donin un ajut de tres milions de iens tampoc no te ni cap ni peus. Evidentment, jo reconec que tu tens molt futur, com a escriptor, pero encara no has publicat ni una sola obra. No pot ser. Aquesta gent amaga alguna cosa.
– Aixo es exactament el que he pensat jo.
– Deixa’m una mica de temps. Mirare d’esbrinar alguna cosa sobre aquesta Fundacio. Quan en sapiga res, ja t’avisare. Pero, sigui com sigui, aquest tal Ushikawa sap que hi ha alguna relacio, entre la Fukaeri i tu.
– Sembla que si.
– Aixo ens pot portar complicacions.
– S’ha posat en marxa alguna cosa -va dir en Tengo-. Esta be, que haguem aixecat la roca, pero la sensacio que tinc es que ara, de sota, en sortira reptant alguna cosa esgarrifosa.
En Komatsu va fer un sospir a l’auricular.
– A mi tampoc no paren de molestar-me. Les revistes setmanals estan revolucionades. Tambe han vingut les cadenes de televisio. Avui, al mati, s’ha presentat la policia a l’editorial i no han parat de fer preguntes. Ja saben quina es la relacio que hi ha entre la Fukaeri i Sakigake. I que els seus pares estan en parador desconegut, es clar. Els mitjans tambe ho esbombaran als quatre vents, aixo.
– I ?que fa, el professor Ebisuno?
– Des de fa uns quants dies, no m’hi he pogut posar en contacte, amb el Professor. No te linia telefonica, i ell tampoc no m’ha trucat. Pot ser que ell tambe tingui un bon daltabaix, a casa seva. O pot ser que torni a tramar alguna cosa.
– Per cert, Komatsu, canviant una mica de tema: ?ho has dit a algu, que estic escrivint una novel·la?
– No, no ho he dit a ningu -va respondre en Komatsu a l’instant-. ?Per que ho hauria de dir a ningu, aixo?
– No, tant es. Nomes t’ho volia preguntar.
En Komatsu va quedar un moment callat.
– Tengo, potser no ho hauria de dir, a aquestes alcades, pero em sembla que ens hem ficat en un bon embolic.
– Tant es, on ens hagim ficat: ara, el que es segur es que ja no ens podem fer enrere.
– I si no ens podem fer enrere, hem de tirar endavant, sigui com sigui. Encara que ens surti aquesta cosa esgarrifosa que dius.
– Ens haurem de lligar be els cinturons de seguretat -va dir en Tengo.
– Exactament -va respondre en Komatsu, i va penjar.
Va ser un dia molt llarg. En Tengo es va asseure a taula i va pensar en la Fukaeri mentre es prenia el te ja fred. ?Que devia fer, ella, sola tot el dia, tancada al seu amagatall? Evidentment, pero, ningu no ho podia saber, que feia.
A la casset, la Fukaeri li havia dit que el poder i la saviesa de la gent petita podien causar algun dany al Professor o a ell mateix. «Al bosc has d’anar amb compte». En Tengo va mirar al seu voltant involuntariament. Si, el seu mon era a dins del bosc.
3
Aquell vespre de final de juliol, quan per fi es va dissipar l’espessa capa de nuvols que havia cobert el cel durant tants dies, es van veure clarament les dues llunes al cel. L’Aomame les observava des de la petita terrassa del seu apartament. Li hauria agradat poder trucar a algu immediatament i demanar: «?Pots treure un moment el cap per la finestra i mirar el cel? ?Quantes llunes hi ha? Des d’on soc jo, se’n veuen dues clarament. ?I des d’on ets tu?».
Pero no tenia a qui fer una trucada com aquesta. Potser hauria pogut trucar a l’Ayumi, pero no volia que la relacio personal que hi mantenia es fes mes estreta. L’Ayumi era una policia en actiu, i ella, segurament, aviat mataria un altre home, es canviaria la cara, s’inventaria un nom, aniria a viure en una altra banda i deixaria d’existir. Naturalment, tampoc no tornaria a veure l’Ayumi, ni s’hi podria posar en contacte. Un cop has intimitat amb algu, es molt dur, haver-hi de tallar la relacio.
