mostra, amb una claredat irritant, la teva propia imatge.

El vestit gris que portava era ple d’una infinitat de petites arrugues, i evocava el paisatge d’una glacera erosionada. Un extrem del coll de la camisa blanca li havia sortit del de l’americana, i tenia el nus de la corbata tort, com si es debates per la incomoditat de trobar-se en un lloc com aquell; l’estampat podria haver estat executat ben be per un mal estudiant de pintura que s’hagues inspirat en uns fideus massa bullits. Totes les peces semblaven comprades en una botiga de saldos per sortir del pas. Igualment, pero, al cap d’una estona de mirar- les, feia l’efecte que eren mes dignes de compassio les peces de roba que no pas l’home que les portava. En Tengo era de la mena de gent que practicament no para gens d’atencio a la roba que es posa, pero que en canvi es fixa molt en la que porten els altres, i si hagues hagut de fer una llista de les persones mes mal vestides que havia conegut durant els ultims deu anys, sense dubte, per curta que fos la llista, aquell home hi hauria estat inclos. No era nomes que la seva vestimenta fos espantosa: feia tota la impressio que era un atemptat deliberat contra el bon gust a l’hora de vestir.

Quan en Tengo va entrar a la sala, l’home es va aixecar, va treure una targeta de visita del targeter i l’hi va donar amb una reverencia. A la targeta hi havia impres el nom de Toshiharu Ushikawa en caracters xinesos i, a sota, en alfabet llati. Tambe hi havia escrit: «Fundacio Nou Japo per a la Promocio de les Ciencies i les Arts» i «Director permanent». L’adreca de l’entitat era a Kojimachi, al districte de Chiyoda, i tambe hi havia un numero de telefon. Evidentment, en Tengo no sabia quina mena d’organitzacio podia ser aquella «Fundacio Nou Japo per a la Promocio de les Ciencies i les Arts», ni quina mena de carrec era el de director permanent. Tanmateix, la targeta era de molt bona qualitat, amb motius en relleu i tot, i no semblava pas feta a corre-cuita. En Tengo se la va mirar un moment i despres va tornar a dirigir la vista cap a l’home. Va pensar que no hi devia haver ningu que produis una impressio tan poc adequada com ell per ocupar el carrec de «director permanent» de la «Fundacio Nou Japo per a la Promocio de les Ciencies i les Arts».

Van seure cadascun en una butaca, l’un davant de l’altre, amb la tauleta baixa entre tots dos. L’home es va eixugar unes quantes vegades la suor del front amb un dissortat mocador que es va acabar posant a la butxaca de l’americana. La noia de recepcio els va portar dos tes, i en Tengo l’hi va agrair. L’Ushikawa no va dir res.

– Perdoni, ?eh?, que el vingui a veure a l’hora de descans, sense tenir cap cita -es va disculpar l’Ushikawa. S’expressava amb paraules mes o menys educades, pero la manera com parlava tenia un lleu aire d’informalitat que tampoc no va acabar d’agradar a en Tengo.- ?Que ja ha dinat? Si vol, podem sortir i parlar mentre mengem alguna cosa.

– No dino, quan soc a la feina -va respondre en Tengo-. Menjo una mica a la tarda, quan he acabat les classes. O sigui que no cal que s’amoini, pel dinar.

– Molt be; parlem aqui, doncs. Em fa l’efecte que aqui podrem parlar amb calma, sense que ens molesti ningu -va dir l’Ushikawa, passejant la vista per la sala de visita com si l’avalues. No era una gran sala. A la paret hi havia un oli de grans dimensions d’una muntanya que nomes cridava l’atencio per la quantitat de pintura que s’hi devia haver fet servir. Hi havia un gerro amb unes quantes flors que s’assemblaven a les dalies, unes flors feixugues que evocaven la presencia d’una dona de mitjana edat no gaire intel·ligent. A en Tengo no se li acudia per que una academia que preparava els examens d’ingres a la universitat necessitava una sala de visita tan depriment.

– Perdoni, encara no m’he presentat. Em dic Ushikawa, tal com posa a la targeta. Els meus amics sempre em diuen Ushi, pero; ningu no em diu Ushikawa, com hauria de ser. Ushi i prou -va dir l’home amb un somriure.

?Amics? ?Qui voldria ser amic d’un home com aquell?, es va preguntar en Tengo, per pura curiositat.

Per explicar de manera acurada la primera impressio que en va tenir, es podria dir que l’Ushikawa va fer que en Tengo penses en alguna cosa sinistra que hagues sortit reptant de dins d’un forat negre de terra; una cosa relliscosa, dificil d’identificar, que no hauria d’haver sortit mai a la llum del dia. Potser aquell home era una de les coses que el professor Ebisuno volia fer sortir de sota la roca. En Tengo va arrufar inconscientment les celles i va deixar la targeta de visita que encara tenia a la ma damunt la tauleta. Toshiharu Ushikawa: era aixi, com es deia aquell home.

– Deu estar molt ocupat, senyor Kawana. O sigui que m’estalviare els preliminars i anire directe al gra. Nomes li explicare les questions mes importants.

En Tengo va assentir lleument.

L’Ushikawa va fer un glop de te i va comencar a parlar.

