es que no facis servir aquesta pistola i me la tornis. Aixi, no hi haura complicacions per a ningu. No morira ningu, ningu no resultara ferit i ningu no anira a la preso.

L’Aomame va assentir.

– No seguirem les regles novel·listiques de Txekhov.

– Aixo mateix. Txekhov era un gran escriptor, pero, naturalment, la seva manera de fer les coses no es l’unica que hi ha. No totes les armes que surten en una historia es disparen -va dir en Tamaru. Despres va arrugar una mica el front, com si s’hagues recordat d’alguna cosa.- Ah, m’oblidava d’una cosa important. T’he de donar un cercapersones.

Va treure un petit aparell d’un calaix de l’escriptori i el va deixar damunt la taula. Tenia una pinca metal·lica per agafar-lo a la roba o al cinturo. En Tamaru va despenjar l’auricular del telefon i va premer un codi de marcacio rapida de tres xifres. Despres de tres trucs, el cercapersones va rebre la trucada i va comencar a emetre un so electronic intermitent. En Tamaru en va apujar el volum al maxim, en va premer un boto i el so es va aturar. Va entretancar els ulls per comprovar que el numero de la persona que trucava apareixia a la pantalla i el va donar a l’Aomame.

– Intenta tenir-lo a ma sempre que puguis -va dir en Tamaru-. O, com a minim, no te n’allunyis gaire. Si sona, vol dir que tinc un missatge per tu. Un missatge important: no sonara perque tingui ganes de saber com t’ha anat el dia. Has de trucar immediatament al numero que hi aparegui. I ha de ser des d’un telefon public. I una altra cosa: si necessites endur-te equipatge, deixa’l en un armariet de l’estacio de Shinjuku.

– A l’estacio de Shinjuku -va repetir l’Aomame.

– No cal que et digui que com mes lleuger sigui, millor.

– No, es clar -va dir l’Aomame.

En tornar al seu apartament, l’Aomame va passar totalment la cortina de la terrassa i va treure de la bandolera la pistola Heckler & Koch HK4 i els cartutxos. Es va asseure a la taula de la cuina i va practicar unes quantes vegades treure’n el carregador buit. Cada vegada que ho repetia, ho feia mes de pressa. Els seus moviments van comencar a tenir un cert ritme, i les mans li van deixar de tremolar. Despres va embolicar la pistola amb una samarreta vella i la va amagar en una capsa de sabates; va posar la capsa al fons de l’armari. La bossa de polietile amb els cartutxos, la va ficar a la butxaca interior de la gavardina que hi havia penjada a l’armari. Tenia moltissima set, i va treure te d’ordi fred de la nevera i se’n va beure tres gots seguits. Per culpa dels nervis tenia els musculs de les espatlles tensos i les aixelles li feien pudor de suor, cosa no gens habitual. Nomes de pensar que ara tenia una pistola veia el mon d’una manera una mica diferent: les coses que l’envoltaven havien pres una tonalitat estranya, desacostumada.

Es va treure la roba i es va dutxar amb aigua calenta per treure’s aquella olor desagradable.

«No totes les pistoles s’han de disparar per forca», es va dir mentre es dutxava. Una pistola no era res mes que un instrument. I el mon en que vivia no era el d’una historia inventada, sino un mon real, ple de fissures, incoherencies i d’anticlimaxs.

Van passar dues setmanes sense novetat. L’Aomame va anar com sempre a treballar al club esportiu i hi va fer classes d’arts marcials i estiraments: no podia canviar els patrons de conducta habituals. Va intentar complir escrupolosament el que li havia dit la mestressa. En tornar a casa, despres de sopar, passava la cortina i s’asseia a la taula de la cuina per entrenar-se a fer servir la Heckler & Koch. Va ser com si el seu pes i consistencia, l’olor de l’oli, la forca destructora i el silenci del mecanisme s’anessin convertint gradualment en part del seu cos.

De vegades s’entrenava a manipular la pistola tapant-se els ulls amb un mocador de coll. Va aconseguir posar el carregador, treure el fiador i tirar enrere la corredora a gran velocitat sense veure-hi. Cadascun dels sons concisos i cadenciosos que provocaven els seus moviments li ressonaven a l’oida d’una manera agradable. Dins la foscor, s’anaven confonent a poc a poc els sorolls reals que sorgien de l’instrument que manipulava i els que ella reproduia mentalment. La separacio que hi havia entre ella i els moviments que feia es va anar esborrant fins a desapareixer completament.

Una vegada al dia es posava davant del mirall del lavabo i es ficava el cano de la pistola, amb el carregador posat, a la boca. Sentia la duresa del metall a les dents i s’imaginava prement el gallet. Amb aquell moviment, la seva vida s’acabaria. A l’instant seguent ja no seria en aquest mon. Donava indicacions a la imatge de si mateixa de dins el mirall i li recordava les coses a que havia de parar atencio: que no li tremoles la ma; que contrarestes el retroces de la pistola; que no tingues por, i, sobretot, que no vacil·les davant de res.

