personal. No tenen cap rao per pensar que hi hagi res mes, entre tu i jo.

L’Aomame va fer que si amb el cap.

La mestressa va continuar:

– Aquest Lider sempre va amb dos guardaespatlles, quan surt de viatge. Tots dos son fidels del grup i experts en karate. No hem arribat a saber si porten armes, pero es veu que son forca bons, i s’entrenen cada dia. Ara be, segons en Tamaru, nomes son uns aficionats, al capdavall.

– A diferencia d’ell.

– A diferencia d’ell. En Tamaru havia estat membre de les Forces d’Autodefensa. Esta entrenat per fer tot el que calgui, immediatament i sense vacil·lar, a fi d’assolir el seu objectiu. No dubta mai, sigui qui sigui amb qui s’hagi d’enfrontar. Els aficionats si, que dubten. Sobretot, quan s’enfronten amb una dona jove.

La mestressa va tirar el cap enrere, es va recolzar al respatller i va fer un profund sospir. Despres va tornar a seure be i va mirar directament l’Aomame a la cara.

– Segurament, aquests dos guardaespatlles s’esperaran en una altra habitacio, mentre tu tens cura del Lider. Estaras una hora sola amb ell. De moment, aixo es el que tenim fixat. Pero, tot i aixi, ningu no ho sap, que pot passar, realment. Les coses canvien amb extrema facilitat. El Lider no informa mai dels seus moviments fins a ultima hora.

– ?Quants anys te, mes o menys?

– Segons m’han dit, deu tenir uns cinquanta-cinc anys, i es forca alt. Em sap greu, pero, a part d’aixo, no en se res mes.

En Tamaru l’esperava a l’entrada. L’Aomame li va donar la copia de la clau, el permis de conduir, el passaport i l’asseguranca medica. Ell es va retirar un moment per fer copies de la documentacio i, despres de comprovar que ja les tenia totes, l’hi va tornar. A continuacio va fer que l’Aomame l’acompanyes al seu despatx, que era a un extrem de la sala. Era una habitacio quadrada sense cap decoracio. Tenia una finestra minuscula, que donava al jardi. A la paret hi havia un aparell d’aire condicionat que feia una lleugera remor. En Tamaru va fer seure l’Aomame en una petita cadira de fusta i es va acomodar a la seva, davant de l’escriptori. Hi havia una renglera de monitors a la paret. Si calia, podia variar l’angle de les cameres. Hi havia el mateix nombre d’aparells de video que gravaven les imatges dels monitors. Les cameres enfocaven diversos punts de fora del mur. La de mes a la dreta mostrava l’entrada de la casa d’acollida on vivien les dones. S’hi veia el nou gos guardia, descansant ajagut a terra. Era forca mes petit que el gos d’abans.

– El cadaver del gos no va quedar gravat -va dir en Tamaru, com si es volgues avancar a la pregunta de l’Aomame-. En aquell moment no estava lligat. Com que no pot ser que es deslligues sol, algu ho devia fer.

– Algu a qui el gos no bordaria, si se li acostes.

– Hem de suposar aixo.

– Es estrany, ?oi?

En Tamaru va fer que si amb el cap, pero no va dir res. No havia deixat de rumiar en totes les possibilitats plausibles, i ara no tenia gens de ganes d’explicar-les a ningu.

Despres en Tamaru va allargar la ma per obrir un calaix del cabinet que tenia al costat i en va treure una bossa negra de plastic. A dins de la bossa hi havia una tovallola blava descolorida, i quan la va desplegar en va sortir un objecte metal·lic, negre i lluent. Era una pistola automatica petita. La va donar a l’Aomame sense dir res. Ella la va agafar en silenci i la va sospesar. Era molt mes lleugera del que semblava. Aquella cosa tan lleugera podia provocar la mort d’una persona.

– Acabes de cometre dos errors molt greus. ?Saps quins? -li va preguntar en Tamaru.

L’Aomame va intentar recordar tots els moviments que havia fet, pero no va saber en que es podia haver equivocat. S’havia limitat a agafar la pistola que ell li havia donat.

– No ho se -va reconeixer.

– El primer -va explicar en Tamaru- es que quan has agafat la pistola, no has comprovat si estava carregada o no; si hagues estat carregada, hauries d’haver comprovat si el fiador estava posat o no. L’altre es que despres d’agafar-la has dirigit el cano cap a mi, encara que nomes hagi estat un instant. No pots fer de cap manera ni una cosa ni l’altra. A mes a mes, quan no tens intencio de disparar, es millor que no fiquis el dit a dins del guardama.

– D’acord. A partir d’ara anire amb compte.

