– No em fa res -va dir l’Aomame-. No podem permetre que aquest home continui campant tranquil·lament pel mon.

La mestressa va agafar la copa i va fer un petit glop de xeres, com si el xucles. Despres va tornar a mirar un moment els peixos de colors.

– Sempre m’ha agradat veure xeres a temperatura ambient, les tardes d’estiu. No m’agrada gaire beure coses fredes quan fa calor. Al cap d’una estoneta de beure xeres, m’estiro i dormo una mica. M’adormo sense ni adonar-me’n, i quan em desperto, m’ha passat un xic la calor. Sovint penso que tant de bo em mori aixi: prenc una mica de xeres una tarda d’estiu, m’estiro al sofa, em quedo adormida sense ni adonar-me’n i no em torno a despertar mai.

L’Aomame va agafar la copa i va beure una mica de xeres. El gust del xeres no li agradava gaire, pero si que tenia ganes de beure alguna cosa. A diferencia de quan havia pres el te fred, ara notava forca el gust del xeres, l’intens estimul de l’alcohol a la llengua.

– Voldria que em responguessis amb sinceritat -va dir la mestressa-: ?a tu et fa por, morir?

L’Aomame no va trigar gens a respondre. Va fer que no amb el cap.

– No em fa por; sobretot, comparant-ho amb viure tal com soc.

Per la cara de la mestressa va passar un somriure fragil. Se la veia mes jove que feia una estona, i els seus llavis havien recuperat la vitalitat. Potser l’estimulava la conversa amb l’Aomame, o potser era que la mica de xeres que havia begut comencava a fer un cert efecte.

– Pero se suposa que estaves enamorada d’un home, ?no?

– Si. Pero la probabilitat que realment pugui estar amb ell es practicament nul·la. Per tant, si ara em moris, no hi perdria res.

La mestressa va entretancar els ulls.

– ?Hi ha alguna rao concreta que et faci creure que segurament no estaras mai amb aquest home?

– Cap, especialment -va respondre l’Aomame-, a part del fet que jo soc jo.

– No tens cap intencio de ser tu qui faci algun moviment per acostar-te a aquest home, ?oi?

L’Aomame va fer que no.

– Per a mi, el mes important de tot es que jo me l’estimo de tot cor.

La mestressa es va mirar un moment l’Aomame com si estigues impressionada.

– Veig que tens les idees molt clares, ?oi?

– Les hi vaig haver de tenir -va dir l’Aomame, que es va acostar la copa de xeres als llavis sense arribar-ne a beure-. No va ser per gust, que vaig comencar a pensar aixi.

Durant uns instants, el silenci va omplir l’habitacio. Els lliris mantenien els petals inclinats, i els peixos encara nedaven en la llum refractada de l’estiu.

– Puc preparar-ho tot perque el Lider i tu us quedeu tots dos sols -va dir la mestressa-. No sera facil, i segurament necessitare forca temps. Pero, de tota manera, ho puc aconseguir. Llavors, nomes has de fer el mateix que fas sempre. Aquesta vegada, pero, hauras de desapareixer quan ho hagis fet. T’hauras de fer cirurgia plastica per canviar de cara. Evidentment, deixaras la feina que tens ara i aniras a viure lluny d’aqui. Tambe et canviaras el nom. T’hauras de desfer de tot el que tens pel fet de ser l’Aomame. Et convertiras en una altra persona. Rebras una quantitat de diners molt considerable, com a honoraris. De tota la resta me’n faig carrec jo. ?Et sembla be?

– Tal com ja li he dit abans -va respondre l’Aomame-, no tinc res per perdre. Ni la feina, ni el nom, ni la vida que faig a Toquio, no signifiquen res, per a mi. Em sembla be.

– ?Canviar de cara, tambe?

– ?La tindre mes maca que ara?

– Si aixo es el que vols, ho podem fer, es clar -va dir la mestressa amb expressio seriosa-. Evidentment, hi ha uns certs limits, pero et podem refer la cara seguint les teves preferencies.

– Potser tambe podria aprofitar-ho per posar-me uns pits mes grossos, ?no?

La mestressa va assentir.

– Potser tambe estaria be. Vull dir per despistar, es clar.

– Ho deia de broma -va fer l’Aomame, que tot seguit va relaxar l’expressio-. No es que en pugui estar gaire orgullosa, pero a mi no m’importa continuar tenint aquests pits. Son lleugers i facils de traginar, i tampoc no vull haver-me de comprar sostenidors d’una altra talla, ara.

– Te’n comprare tants com vulguis.

– Aixo tambe era broma -va dir l’Aomame.

La mestressa li va tornar el somriure.

