nomes esta cansada, perque ha tingut una decepcio. El millor que pot fer es estirar-se i reposar una mica. Quan es desperti, ho tornara a veure tot com sempre.

– Moltes gracies -va dir la mestressa, estrenyent tambe les mans de l’Aomame-. Potser si, que es millor que dormi una mica.

– Jo comencare a passar -va dir l’Aomame-. Esperare noticies seves. I endrecare les meves coses. Tot i que no tinc gran cosa, per endur-me.

– Procura no haver d’anar gaire carregada. Si et faltes alguna cosa, jo te la faria arribar immediatament.

L’Aomame va deixar anar les mans de la mestressa i es va posar dreta.

– Que descansi. Segur que tot anira be.

La mestressa va fer que si amb el cap. Despres va tancar els ulls, asseguda a la butaca. L’Aomame va tornar a mirar la peixera que hi havia damunt la taula, va olorar els lliris i va abandonar aquella sala de sostre alt.

En Tamaru l’esperava a la porta. Ja eren les cinc, pero el sol encara era al mig del cel i els seus raigs no havien perdut gens de forca; les sabates de cordova negre d’en Tamaru, excepcionalment ben enllustrades, els reflectien fins al punt d’enlluernar. Hi havia uns quants nuvols blancs escampats per aquell cel radiant, pero s’havien col·locat a les bandes, com si no volguessin destorbar la llum del sol. Encara era massa aviat perque s’hagues acabat l’estacio plujosa, pero ultimament s’havien succeit diversos dies que semblaven de ple estiu. Se sentien cantar les cigales als arbres del jardi. El seu cant encara no era massa fort, com si els insectes fossin mes aviat timids. No deixava, pero, de ser un senyal inequivoc: el mon conservava el seu ordre habitual. Les cigales cantaven, els nuvols d’estiu creuaven el cel, les sabates de pell d’en Tamaru estaven impol·lutes. Tanmateix, el fet que el mon continues com sempre produia en l’Aomame una sensacio de frescor.

– Tamaru -va dir l’Aomame-, ?puc parlar un moment amb tu? ?Tens temps?

– Si -va respondre en Tamaru, sense canviar d’expressio-. Tinc temps. Matar el temps es part de la meva feina. -Va seure en una de les cadires de jardi que hi havia davant de l’entrada. L’Aomame es va asseure a la cadira del costat. El rafec de la casa els protegia dels raigs del sol, i tots dos estaven forca frescos a l’ombra. Se sentia l’olor de l’herba nova.

– Ja som a l’estiu -va dir en Tamaru.

– Les cigales han comencat a cantar -va dir l’Aomame.

– Aquest any sembla que han comencat una mica mes d’hora. A partir d’ara, en aquesta zona, cada vegada cantaran mes fort; t’arriben a fer mal i tot, les orelles. Es exactament el mateix soroll que hi havia en una ciutat que hi ha prop de les cascades del Niagara, on vaig anar una vegada. Se sentia del mati al vespre, sense parar ni un moment. Un soroll com d’un milio de cigales cantant alhora.

– ?Has anat a les cascades del Niagara?

En Tamaru va fer que si.

– Era la ciutat mes avorrida del mon. Hi vaig passar tres dies sol, i no hi havia absolutament res mes a fer, a part d’escoltar el soroll de les cascades. Hi havia tan soroll que no podies ni llegir.

– ?Que hi vas fer, tres dies sol al Niagara?

En Tamaru no va respondre a la pregunta; tan sols va fer una mica que no amb el cap.

Es van estar un moment sense dir res, escoltant el cant apagat de les cigales.

– Et volia demanar una cosa -va dir l’Aomame.

En Tamaru va semblar interessat: l’Aomame no era de la mena de gent que sempre esta demanant favors.

– No es una cosa gaire normal -va dir ella-. Espero que no t’ho prenguis malament.

– No se si et podre ajudar o no, pero de moment t’escolto. En principi, considero que es de bona educacio fer cas a una dona, quan et demana alguna cosa.

– Necessito una pistola -va dir l’Aomame amb un to de veu expeditiu-. D’una mida que la pugui portar a la bossa. Que tingui poc retroces pero que sigui bastant potent, i que me’n pugui refiar. No en vull una de joguina, ni una copia feta a les Filipines. Si l’arribo a fer servir, nomes sera una vegada. Potser amb una sola bala ja en tindria prou.