– Deixant de banda els casos d’emergencia, per norma no has de posar ni un sol cartutx a la pistola quan l’agafis, la donis o la portis a sobre. A mes a mes, quan vegis una pistola, per principi l’has de manipular com si estigues carregada, fins que sapigues que no ho esta. Les pistoles estan fetes per matar gent. Per molt amb compte que vagis, mai no et passaras. Segurament hi ha gent que riuria, si em sentis dir aixo, i afirmaria que soc massa cautelos, pero els accidents idiotes passen de debo, i els qui hi resulten morts o greument ferits sempre son els qui es riuen dels qui som massa cautelosos.

Es va treure una bossa de polietile de la butxaca de l’americana. A dins hi havia set cartutxos nous. Els va deixar damunt la taula.

– Tal com veus, ara la pistola no te cartutxos. El carregador esta posat, pero es buit. A la recambra tampoc no hi ha cap cartutx.

L’Aomame va assentir.

– Aixo t’ho regalo jo. Pero si no ho fas servir, m’ho has de tornar tot tal com esta.

– Es clar -va dir l’Aomame amb la gola seca-. Pero, et deu haver costat diners, aconseguir-ho, ?no?

– No et preocupis, per aixo -va respondre en Tamaru-: tens altres coses mes importants de que preocupar-te. Deixa’m parlar a mi. ?Has disparat mai una pistola?

L’Aomame va fer que no amb el cap.

– Ni una sola vegada.

– En principi, els revolvers son mes facils de fer servir que no pas les pistoles automatiques. Sobretot per a un aficionat. El mecanisme es mes senzill, son mes facils de manipular i es mes dificil cometre errors. Pero els revolvers minimament eficients son grossos i poc practics, per traginar-los. O sigui que t’anira millor aquesta pistola automatica. Es una Heckler & Koch HK4, de fabricacio alemanya i quatre-cents vuitanta grams de pes, sense municio. Es petita i lleugera, pero fa servir municio de nou mil·limetres, i es potent. I tambe te poc retroces. No en pots esperar gaire precisio, a molta distancia, pero per al que tu penses fer-la servir esta be. Heckler & Koch es una empresa de fabricacio d’armes creada despres de la guerra, pero la HK4 esta basada en el model HSc, que ja es feia servir abans de la guerra i era molt reconegut. Es fabrica des del 1968 i encara compleix els estandards actuals. O sigui que es de fiar. No es nova pero la feia servir una persona que hi entenia, i esta molt ben cuidada. Les armes son com els cotxes, i te’n pots refiar mes d’una que s’hagi fet servir una mica que no pas d’una que sigui nova del tot.

En Tamaru li va agafar la pistola i li va explicar com l’havia de manipular. Li va mostrar com es posava i es treia el fiador. Va treure el fiador, en va extreure el carregador i despres el va tornar a posar.

– Sempre que treguis el carregador, has de posar el fiador. Si treus el fiador i treus el carregador de dins de la pistola, quan tiris la corredora cap enrere, caura el cartutx de la recambra; ara no surt perque no n’hi ha cap. Despres, quan la corredora esta completament oberta, tires el gallet cap enrere, aixi. Llavors es tanca la corredora. Aixi, el carregador queda travat. Si tornes a tirar el gallet enrere, el carregador baixa, i ja n’hi pots posar un altre.

En Tamaru va fer tot aquest seguit d’operacions de pressa, amb ma experta. Despres el va repetir fent-les a poc a poc, d’una en una, comprovant-les totes. L’Aomame l’observava per assimilar-ho tot.

– Prova-ho tu.

L’Aomame, amb molt de compte, va treure el carregador, va tirar la corredora enrere, va buidar la recambra, va treure el carregador i el va tornar a ficar a dins de la pistola.

– Aixi esta be -va dir en Tamaru. Despres li va agafar la pistola, en va treure el carregador, hi va posar els set cartutxos amb molta atencio i els va ficar a la pistola fent un so fort i sec. Va tirar enrere la corredora i va introduir un cartutx a la recambra. Despres va abaixar una palanca que hi havia a la banda esquerra de la pistola i va passar el topall del carregador.

– Intenta fer el mateix que abans. Ara esta totalment carregada, i tambe hi ha un cartutx a la recambra. El fiador esta passat, pero aixo no canvia el fet que no has de dirigir el cano cap a ningu -va dir en Tamaru.

L’Aomame va agafar la pistola amb el fiador passat i es va adonar que pesava mes; no era tan lleugera com abans. Emanava, ben perceptiblement, un aire de mort. Era una eina fabricada amb precisio per matar gent. Li