En Tamaru va callar un moment amb l’auricular a la ma, i despres va continuar:

– L’altre dia vas ser tu, qui va treure el tema del cel, quan parlavem per telefon. ?Te’n recordes? Des de llavors que em ronda pel cap. I abans me l’he mirat: no hi havia ni un nuvol, i era molt bonic.

«?I quantes llunes hi havia?», va anar de poc que no li preguntes l’Aomame. Pero no ho va arribar a dir. Hauria estat massa perillos. L’ultim dia, en Tamaru li havia parlat sobre ell mateix: que no havia conegut els seus pares, que havia crescut en un orfenat, com havia aconseguit la nacionalitat. Era la primera vegada que parlava tanta estona amb ell. No era home de parlar gaire sobre si mateix. L’Aomame li queia be, personalment, i estava relativament relaxat, quan hi parlava. Pero, igualment, era un professional, i estava entrenat per assolir el seu objectiu recorrent la distancia mes curta possible. Era millor no dir-li mes del que calgues.

– Crec que hi puc arribar cap a les set, despres de la feina -va dir l’Aomame.

– Molt be -va respondre en Tamaru-. Suposo que tindras gana. Dema el cuiner te festa i no et podrem oferir un sopar com cal, pero si et van be uns sandvitxos, els puc preparar.

– Moltes gracies -va dir l’Aomame.

– Necessitare el teu permis de conduir, el passaport i l’asseguranca medica. Els hauries de portar dema. I tambe m’hauries de donar una copia de la clau del teu apartament. ?Ho podras tenir a punt?

– Em sembla que si.

– I una altra cosa: voldria que parlessim nosaltres dos sols, sobre allo de l’altre dia. ?Em podras dedicar un moment, quan acabis amb la senyora?

– ?Allo de l’altre dia?

En Tamaru va fer un moment de silenci, d’un silenci pesant com el d’una alosa.

– Em pensava que volies una cosa. ?No te’n recordes?

– Es clar, que me’n recordo -va dir l’Aomame, confosa. Encara tenia al cap la historia de les llunes.

– Dema a les set -va dir en Tamaru, i va penjar.

L’endema al vespre, el nombre de llunes continuava essent el mateix. Despres d’acabar la feina, dutxar-se a corre-cuita i sortir del club esportiu, a la banda est del cel, encara clar, hi havia dues llunes pal·lides. Es va quedar dreta al pas de vianants elevat del carrer Gaien-nishi, es va recolzar a la barana i va contemplar una estona aquelles dues llunes. Tanmateix, no hi havia ningu mes, a part d’ella, que es molestes a mirar-les. La gent que passava es limitava a observar amb cara de sorpresa l’Aomame, palplantada alla mirant el cel, i continuava caminant amb pas lleuger cap a l’estacio de metro sense mostrar cap interes pel cel. Guaitant les llunes, l’Aomame va comencar a sentir la mateixa pesantor que havia notat el dia abans. Va pensar que havia de deixar de contemplar les llunes d’aquella manera, perque no li feia cap be. Pero per molt que s’esforces a no mirar-les, no deixava de notar-ne la mirada damunt la pell. Encara que ella no les observes, elles si, que se la miraven. I sabien el que es disposava a fer.

La mestressa i l’Aomame van beure cafe fort i calent en unes tasses antigues molt ornamentades. La mestressa s’hi va posar un pensament de llet i se’l va beure sense remenar-lo. Tampoc no hi va afegir sucre. L’Aomame se’l va beure sol, com sempre. Tal com li havia promes, en Tamaru els havia preparat sandvitxos i els els va portar. Els havia fet a trossos petits perque se’ls poguessin menjar d’una sola mossada. Ella se’n va menjar uns quants. Eren molt senzills, de pa negre amb cogombre i formatge, pero tenien un gust exquisit. En Tamaru sabia preparar coses senzilles de manera molt escaient i refinada. Era molt destre amb el ganivet, i tallava tots els ingredients a la mida i el gruix adequats. Sabia de quina manera calia procedir, a la cuina. Nomes per aixo, el gust del que preparava canviava d’una manera increible.

– ?Tens l’equipatge preparat? -li va preguntar la mestressa.

– He donat la roba i els llibres que no necessito. El que necessito per comencar una nova vida, ho tinc tot en una bossa, per poder-m’ho endur quan calgui. L’unic que queda a l’apartament son els electrodomestics i els estris de cuina per estar-m’hi de moment, el llit, el futon, i la vaixella i els coberts.

– Ja ens n’encarregarem nosaltres, del que hi deixis. Tampoc no cal que hi pensis, en tots els tramits del contracte del pis. L’unic que has de fer es tenir preparat l’equipatge que realment necessites per marxar aixi que calgui.

– ?Hauria d’avisar, a la feina? Es poden estranyar, si un dia, de sobte, hi deixo d’anar.

