– En Barney Bigard toca molt be, com un segona base genial -li havia dit ella una vegada-. Els seus solos tambe son fantastics, pero quan demostra millor la seva qualitat es quan toca acompanyant algu. Toca parts dificilissimes com si fos bufar i fer ampolles. El valor que realment te aixo nomes ho noten els que escolten amb molta atencio.
Cada cop que comencava a sonar la sisena peca de la cara be de l’elape, Atlanta Blues, ella agafava una part del cos d’en Tengo i alabava la concisio i el refinament del solo de Bigard. Aquest solo apareixia entre la part cantada i el solo de trompeta de Louis Armstrong. «Mira, escolta-ho be. Primer, comenca amb un crit llarg com de sorpresa, com el que faria un nen petit; pot ser por, o un esclat d’alegria, o una demanda de felicitat. Despres es converteix en un sospir enjogassat, que avanca pels revolts d’un canal precios i et transporta a un lloc molt bonic, que ningu no coneix. Escolta-ho. Ningu no es capac de tocar un solo que t’entusiasmi d’aquesta manera. Jimmie Noone, Sidney Bechet o Benny Goodman son interprets excel·lents de clarinet, pero no son capacos de fer un treball d’artesania tan sublim com aquest».
– ?Com es, que el coneixes tan be, el jazz antic? -li havia preguntat una vegada en Tengo.
– Hi ha moltes coses del meu passat que tu no coneixes. Moltes coses que ningu no podria canviar mai -li havia respost ella, acariciant-li suaument els testicles amb el palmell de la ma.
En acabar la feina del mati, en Tengo va anar passejant fins a l’estacio i va comprar el diari en un quiosc. Despres va entrar en una cafeteria i va demanar el menu d’esmorzar, de torrades amb mantega i un ou dur. Mentre esperava que li portessin, es va prendre el cafe i va obrir el diari. Tal com havia previst en Komatsu, a la seccio de noticies nacionals hi havia un article sobre la Fukaeri. No era gaire llarg, i apareixia al damunt d’un anunci de cotxes Mitsubishi que ocupava la part inferior de la pagina. El titular deia: «Famosa novel·lista d’institut desapareguda».
La tarda del dia ** es va saber que Eriko Fukada (nom real de l’escriptora Fukaeri), de disset anys, autora de la novel·la Crisalide d’aire, un dels llibres mes venuts actualment, es troba en parador desconegut. Segons el seu tutor, el professor d’antropologia cultural Takashi Ebisuno, de seixanta-tres anys, que en va denunciar la desaparicio a la comissaria d’Aomi, el vespre del 27 de juny Eriko no va tornar a la seva residencia d’Aomi ni va anar al pis que el professor te a Toquio, i des de llavors no se n’ha sabut res mes. En entrevista telefonica, el professor Ebisuno ha declarat que la darrera vegada que va veure la noia estava be i no se li notava res d’estrany, i que no se li acut cap rao que n’expliqui la desaparicio. Tambe ha explicat que la noia no havia marxat mai de casa sense permis, i que tem que no li hagi passat alguna cosa. Yujishi Komatsu, de l’editorial **, responsable de l’edicio de Crisalide d’aire, ha declarat: «La novel·la ha encapcalat durant sis setmanes seguides les llistes de llibres mes venuts, i a l’Eriko Fukada no li agrada apareixer als mitjans de comunicacio. L’editorial encara no sap si la seva desaparicio esta relacionada o no amb la seva reticencia a apareixer als mitjans. L’Eriko Fukada es una autora jove de gran talent que te un futur molt prometedor com a novel·lista, i l’editorial espera que aparegui sana i estalvia tan aviat com sigui possible». La policia en continua la recerca amb diverses linies d’investigacio obertes.
En Tengo va pensar que, ara per ara, aixo devia ser tot el que podien dir els diaris. Si en fessin un tractament sensacionalista i al cap d’un parell de dies la Fukaeri tornava a casa sense mes ni mes, l’autor de l’article es posaria vermell de vergonya, i fins i tot el diari perdria credibilitat. El mateix es podia dir, mes o menys, de la policia. Totes dues parts s’estimaven mes, de moment, llancar un globus sonda amb declaracions concises i poc compromeses i observar el curs dels esdeveniments, per veure quins moviments es produien en l’opinio publica. Seria amb les revistes setmanals i els especials informatius de la televisio que la cosa es faria grossa, i per tant encara els quedaven uns quants dies de marge.
Tanmateix, era indubtable que, tard o d’hora, la noticia es convertiria en un tema candent. Crisalide d’aire s’havia convertit en un exit de vendes, i la seva autora, la Fukaeri, era una noia de disset anys molt bonica, que cridava l’atencio. I ara havia desaparegut. Era impossible que no hi hagues un bon rebombori. Segurament, nomes hi havia quatre persones a tot el mon que sabessin que no l’havien segrestada, sino que estava amagada en algun lloc. Ho sabia ella, evidentment, i tambe ho sabia en Tengo, aixi com el professor Ebisuno i la seva filla Azami. Pero ningu mes era conscient que la desaparicio de la Fukaeri era una farsa per atreure l’atencio publica.
