veure.
En Tamaru va obrir les mans i va posar els palmells cap amunt, tal com faria algu que esperes la pluja al bell mig del desert, pero no va dir res. Tenia els palmells grossos i forts, amb algunes marques de ferides. Mes que no pas una part del cos, semblaven peces de maquinaria pesant.
– No m’agrada gaire, dir adeu -va dir-. Ni tan sols vaig tenir l’oportunitat de dir adeu als meus pares.
– ?Son morts?
– No se si son vius o morts. Jo vaig neixer a Sakhalin l’any abans que s’acabes la guerra. El sud de l’illa de Sakhalin formava part del territori japones, i en aquella epoca s’anomenava Karafuto, pero l’estiu de 1945 l’exercit sovietic la va ocupar i els meus pares van ser fets presoners. Es veu que el meu pare treballava al port. La majoria de presoners japonesos van ser enviats al cap de poc temps al Japo, pero els meus pares eren coreans que havien estat enviats a treballar alli, i no van poder tornar, perque el govern japones no ho va permetre, amb l’argument que un cop acabada la guerra les persones originaries de la peninsula de Corea ja no formaven part del Gran Imperi Japones. Es una historia terrible. Es no tenir humanitat, aixo. Si haguessin volgut, haurien pogut anar a Corea del Nord, pero no a la del Sud, perque en aquella epoca els sovietics no reconeixien l’existencia de Corea del Sud. Els meus pares eren d’un poble de pescadors de prop de Pusan, i no tenien cap intencio d’anar al nord. No hi tenien ni un sol parent ni conegut. Jo nomes era un nado, i em van donar a un matrimoni que tornava al Japo i vaig entrar per Hokkaido. En aquella epoca, hi havia una manca terrible d’aliments, a Sakhalin, i el tracte que l’exercit sovietic donava als presoners era esfereidor. Els meus pares tenien mes fills petits, a part de mi, i hauria estat molt dificil criar-me en aquell lloc. Devien pensar que era millor enviar-me primer a mi a Hokkaido i que despres ens podriem retrobar. O potser nomes es volien treure una carrega de sobre. No en se les circumstancies exactes. Sigui com sigui, no els he tornat a veure mai. Els meus pares encara deuen ser a Sakhalin, si no s’han mort.
– ?No en recordes res, d’ells?
– Res de res. Quan ens vam separar jo tenia poc mes d’un any. Despres de cuidar-me durant un temps, aquell matrimoni em va deixar en una institucio per a nens orfes que hi havia a les muntanyes de la zona de Hakodate; segurament, ells no es podien permetre mantenir-me per sempre. La institucio la portava una organitzacio catolica, pero era un lloc molt dur. Just despres de la guerra hi havia molts orfes, i havien d’estalviar en menjar i calefaccio. Havies de fer tota mena de coses, per sobreviure-hi. -En Tamaru va fer un cop d’ull al dors de la seva ma dreta.- Alla em van adoptar, ni que nomes fos formalment, em van donar la nacionalitat japonesa i em van donar un nom japones. Kenichi Tamaru. De l’autentic, nomes se que es Park, pero de coreans que es diuen Park n’hi ha una infinitat.
L’Aomame i en Tamaru es van quedar asseguts una al costat de l’altre, escoltant per separat el cant de les cigales.
– Haurieu de trobar un altre gos -va dir l’Aomame.
– La senyora tambe m’ho diu, que necessitem un gos guardia nou, per als apartaments. Pero em costa, fer- me’n a la idea.
– Ho entenc, que et costi. Pero n’haurieu de trobar un. No es que jo estigui en situacio de donar consells, pero aixi m’ho sembla.
– Ja ho fare -va dir en Tamaru-. Es veritat, que necessitem un gos entrenat per vigilar. Em posare en contacte amb alguna botiga de gossos aixi que pugui.
L’Aomame es va mirar el rellotge i es va posar dreta. Encara faltava forca perque es pongues el sol, pero al cel ja comencaven a apareixer alguns indicis lleus que s’acostava el vespre: al mig del blau comencaven a apareixer zones on es barrejaven altres tonalitats. Li quedava una mica l’efecte del xeres al cos. ?Devia dormir, encara, la mestressa?