– Suposo que no ha sentit parlar mai de la Fundacio Nou Japo per a la Promocio de les Ciencies i les Arts. -En Tengo va fer que no.- Es una fundacio que fa relativament poc temps que s’ha creat, i es dedica fonamentalment a donar suport a joves escollits de la nova generacio que treballen en solitari en l’ambit de les ciencies i de les arts, especialment aquells que encara no son gaire coneguts per al gran public. Es a dir, que el nostre objectiu es ajudar a formar els joves que mes endavant prendran les regnes en els diversos ambits de la cultura japonesa contemporania. Tenim contractes signats amb investigadors de diferents disciplines perque ens ajudin a escollir candidats. Cada any seleccionem cinc creadors o investigadors que reben un ajut economic. Durant tot un any poden fer el que vulguin, de la manera que vulguin. No hi ha cap limitacio. L’unica obligacio que tenen es lliurar un informe per complir l’expedient al final de l’any. N’hi ha prou que escriguin quatre frases sobre que han fet durant aquell any i quins resultats han obtingut. Aquests informes apareixen a la revista que edita la nostra Fundacio. No cal complir cap requisit complicat. Com que acabem de comencar, per a nosaltres, de moment, l’important es deixar constancia de les activitats que hem dut a terme. Es a dir: encara estem a la fase de sembrar. Concretament, cada persona rep un ajut anual de tres milions de iens.

– Es forca generos -va dir en Tengo.

– Per crear alguna cosa important, o be per trobar alguna cosa important, cal invertir-hi temps, i tambe diners. Es clar que no n’hi ha prou, amb temps i diners, per aconseguir alguna cosa excepcional, pero tampoc no fan cap nosa. Sobretot el temps de que disposem, es limitat. Ara mateix, el rellotge compta com s’escolen els minuts, i el temps va passant. I aixo son possibilitats perdudes. Pero, amb diners, es pot comprar temps. Si es vol, fins i tot es pot comprar la llibertat, amb diners. Temps i llibertat: aquestes dues coses son les mes importants que es poden comprar amb diners.

En sentir aixo, en Tengo va fer un cop d’ull al rellotge de polsera de manera gairebe reflexa. Era veritat, que el temps passava sense descans.

– Em sap greu robar-li aquest temps -va dir l’Ushikawa, confos; havia pres el gest d’en Tengo per un senyal voluntari-. Fare via. Evidentment, avui dia, amb tres milions de iens anuals no es pot portar un ritme de vida luxos, pero una persona jove en te prou per viure. El nostre objectiu de partida es que la persona que rep l’ajut no hagi d’escarrassar-se a treballar, i es pugui concentrar completament en la investigacio o la creacio durant tot un any. Si a l’avaluacio que es fa en acabar l’any el nostre comite reconeix que els resultats que s’han obtingut son satisfactoris, tambe hi ha la possibilitat de renovar l’ajut un altre any.

En Tengo va esperar que continues l’explicacio sense dir res.

– L’altre dia vaig sentir tota una classe d’una hora que voste va fer aqui, a l’academia -va continuar l’Ushikawa-. I la vaig trobar interessantissima, de debo. Jo practicament no en se res, de matematiques. O, mes ben dit, sempre m’han anat molt malament, i a l’escola sempre havia odiat les classes de matematiques. Nomes de sentir aquesta paraula em marejava i em venien ganes de fugir corrent. Pero la seva xerrada, la vaig trobar molt entretinguda. Evidentment, jo no en se ni un borrall, d’integrals i de derivades, pero, escoltant-lo, vaig pensar que eren prou divertides, les matematiques, i fins i tot em van venir ganes d’estudiar-ne una mica. I aixo te merit. Voste te un talent excepcional; un talent que es podria dir que consisteix a arrossegar la gent cap on vol. Jo ja havia sentit dir que voste era molt popular, com a professor d’academia, i ara entenc perfectament per que.

En Tengo no sabia quan ni on l’Ushikawa podia haver sentit una de les seves classes. Quan ensenyava, sempre es fixava molt en qui hi havia a l’aula. No es que recordes la cara de tots els alumnes que tenia, pero si entre ells hi hagues hagut una persona tan estranya com l’Ushikawa, se n’hauria adonat: li hauria cridat tant l’atencio com un cuc en una sucrera. De tota manera, va decidir no preguntar-l’hi. Aquella historia ja era prou llarga, i encara s’allargaria mes, si ho feia.

– Jo nomes soc un professor contractat en una academia -va intervenir en Tengo, intentant fer una mica de drecera en aquella conversa-. No faig investigacio, en el camp de les matematiques. L’unic que intento es explicar als alumnes, d’una manera entretinguda, uns coneixements ja consolidats en aquest ambit cientific. Em limito a intentar que aprenguin la manera mes efectiva de solucionar els problemes dels examens d’ingres a la universitat. I pot ser que hi tingui traca, en aixo, pero ja fa temps que vaig renunciar a dedicar-me a les matematiques com a investigador. En part va ser perque no m’ho podia permetre, economicament, pero tambe perque em semblava que jo no tenia les qualitats i la capacitat per dedicar-me al mon academic. O sigui que crec que no li puc ser de