L’Aomame va entrar a dins, va tancar la porta de vidre i va posar l’aire condicionat. Va passar la cortina per aillar-se de les llunes. Aquelles dues llunes que solcaven el cel tenien un efecte pertorbador, en ella. Tambe alteraven subtilment la gravetat de la Terra, i ella sentia que, d’alguna manera, l’afectaven fisicament. Encara faltaven dies perque li hagues de venir la regla, pero se sentia el cos una mica lent i pesant. Tenia la pell seca i el pols alterat. Va decidir no pensar mes en les llunes, per molt que es tractes d’una questio sobre la qual no es pogues permetre no pensar-hi.
Va fer estiraments damunt la catifa per eliminar aquella sensacio de lentitud que tenia al cos. Va passar llista, d’un en un, a tots els musculs que practicament no es fan servir habitualment i els va estirar de manera sistematica, a consciencia. Els musculs es van queixar en silenci, i li van comencar a caure gotes de suor a terra. Havia creat aquella serie d’estiraments per a si mateixa, i cada dia l’anava modificant per fer-la encara mes intensa i efectiva. Nomes li servia a ella: no la podia fer servir per a les classes del club esportiu, perque una persona normal no hauria pogut aguantar aquell grau de dolor; fins i tot la major part dels seus companys monitors haurien cridat de sofriment.
Mentre feia els exercicis, tenia posat el disc de la Sinfonietta de Janacek dirigida per George Szell. La Sinfonietta nomes durava uns vint-i-cinc minuts, pero en aquest temps podia fer patir cadascun dels musculs amb prou profit. No era ni massa ni massa poc, sino el temps just. Quan s’acabava la musica, aturava la platina i tornava a posar el brac acustic en la posicio inicial, sentia com si tant el seu cos com la seva ment fossin una baieta acabada d’escorrer.
L’Aomame ja se sabia tota la Sinfonietta, de principi a final, de memoria. Quan escoltava aquella musica mentre estirava el cos practicament fins al limit, assolia un estat de calma increible. Era com si estigues fent de torturadora i, al mateix temps, l’estiguessin torturant; com si estigues forcant algu i, al mateix temps, l’estiguessin forcant a ella. Aquest desenllac intim, que tenia l’efecte de consolar-la, era el que intentava aconseguir, i la Sinfonietta de Janacek era la musica de fons perfecta per a aquest fi.
A les deu de la nit va sonar el telefon. En agafar l’auricular va sentir la veu d’en Tamaru.
– ?Com ho tens, dema? -li va preguntar.
– Acabo de treballar a dos quarts de set.
– ?Pots passar per aqui, despres?
– Si -va dir l’Aomame.
– Molt be -va dir en Tamaru. Es va sentir el so del boligraf escrivint a l’agenda.
– Per cert, ?ja heu trobat un gos nou? -va preguntar l’Aomame.
– ?Un gos? Ah, si. M’he decidit per un altre pastor alemany, una femella. Encara no en conec gaire be el caracter, pero ha fet l’ensinistrament basic i sembla que fa forca cas del que se li diu. Va venir fa uns deu dies, i mes o menys ja s’ha acostumat a la casa. I les dones tambe estan mes tranquil·les, des que ha arribat la gossa.
– Que be!
– Aquesta en te prou, amb menjar de gos normal i corrent. Res de complicacions.
– Normalment, els pastors alemanys no mengen espinacs.
– Es veritat, que l’altra era rara. I hi ha epoques que els espinacs no son gens barats -es va queixar en Tamaru, amb una certa malenconia. Despres va fer una pausa d’uns quants segons i va canviar de tema.- Avui es molt bonic, el cel.
L’Aomame va arrugar una mica el front a l’altra banda del telefon.
– ?Per que em parles del cel, de sobte?
– Jo tambe parlo del cel, a vegades.
– Es clar -va dir l’Aomame. Pero ell no era dels que es posen a parlar perque si sobre la bellesa de la natura, quan son al telefon.
