb el Lider. Pero, sigui com sigui, sembla que el Lider i elles continuen vivint al mateix lloc, com si fossin una familia. La residencia del Lider es troba en una zona d’acces totalment restringit, i els creients de base no s’hi poden acostar. Viu envoltat de tota mena de misteris.

El got de vidre gravat que hi havia damunt la taula comencava a suar. La mestressa va fer una pausa i quan va haver recuperat un ritme de respiracio normal va continuar parlant.

– Hi ha una cosa segura: la primera de les quatre victimes va ser la propia filla del Lider.

L’Aomame va fer una ganyota. Els musculs de la cara es van moure tots sols, i la van desfigurar completament. Va pensar a dir alguna cosa, pero no li sortia la veu.

– Si, sembla que, al principi, aquest home va abusar de la seva propia filla. Va ser fa set anys, quan ella en tenia deu -va dir la mestressa.

La mestressa va agafar l’auricular de l’interfon i va fer que en Tamaru els portes una ampolla de xeres i dos gots. Mentrestant, totes dues es van estar callades, cadascuna posant en ordre els seus pensaments. En Tamaru va portar una safata amb una ampolla de xeres sense encetar i dues copes de cristall fi molt elegants. Va deixar la safata sobre la taula i va obrir l’ampolla amb moviments ferms i precisos, com si retorces el coll d’una au. Despres va abocar el xeres a les copes fent que dringuessin. En veure que la mestressa assentia, va fer una inclinacio i va sortir de la sala. Com era habitual, no va pronunciar ni una sola paraula; ni tan sols se sentia el soroll dels seus passos.

L’Aomame va pensar que no era nomes la mort de la gossa. En Tamaru se sentia profundament ferit perque la nena, aquella nena que era el mes important per a la mestressa, havia desaparegut davant dels seus nassos. No es podia dir, amb propietat, que la culpa fos seva: ell no vivia alla, i, a menys que hi hagues alguna rao especial per no fer-ho, a la nit se n’anava a dormir a casa seva, que era a uns deu minuts a peu. Tant la mort de la gossa com la desaparicio de la nena s’havien produit de nit, mentre ell no hi era, i totes dues coses semblaven dificilment evitables. La seva feina consistia solament a protegir la mestressa i la Mansio dels Salzes, i era dificil que tambe pogues mantenir vigilada la casa d’acollida, que es trobava fora dels terrenys de la mansio. Tot i aixi, pero, en Tamaru considerava que aquests fets eren consequencia d’errors seus, i, per tant, insults intolerables dirigits a la seva propia persona.

– ?Estas preparada per encarregar-te d’aquest home? -va preguntar la mestressa a l’Aomame.

– Estic preparada -li va respondre l’Aomame amb decisio.

– Aquesta feina no sera facil -va dir la mestressa-. Evidentment, les feines que t’encarrego no son mai facils. Pero aquesta vegada sera especialment dificil. Jo fare servir tots els recursos que tinc a l’abast, pero encara no se si et podre garantir que en sortiras sana i estalvia. Amb tota probabilitat, aquesta feina sera mes arriscada que les altres.

– En soc conscient, d’aixo.

– Ja t’ho he dit alguna vegada, que no et vull fer correr cap perill, pero la veritat es que aquesta ocasio les opcions que tenim son limitades.