– ?I que passaria, si jo m’hagues vist amb l’Eriko Fukada?

L’Ushikawa va tornar a dirigir el palmell de la ma cap a en Tengo.

– Va, home, no s’ho prengui aixi, tampoc. No ho dic amb mala intencio. El que vull dir es que vendre el seu temps i el seu talent per guanyar-se la vida no porta res de bo. Potser li semblara que xerro massa, pero voste te un gran talent, com un diamant en brut, i no vull veure com s’embolica en histories no gens recomanables i aquest talent s’acaba perdent. Si finalment es fa public el que hi ha entre l’Eriko Fukada i voste, segur que algu vindra a casa seva a fer-li preguntes, i no el deixara en pau fins que no en tregui l’aigua clara. Acabara havent-ho d’explicar tot. Aquesta gent no es dona mai per vencuda.

En Tengo va quedar callat, mirant el rostre de l’Ushikawa. L’home, amb els ulls mig closos, es tocava el lobul de l’orella. Tenia les orelles petites, pero els lobuls, en canvi, eren anormalment grossos. Per molt que te’l miressis, al cos d’aquell home sempre hi quedaven coses per descobrir.

– Be, pero jo no ho penso explicar a ningu -va insistir l’Ushikawa, fent el gest de tancar la boca amb una cremallera-. L’hi prometo. Encara que no ho sembli, se guardar els secrets. De vegades em diuen que devia haver estat una petxina, en una altra vida. Aixo nomes ho se jo, i m’ho penso quedar ben guardat a dins, com a mostra d’afecte cap a voste.

Finalment, despres de dir aixo, l’Ushikawa es va aixecar de la butaca i es va estirar unes quantes vegades el vestit, per allisar-ne les petites arrugues. Igualment, pero, aquelles arrugues que no feien sino atreure encara mes l’atencio cap a ell no van desapareixer.

– Si canvia de pensament en relacio amb l’ajut, em pot trucar sempre que vulgui al telefon que hi ha a la targeta. Encara tenim forca temps. I si aquest any no pot ser, el pot rebre el que ve -va dir, mentre amb els indexs de totes dues mans feia el gest de la Terra girant al voltant del Sol-. Nosaltres no tenim pressa. Com a minim, nosaltres ja l’hem pogut veure, i parlar-hi, i voste ha rebut el nostre missatge.

Despres l’Ushikawa va tornar a somriure, mostrant aquell desastre de dents com si n’estigues orgullos, es va girar i va sortir de la sala de visita.

Abans que comences la classe seguent, en Tengo va anar recordant el que li havia dit l’Ushikawa i es repetia mentalment les seves repliques. Semblava que aquell home estava al corrent que ell havia pres part en el pla per refer Crisalide d’aire: hi havia coses, en el que havia dit, que ho feien pensar. Vendre el seu temps i el seu talent per guanyar-se la vida no porta res de bo, li havia dit, com si li hagues acabat de venir al cap.

«Nosaltres ho sabem». ?Devia ser aquest, el missatge que li havien volgut fer arribar?

Com a minim, nosaltres ja l’hem pogut veure, i parlar-hi, i voste ha rebut el nostre missatge.

?Havien fet que l’Ushikawa anes a veure en Tengo i li oferis un «ajut» anual de tres milions de iens per fer-li arribar aquest missatge, i nomes per a aixo? No tenia gaire sentit. No calia pas dur a terme una representacio tan elaborada. Ells havien descobert el seu punt feble. Si haguessin volgut amenacar-lo, l’Ushikawa podria haver comencat per alli. ?O potser volien comprar en Tengo, amb aquell «ajut»? Fos com fos, tot havia estat massa teatral. Per comencar, ?qui devien ser, aquella gent? ?Devia tenir alguna relacio amb Sakigake, aquella Fundacio Nou Japo per a la Promocio de les Ciencies i les Arts? ?Existia, realment, aquella Fundacio?

En Tengo va anar a veure la secretaria amb la targeta de l’Ushikawa.

– Perdona, et voldria demanar un altre favor.

– ?Quin favor? – li va preguntar ella a en Tengo, alcant el cap pero sense aixecar-se de la cadira.

– Que truquis aqui i preguntis si es la Fundacio Nou Japo per a la Promocio de les Ciencies i les Arts. I si hi ha l’Ushikawa, el director. Com que suposo que et diran que ara no hi es, voldria que els preguntessis cap a quina hora tornara. Si et pregunten des d’on truques, inventa’t qualsevol nom. Hi podria trucar jo mateix, pero si em reconeguessin la veu, la cosa es podria complicar.

Ella va introduir el numero als botons del telefon. Quan li van respondre, va fer les preguntes oportunes. Va ser una conversa de professional a professional, breu i concisa.

– La Fundacio Nou Japo per a la Promocio de les Ciencies i les Arts existeix de debo. M’ha respost la noia de la recepcio. Devia tenir entre vint i vint-i-cinc anys. M’ha tractat de manera forca seriosa. Aquest tal Ushikawa treballa alla, efectivament. Esta previst que torni a l’oficina cap a quarts de quatre. No m’ha preguntat qui era, jo, tot i que jo ho pregunto, per norma.