La mestressa va deixar la tassa de cafe damunt la taula sense fer soroll.

– No cal que hi pensis, tampoc, en aixo.

L’Aomame va assentir sense dir res. Es va menjar un altre tros de sandvitx i va fer un glop de cafe.

– Per cert, ?tens diners al banc?

– Al compte corrent hi tinc uns sis-cents mil iens. I tinc dos milions de iens en un compte d’estalvi.

La mestressa va considerar aquestes quantitats.

– Del compte corrent, en pots treure fins a quatre-cents mil iens, en unes quantes vegades. Els del compte d’estalvi no els toquis. Val mes que no els retiris, ara, a corre-cuita. Podria ser que t’estiguessin investigant. Hem d’anar amb molt de compte. Ja te’ls donare jo despres, aquests diners. ?Tens cap altra mena de propietat?

– Els diners que he rebut de voste fins ara, els tinc en una caixa forta al banc.

– Doncs, treu-los de la caixa forta, pero no els guardis a casa. Pensa en un lloc on els puguis guardar amb seguretat.

– D’acord.

– De moment es aixo, el que vull que facis. A part d’aixo, has de fer la vida de sempre. No canviis de costums, ni facis res que pugui cridar l’atencio. I evita tant com puguis parlar de coses importants per telefon.

Aixi que va haver acabat de dir aixo, la mestressa es va ensorrar a la butaca, com si hagues esgotat tota l’energia que tenia.

– ?Ja s’ha fixat, el dia? -va preguntar l’Aomame.

– Encara no, per desgracia -va respondre la mestressa-. Estem esperant que ens diguin alguna cosa. Les condicions ja estan decidides, pero ells concreten l’agenda tan tard com els es possible. Pot ser que ens ho diguin amb una setmana de temps. O pot ser que amb un mes. Tampoc no sabem el lloc. Suposo que deus estar nerviosa, pero hauras de prendre paciencia.

– No em fa res, haver-me d’esperar -va dir l’Aomame-. Pero, ?em podria explicar, ni que fos per sobre, en quines circumstancies ho haure de fer?

– Li faras una sessio d’estiraments musculars -va dir la mestressa-. El que fas normalment. Aquest home te alguna mena de problema fisic. No posa la seva vida en perill, pero es veu que li causa forca dolor. Ha provat diverses tecniques curatives, per intentar solucionar-lo. A mes de la medicina oficial, ho ha provat tot: el shiatsu, l’acupuntura, els massatges… Pero, fins ara, no ha aconseguit cap resultat evident. Precisament, aquest problema fisic es l’unic punt feble del Lider, i s’ha convertit en la nostra via d’entrada.

Al darrere de la mestressa hi havia la cortina passada. No es veien les llunes. L’Aomame, pero, en sentia a la pell la fredor de la mirada. Semblava que el seu silenci conspires per penetrar d’amagat a la sala.

– Ara tenim una persona infiltrada a dins del grup. Per mitja d’aquesta persona, jo els he fet arribar la informacio que tu ets una gran experta en estiraments musculars. No ha estat gaire dificil, perque realment ho ets. Estan molt interessats en tu. Primer et volien fer anar fins a la base del grup, a Yamanashi, pero tu no pots sortir de Toquio, a causa de la teva feina. Aixo es el que els he venut. Sigui com sigui, aquest home sol venir una vegada al mes a Toquio, a fer gestions, i s’allotja discretament en un hotel de la ciutat. Tu li faras una sessio d’estiraments en una habitacio d’aquest hotel. I, alla, nomes hauras de fer el de sempre.

L’Aomame va visualitzar mentalment la situacio: una habitacio d’hotel; un home ajagut en una estora d’exercici, i ella li fa estiraments musculars, sense veure-li la cara; ell, de bocaterrosa, amb el clatell desprotegit; ella allarga el brac i treu de la bossa el picador de gel que sempre fa servir en aquests casos.

– ?Podrem estat tots dos sols a l’habitacio, oi? -va preguntar l’Aomame.

La mestressa va fer que si amb el cap.

– El Lider procura que la gent del grup no vegi que te un problema fisic. Per aixo segurament no hi haura ningu mes, en aquell moment. Sereu vosaltres dos sols.

– ?Ja els saben, ells, el meu nom i el lloc on treballo?

– Son molt previnguts. Ja deuen haver investigat el teu passat amb lupa. Pero sembla que no hi han trobat res. Ahir ens van dir que volen que vagis a l’hotel on s’estaran quan vinguin a la ciutat. Aixi que sapiguen l’hora i el lloc, ens avisaran.

– Suposo que el fet que vingui a veure-la aqui no els fara sospitar de voste, ?oi?

– Jo soc socia del club esportiu on treballes, i nomes vens a casa meva per fer-me sessions d’entrenament