– Perdona. Es que no estic gaire acostumada a sentir-te fer bromes.

– No em fa res, haver-me de fer cirurgia plastica -va dir l’Aomame-. Mai no he tingut ganes d’operar-me, pero tampoc no tinc cap rao per oposar-m’hi, ara. La meva cara no m’agrada especialment, ni hi ha ningu que hi tingui una aficio especial.

– Tambe perdras els amics.

– No tinc ningu a qui pugui considerar un amic -va respondre l’Aomame. Llavors, de sobte, va pensar en l’Ayumi. Potser la trobaria a faltar, l’Ayumi, quan desaparegues de sobte, sense dir res. O potser se sentiria traida. Pero, ja d’entrada, sempre havia estat molt dificil, que pogues arribar a considerar mai que l’Ayumi era amiga seva. L’Aomame entrava en un terreny molt perillos, fent-se amiga d’una dona policia.

– Jo tenia dos fills -va dir la mestressa-. El fill gran i una filla tres anys mes petita. La filla es va morir; es va suicidar, tal com ja et vaig explicar. Ella no tenia fills. Amb el fill, per diverses raons, fa molt de temps que no hi tinc bona relacio. Ara gairebe no parlem mai. Tinc tres nets, pero tambe fa molt que no els he vist. Aixo no obstant, igualment, si em moris, la major part de la meva fortuna l’heretarien el meu unic fill i els meus nets, gairebe automaticament; ara els testaments ja no tenen tanta forca com abans. De tota manera, de moment puc disposar lliurement d’una quantitat considerable de diners. Si aconsegueixes dur a terme aquesta feina, tinc la intencio de donar-te’n la major part. Espero que no m’interpretis malament: no es pas que et vulgui comprar, amb aquests diners. El que et vull dir es que, per a mi, tu ets com la meva propia filla; que penso que tant de bo haguessis estat filla meva.

L’Aomame va mirar la mestressa en silenci. Com si se n’acabes de recordar, la mestressa va deixar la copa de xeres que tenia a la ma damunt la tauleta de vidre. Despres es va girar i va mirar els petals brillants dels lliris. En va olorar l’intens perfum i es va tornar a tombar cap a l’Aomame.

– Ja et vaig dir que tenia la intencio de convertir la Tsubasa en la meva filla adoptiva. Pero, al final, l’he perduda. No he pogut ajudar-la. M’he quedat de bracos plegats, veient com ella se n’anava sola, en la foscor de la nit. En realitat no voldria haver de fer aixo, pero, per desgracia, de moment no se m’acut cap altra manera d’aconseguir el nostre objectiu. L’unic que puc fer, a la practica, es compensar-ho d’aquesta manera.

L’Aomame l’escoltava sense dir res. Quan la mestressa va callar, es van sentir els clars refilets d’un ocell a l’altra banda de la porta de vidre. Va cantar un moment i despres se’n va anar a alguna altra banda.

– Ens hem d’encarregar d’aquest home, sigui com sigui -va dir l’Aomame-. Aixo es el mes important. Li estic profundament agraida per tenir-me en tanta consideracio. Em sembla que ja ho sap, que jo soc una persona que, per diversos motius, va abandonar la seva familia; una persona a qui els seus pares, per diversos motius, van abandonar quan era petita. Em vaig veure obligada a renunciar a l’afecte dels meus pares i a seguir el meu propi cami. Em vaig haver d’acostumar a viure aixi, per poder sobreviure sola. No va ser gens facil. De vegades em sentia com si fos una pila d’escombraries; una pila d’escombraries absurda i fastigosa. Per tant, li agraeixo molt, que em digui aixo, pero per a mi ja es massa tard, per canviar de manera de pensar, o de manera de viure. Pero per a la Tsubasa, no: ella encara es pot salvar. No es doni per vencuda tan facilment. No perdi l’esperanca i intenti recuperar-la.

La mestressa va fer que si amb el cap.

– Em sembla que m’he explicat malament. Evidentment, no renuncio a la Tsubasa: passi el que passi, fare tot el possible per recuperar-la. Pero, tal com pots veure, ara estic massa cansada. No haver-la pogut ajudar m’ha produit un sentiment d’impotencia molt intens. Necessito una mica de temps, per recuperar l’energia. A mes a mes, potser ja tinc massa anys. Podria ser que per molt que esperes, ja no recuperes les forces.

L’Aomame es va alcar del sofa i se li va acostar. Es va asseure al brac de la butaca i va agafar les mans fines i elegants de la mestressa entre les seves.

– Voste es una dona increiblement forta -va dir l’Aomame-. Te mes forca per viure que ningu altre. Ara