– Es clar -va dir en Tengo-. En tot cas, moltes gracies.

– De res -va respondre ella, tornant-li la targeta de l’Ushikawa-. Per cert: aquest Ushikawa, ?es l’home que ha vingut abans?

– Si.

– Nomes l’he vist un moment, pero m’ha fet molt mal efecte.

En Tengo es va guardar la targeta a la cartera.

– Si tinguessis mes temps per mirar-te’l, no crec que canvies gaire, aquesta impressio.

– A mi, normalment, no m’agrada jutjar les persones per l’aparenca, perque ja m’ha passat alguna vegada, de fer-ho i haver-ho lamentat. Pero aixi que l’he vist, aquest home, he pensat que no s’hi podia confiar. I encara ho penso.

– No ets l’unica que ho pensa.

– No soc l’unica que ho penso -va repetir ella, com si volgues estar segura d’aquestes paraules.

– Portes una jaqueta preciosa -va dir en Tengo. No era pas un afalac per guanyar-se la seva simpatia, sino la seva sincera opinio. Despres de contemplar el vestit barat i ple d’arrugues de l’Ushikawa, aquella jaqueta de lli de tall tan elegant semblava un meravellos vestit de plomes caigut del cel a primera hora d’una tarda sense vent.

– Moltes gracies -va respondre ella.

– Pero, perque hi hagim trucat i ens hagin respost, no vol dir, necessariament, que existeixi de debo, la Fundacio Nou Japo per a la Promocio de les Ciencies i les Arts.

– Si, tens rao. Tambe podria ser un engany molt elaborat, es clar. N’haurien tingut prou de fer la instal·lacio telefonica i contractar una linia. Com en aquella pel·licula, El cop. Pero, ?per que ho haurien de fer, tot aixo? Potser queda malament que ho digui, pero no sembla pas que tinguis gaires diners, tu, per poder-te estafar.

– No tinc res -va dir en Tengo-. A part de l’anima.

– Com a la historia de Mefistofil, doncs -va fer ella.

– Potser seria millor que anes a aquesta adreca i comproves si existeix, realment, l’oficina.

– Fes-m’ho saber, quan ho esbrinis -va dir ella, entretancant els ulls per examinar-se l’esmalt d’ungles.

La Fundacio Nou Japo per a la Promocio de les Ciencies i les Arts si que existia. Despres de les classes, en Tengo va anar en tren fins a Yotsuya i des d’alli va caminar fins a Kojimachi. Va buscar l’adreca de la targeta i va trobar un edifici de tres plantes amb una placa daurada a l’entrada amb el nom de la Fundacio Nou Japo per a la Promocio de les Ciencies i les Arts. L’oficina era a la segona planta. En aquell pis tambe hi havia l’Editorial Musical Mikimoto i l’Oficina de Comptabilitat Koda. Per la mida de l’edifici, les oficines no podien ser gaire grans, i, per l’aspecte, cap d’aquells negocis no devia ser gaire prosper. Es clar que, igualment, des de fora no es podia saber com eren, per dins. En Tengo va dubtar si havia d’agafar l’ascensor i pujar fins a la segona planta per saber com era. Tenia ganes de veure’n la porta, com a minim, per saber quina mena d’oficina era. Pero potser la cosa es complicaria una mica, si trobava l’Ushikawa pel passadis.

Va tornar a casa agafant dos trens i va trucar a l’editorial d’en Komatsu. Excepcionalment, en Komatsu hi era, i es va posar al telefon de seguida.

– Ara no em va gens be -va dir en Komatsu. Parlava mes de pressa de l’habitual, i en veu mes baixa.- Em sap greu, pero ara no puc parlar, aqui.

– Es per una cosa molt important, Komatsu -va dir en Tengo-. Avui ha vingut un home molt estrany, a l’academia. I em sembla que sap que hi ha alguna relacio entre Crisalide d’aire i jo.

En Komatsu va quedar uns quants segons callat a l’auricular.

– Crec que et podre trucar d’aqui a vint minuts. ?Ets a casa, ara?

En Tengo va dir que si, i en Komatsu va penjar. Mentre esperava la trucada, en Tengo va esmolar dos ganivets de cuina, va fer bullir aigua i es va preparar un te. Al cap de vint minuts justos va sonar el telefon. Era estrany, tractant-se d’en Komatsu.

El to de veu d’en Komatsu que sortia per l’auricular era molt mes calmat que abans. Devia haver anat a un lloc mes tranquil per trucar des d’alla. En Tengo li va explicar, de manera breu i resumida, la conversa que havia mantingut amb l’Ushikawa a la sala de visita.

– ?La Fundacio Nou Japo per a la Promocio de les Ciencies i les Arts? No n’he sentit a parlar mai. I aixo que et