Si volgues, ho podria fer ara, pensava. N’hi hauria prou de tirar el dit un centimetre enrere. Fins i tot tenia ganes de fer-ho. Pero s’hi repensava i es treia la pistola de la boca, n’extreia el carregador, posava el fiador i la deixava a la pica, entre el tub de pasta de dents i el raspall. No, era massa aviat: abans encara havia de fer una cosa.

Sempre portava el cercapersones a la cintura, tal com li havia dit en Tamaru. Quan dormia, el deixava al costat del despertador. El tenia a punt en tot moment per poder reaccionar aixi que sones. Pero el cercapersones no sonava. Ja havia passat una setmana.

La pistola, dins la capsa de sabates; els set cartutxos a la butxaca de la gavardina; el cercapersones, que continuava en silenci; el picador de gel especial, amb la seva agulla mortal, fina i punxeguda; la bossa de viatge amb els efectes personals. I la cara nova i la vida nova que l’esperaven; l’armariet de l’estacio de Shinjuku, amb els feixos de bitllets. L’Aomame vivia aquells dies de ple estiu rebent els senyals que li enviaven totes aquelles coses. La gent ja es trobava de ple a les vacances estivals, moltes botigues havien abaixat les persianes, hi havia menys persones pel carrer. Tambe havia disminuit el nombre de cotxes, i la ciutat s’havia sumit en el silenci. De vegades tenia la sensacio de no saber on es trobava. Es preguntava a si mateixa si allo era la realitat; si no ho era, pero, no se li acudia a quin altre lloc havia d’anar-la a cercar. Per tant, de moment no podia sino reconeixer aquella com a unica realitat, i trampejar-la com pogues.

«No em fa por morir», es va tornar a dir, per estar-ne segura. «El que em fa por es que m’enganyi la realitat, que em deixi de banda».

Ho tenia tot a punt. Tambe estava preparada mentalment. En qualsevol moment, aixi que en Tamaru li digues alguna cosa, podia sortir immediatament de casa seva. Pero en Tamaru no li deia res. El calendari deia que ja s’acostaven al final de l’agost. Faltava poc perque s’acabes l’estiu, i a fora les cigales entonaven els ultims cants agonics. ?Com podia ser, que si els dies se li feien tan terriblement llargs, hagues passat tot un mes tan de pressa?

Quan tornava de treballar al club esportiu, l’Aomame es treia la roba amarada de suor, la ficava a la cistella de la bugada i es quedava en top i pantalons curts. Passat el migdia hi havia aiguats molt intensos. El cel s’enfosquia completament i comencava a sentir-se el so de les gotes de pluja, grosses com codols petits, picant a terra i, durant una estona, el rugit dels trons. Despres de la tempesta, quedaven els carrers molls. Quan tornava a sortir el sol, els seus raigs intensos feien evaporar l’aigua i la ciutat quedava presa per la calitja. Al vespre es tornava a ennuvolar i el cel quedava cobert per un vel espes. Les llunes no es veien.

Necessitava reposar una mica abans de comencar a preparar el sopar. Obria el diari del vespre a la taula de la cuina mentre es prenia un got de te d’ordi fred i es menjava unes llavors de soia que havia bullit abans. Comencava a la primera pagina i anava passant les seguents per ordre, mirant-ne els articles.

Aquell dia no n’hi havia cap que li crides l’atencio. Era el diari vesperti de sempre. Pero quan va obrir la seccio de noticies locals, de sobte es va trobar una foto de la cara de l’Ayumi davant dels ulls. Va contenir l’ale i va arrufar el front.

Al principi va pensar que no podia ser. Devia ser la fotografia d’alguna persona que s’assemblava molt a l’Ayumi, i l’havia confos amb ella. Pero, per molt que la mires, aquella fotografia havia de ser de la jove policia que tan be coneixia, la companya amb qui algunes vegades havia organitzat petites celebracions sexuals. En aquella fotografia somreia de manera molt lleu. Mes aviat semblava un somriure incomode, artificial. Els somriures de l’Ayumi de debo eren molt mes naturals, i li omplien tot el rostre. Aquella fotografia semblava feta per enganxar-la en algun album oficial. En la incomoditat del somriure hi havia un element d’intranquil·litat, de turbulencia.

Si hagues pogut, l’Aomame no hauria llegit aquell article, perque ja s’imaginava que diria, veient el titular que hi havia al costat de la fotografia. Pero ho havia de fer. Allo era la realitat, i, passes el que passes, no la podia deixar de banda. Va respirar profundament i va comencar.

Ayumi Nakano, soltera, de vint-i-sis anys, resident al districte de Shinjuku, a Toquio.

L’havien assassinada a l’habitacio d’un hotel de Shibuya, escanyant-la amb el cinturo d’un barnus. Estava completament despullada. Tenia les mans emmanillades al capcal del llit. Li havien entaforat una peca de roba a