Es va produir un silenci durant el qual ell no va apartar els ulls de la cara de l’Aomame; la seva mirada no es va moure ni un mil·limetre.

En Tamaru va parlar a poc a poc, per evitar qualsevol confusio.

– En aquest pais, la llei prohibeix que els ciutadans corrents tinguin pistoles. Aixo ho saps, ?oi?

– Es clar.

– Nomes t’ho dic perque quedi clar: a mi no m’han demandat mai, pel penal -va dir en Tamaru-. Dit d’una altra manera: no tinc antecedents. Pot ser que la justicia m’hagi investigat unes quantes vegades, aixo no ho puc negar, pero el meu expedient policial esta completament net. El meu expedient esta immaculat, no te ni una sola taca. Soc gai, pero aixo no va en contra de la llei. Pago els impostos que em corresponen, i voto a les eleccions, encara que mai no ha sortit cap candidat que jo hagi votat. Fins i tot he pagat totes les multes de transit dins del termini. En els ultims deu anys ni tan sols m’han aturat mai, per exces de velocitat. Soc a la seguretat social, tinc domiciliat al banc l’impost de l’NHK i tinc targetes American Express i Mastercard. No en tinc cap intencio, pero, si volgues, segurament podria demanar una hipoteca a trenta anys. I a mes a mes, estic forca satisfet, de trobar-me en aquesta situacio. I tu et plantes davant meu, un ciutada que es podria dir que es exemplar, i em demanes una pistola. ?N’ets conscient, d’aixo?

– Per aixo t’he dit que esperava que no t’ho prenguessis malament.

– Ah, si que ho has dit.

– Em sap molt de greu, pero es que, a part de tu, no se m’acut ningu mes a qui poder-ho demanar.

Del fons de la gola d’en Tamaru va sortir un so apagat que podria haver estat el d’un sospir reprimit.

– I, suposant, nomes, que jo estigues en situacio de poder-te proporcionar una pistola, potser el sentit comu em faria plantejar-te una pregunta com aquesta: ?es pot saber a qui dispararies, amb aquesta pistola?

L’Aomame va assenyalar-se el pols amb el dit index.

– Potser dispararia aqui.

En Tamaru va mirar un moment el dit sense reaccionar.

– Llavors, potser et preguntaria per que.

– Perque no vull que m’agafin. No em fa por, morir. Anar a la preso tampoc no deu ser gens agradable, pero suposo que ho podria aguantar. Pero no vull que m’agafin una colla de bojos i em torturin, perque no vull donar cap nom. Entens que vull dir, ?oi?

– Em sembla que si.

– No penso disparar a ningu, ni tampoc vull atracar cap banc. O sigui que no necessito una semiautomatica de vint cartutxos ni cap exageracio d’aquestes, sino una pistola compacta amb poc retroces.

– Tambe pots optar pel veri. Es mes realista que no pas una pistola, a l’hora d’aconseguir-ne.

– Amb el veri necessites temps per treure’l i prendre-te’l. Pot ser que t’immobilitzin i et posin les mans a la boca abans que hagis pogut trencar la capsula. Pero amb una pistola ho pots enllestir mantenint l’altre a ratlla.

En Tamaru hi va pensar un moment. Va alcar una mica la cella dreta.

– No m’agradaria perdre’t, si pot ser -va dir-. M’agrades forca. Vull dir, com a persona.

L’Aomame va somriure un instant.

– ?Vols dir com a dona?

– A mi no hi ha gaire gent que m’agradi, tant si son homes, com dones, com gossos.

– Es clar -va dir l’Aomame.

– Pero, al mateix temps, ara, per a mi, el mes important es assegurar la tranquil·litat i la seguretat de la senyora. I, a mes a mes… ?Com ho diria? Soc una mena de professional.

– No cal que ho diguis.

– Des d’aquest punt de vista, mirare a veure que hi puc fer. No t’asseguro res, pero podria ser que trobes algu que t’ajudes a aconseguir el que vols. Pero es tracta d’una questio extremament delicada: no es com comprar una manta electrica per correu. Pot passar una setmana, abans no et pugui dir res.

– Em sembla be -va dir l’Aomame.

En Tamaru va tancar una mica els ulls i va mirar cap als arbres on cantaven les cigales.

– Tant de bo tot vagi be. Jo fare tot el que em sembli que puc fer.

– Moltes gracies. Segurament, aquesta sera la meva ultima feina. Podria ser que no ens tornessim a