– Txekhov diu una cosa -va dir en Tamaru mentre s’alcava a poc a poc-: que si en una historia hi surt una pistola, s’ha de disparar.
– ?I que vol dir?
En Tamaru va parlar dret, mirant l’Aomame cara a cara. Ell era nomes uns centimetres mes alt que ella.
– Que en una historia no hi has de fer sortir cap element que no sigui necessari. Si hi surt una pistola, cal que en algun moment de la historia algu la dispari. A Txekhov li agradava escriure histories sense ornaments innecessaris.
L’Aomame es va posar be les manigues del vestit i es va penjar la bandolera a l’espatlla.
– I aixo et preocupa. Penses que si apareix una pistola, vol dir que en algun moment s’haura de disparar, tant si com no.
– Si t’ho mires des del punt de vista de Txekhov.
– I per aixo, si ho poguessis evitar, t’estimaries mes no donar-me cap pistola.
– Es perillos, i il·legal. I, a mes a mes, Txekhov es un escriptor digne de confianca.
– Pero aixo no es cap novel·la. Es el mon real.
En Tamaru va entretancar els ulls i es va mirar fixament l’Aomame. Despres li va dir, parlant a poc a poc:
– ?Qui ho pot saber, aixo?
2
En Tengo va posar el disc de la Sinfonietta de Janacek al tocadiscos i va premer el boto de reproduccio automatica. Era la versio de l’Orquestra Simfonica de Chicago dirigida per Seiji Ozawa. La platina va girar a trenta-tres revolucions per minut, el brac acustic va comencar a avancar cap al centre del disc i l’agulla en va resseguir els solcs. Despres de la introduccio dels metalls, va irrompre als altaveus el so brillant de la timbala. Era la seva part preferida.
Mentre sentia aquesta musica, anava picant un text assegut davant la pantalla del processador. Escoltar la Sinfonietta de Janacek a primera hora del mati s’havia convertit en un costum quotidia. Per a ell, aquella peca havia tingut un significat especial des que l’havia interpretada amb la banda de l’institut, quan havia substituit temporalment els percussionistes. Aquesta peca sempre l’animava i li donava seguretat. O, com a minim, aixo era el que ell sentia.
De vegades, tambe sentia la Sinfonietta amb la seva amiga. «No esta gens malament», deia ella, pero, mes que no pas la musica classica, li agradaven els discos antics de jazz; i, pel que semblava, com mes antics, millor. Era un gust una mica estrany, per a una dona de la seva edat. Li agradava especialment un disc recopilatori de blues de W. C. Handy que Louis Armstrong havia cantat de jove. Barney Bigard hi tocava el clarinet, i Trummy Young, el trombo. L’hi havia regalat a en Tengo, pero mes per escoltar-lo ella que no pas per fer-li escoltar a ell.
L’escoltaven sovint del llit estant, quan havien acabat del sexe. Per molt que el sentis, ella no se’n cansava mai. «Evidentment, la manera com en Louis canta i toca la trompeta es impecable, fantastica, pero, si vols que et doni la meva opinio, el que has d’escoltar amb mes atencio, aqui, es sobretot el clarinet d’en Barney Bigard», li comentava. Tanmateix, en aquell disc Barney Bigard tenia poques ocasions per fer solos, perque, al capdavall, l’interpret principal era Louis Armstrong. Igualment, pero, ella se sabia de memoria cadascun dels pocs solos de Bigard que hi havia, com si tots fossin preciosos, i sempre els taral·lejava fluixet quan sonaven.
Ella li explicava que potser hi havia clarinetistes que eren millors que Barney Bigard, pero que, per molt que busquessis, no trobaries cap interpret de clarinet de jazz que fos capac de tocar-lo amb tanta precisio i calidesa. Les seves interpretacions -tot i que, evidentment, tan sols en el cas de les mes excepcionals- evocaven un paisatge imaginari. En Tengo no coneixia altres clarinetistes de jazz, pero a forca d’escoltar aquell disc va anar entenent fins a quin punt era bella l’atmosfera que hi creava la interpretacio del clarinet, la seva forca, la seva gran riquesa d’imaginacio i creativitat. Tanmateix, per comprendre-la, hi havies de parar molta atencio. Tambe calia un guia competent. Si la senties sense fixar-t’hi, se t’escapava.