En Tengo no acabava de tenir clar si el fet d’estar-ne al corrent era un motiu d’alegria o mes aviat de preocupacio. Potser era d’alegria, perque aixi no s’havia d’amoinar pel que li hagues pogut passar a la noia: sabia que es trobava en un lloc segur. Pero, alhora, era evident que ell havia pres part en un complot forca enrevessat. El professor Ebisuno havia aixecat, fent palanca, una gran roca d’aspecte sinistre perque la llum del sol il·lumines el que hi havia a sota, i estava esperant a veure quina criatura en sortiria reptant. En Tengo, a contracor, s’estava dret al seu costat, sense gens de ganes de saber que en podia sortir. Si hagues pogut, s’hauria estalviat de mirar, perque, al capdavall, l’unic que en podia sortir era una complicacio no gens agradable. Tanmateix, li feia l’efecte que no podia apartar-ne la vista.
Despres de beure’s el cafe i menjar-se l’ou i les torrades, va deixar el diari, que ja havia acabat de llegir, i va sortir de la cafeteria. Va tornar a l’apartament, es va raspallar les dents, es va dutxar i es va preparar per anar a l’academia.
A l’academia, a l’hora de dinar, va rebre la visita d’una persona que no coneixia. Havia acabat les classes del mati i estava descansant a la sala de professors, a punt de llegir uns quants diaris matutins que ja tenia oberts al davant, quan va venir la secretaria del director i li va fer saber que hi havia algu que demanava per ell. La secretaria tenia un any mes que ell i era una persona molt capac. A pesar del carrec que ocupava, era ella, a la practica, qui portava gairebe totes les questions del dia a dia que tenien a veure amb el funcionament de l’academia. Tenia uns trets massa poc harmoniosos per dir que era bonica, pero tenia molt estil i un gust magnific per a la roba.
– Es un home que es diu Ushikawa -li va dir.
No recordava haver sentit aquell nom.
Per alguna rao, ella va arrugar una mica el front.
– Diu que ha de parlar amb tu d’una cosa important, i que, si pot ser, voldria que estiguessiu a soles.
– ?D’una cosa important? -va preguntar en Tengo, sorpres. En aquella academia, mai ningu no li parlava de res important.
– Com que la sala de visita estava lliure, de moment l’he fet passar alla. Encara que, de fet, un treballador ras com tu no la podria fer servir.
– Moltes gracies -li va agrair en Tengo, i va fer un somriure reservat per a ocasions com aquella.
Tanmateix, ella el va ignorar i se’n va anar cap a alguna banda amb passos rapids, fent voleiar els baixos d’una jaqueta d’estiu nova d’Aniesube.
L’Ushikawa era un home baix que aparentava uns quaranta-cinc anys. La forma del tronc ja havia cedit i estava gras; tambe comencava a tenir greix al voltant del coll. Tanmateix, en Tengo no estava segur de quina edat podia tenir, perque la idiosincrasia -o anormalitat- dels seus trets feien molt dificil trobar elements per calcular-la. Es podia pensar que era mes gran, o tambe mes jove: si li haguessin dit que tenia entre trenta-dos i cinquanta-sis anys, s’hauria hagut de limitar a creure-s’ho. Les dents estaven mal col·locades, i la columna vertebral, lleument desviada en un angle curios. Tenia l’apex molt gros pero anormalment pla i calb, i la part del crani que l’envoltava adoptava una forma irregular. Aquella superficie llisa feia pensar en un petit heliport provisional, construit per motius tactics al capdamunt d’un turo, com el que en Tengo havia vist en una pel·licula documental sobre la guerra del Vietnam. Els cabells, torts i gruixuts, que s’aferraven a la zona irregular del cap que envoltava la plana, els portava molt mes llargs del que seria recomanable, i li queien desordenadament sobre les orelles. Segurament, al noranta-vuit per cent de les persones que els veien, aquells cabells els feien pensar en pel pubic, i en Tengo no tenia cap interes a saber en que els devien fer pensar al dos per cent restant.
Tant el cos com la cara d’aquell individu havien assolit una asimetria perfecta: en Tengo se’n va adonar a primer cop d’ull. Evidentment, tothom te un cert grau d’asimetria, i aixo no va en contra de cap llei de la natura: en Tengo mateix tenia les parpelles dreta i esquerra una mica diferents, i el testicle esquerre situat una mica per sota del dret. Els nostres cossos no son productes fabricats en massa que s’ajustin a unes mesures exactes. Tanmateix, en el cas d’aquell home, la diferencia entre les parts dreta i esquerra del cos anava mes enlla del que admetia el sentit comu. Aquella falta d’equilibri, que tothom percebia a primera vista, posava irremissiblement nerviosos i incomodes els seus interlocutors, com quan et trobes davant d’un mirall que deforma, pero que alhora
