cap utilitat.

L’Ushikawa, confos, va alcar una ma i en va dirigir el palmell cap a en Tengo.

– No, no es aixo, el que ens interessa. Potser he embolicat massa la troca, parlant-ne, i li demano excuses. Es veritat que les seves classes de matematiques son molt divertides: son realment uniques, molt creatives. Pero no he vingut per parlar d’aixo, avui. El que ens ha cridat l’atencio es la seva activitat com a escriptor.

En Tengo va quedar glacat, i durant uns quants segons no va poder dir res.

– ?La meva activitat com a escriptor? -va preguntar.

– Exactament.

– No entenc gaire de que parla. Es cert que fa uns quants anys que escric, pero encara no m’han publicat ni un sol llibre. No es pot dir que algu que es troba en aquesta situacio sigui un escriptor. ?Com els puc haver cridat l’atencio?

L’Ushikawa va riure sardonicament, com si trobes divertida la reaccio d’en Tengo. Quan reia, se li veien aquelles dents tan mal col·locades. Estaven desviades en angles diversos, cadascuna assenyalant una direccio diferent, i cobertes tambe de diferents tipus de bruticia, com els pilars d’un moll que uns dies abans hagues sofert l’embat d’una onada gegant. Ara, aquelles dents ja no devien tenir remei, pero com a minim algu li podria haver ensenyat a raspallar-se-les.

– Aixo es el que fa que la nostra Fundacio sigui excepcional -va dir l’Ushikawa, ple d’orgull-. Els investigadors que tenim contractats troben persones en qui encara no s’ha fixat ningu: aquest es un dels nostres objectius. Es veritat, tal com diu, que voste no ha arribat a publicar cap llibre; d’aixo en som perfectament conscients. Pero, fins ara, ha participat practicament cada any al concurs de nous autors d’una revista literaria, fent servir pseudonims. Per desgracia, encara no l’ha guanyat mai, pero ha quedat diverses vegades entre els finalistes. I aixo vol dir, naturalment, que com a minim unes quantes persones han llegit el que ha escrit. Una d’aquestes persones s’ha fixat en el seu talent. L’opinio del nostre investigador es que, sens dubte, en un futur proxim voste guanyara el premi per a nous autors i debutara com a escriptor. Potser no seria adequat dir que el volem comprar abans que tothom el conegui, pero, com ja li he comentat, el que ens proposem es «ajudar a formar els joves que mes endavant prendran les regnes».

En Tengo va agafar la tassa i va beure te, ara una mica fred.

– O sigui que jo soc candidat a rebre l’ajut en qualitat d’escriptor novell. ?Es aixo?

– Aixo mateix. Tot i que, encara que voste nomes sigui candidat, en realitat ja esta practicament decidit. Nomes cal que ens digui que accepta l’ajut i la questio quedara tancada. Ens signa la documentacio i li ingressarem immediatament tres milions de iens al banc. Podra agafar-se un permis de sis mesos, o d’un any, de l’academia i dedicar-se a escriure. Sabem que acaba de comencar una novel·la. Es una oportunitat perfecta, ?no?

En Tengo va arrufar el front.

– ?Com ho sap, voste, que he comencat una novel·la?

L’Ushikawa va tornar a riure ensenyant les dents. Tanmateix, parant-hi prou atencio, es veia que els seus ulls no reien en absolut: la llum del fons de les pupil·les era glacada.

– Els nostres investigadors son incansables, i molt competents. Escullen uns candidats i els estudien des de tots els punts de vista possibles. Hi deu haver unes quantes persones, al seu entorn, que saben que esta escrivint una novel·la. Les noticies sempre s’acaben escampant.

Que en Tengo estava escrivint una novel·la, ho sabia en Komatsu. La seva amiga tambe ho sabia. ?Hi devia haver algu mes, que ho sabes? No, segurament no.

– M’agradaria fer-li una pregunta, sobre la seva Fundacio.

– Endavant. Pregunti’m el que vulgui.

– ?D’on provenen, els seus fons?

– Hi ha un particular que hi aporta capital. O l’organitzacio d’aquest particular, si ho vol dir aixi. En un terreny practic, i sense que surti d’aqui, aquestes aportacions tambe li serveixen per desgravar impostos. Evidentment, i a banda d’aixo, aquesta persona te un profund interes en l’art i la ciencia, i vol donar suport a les noves generacions. No li’n puc donar mes detalls, de moment. Aquest particular, i tambe la seva organitzacio, volen quedar en l’anonimat. El funcionament de la Fundacio es responsabilitat del seu comite, del qual jo mateix soc membre.

En Tengo hi va pensar un moment, pero no hi havia gran cosa a pensar; en va tenir prou a destriar el que li havia dit l’Ushikawa i a ordenar-ho mentalment.

– Suposo que no li fa res, que fumi, ?oi? -va demanar l’Ushikawa.

– No, es clar -va dir en Tengo, que va empenyer el feixuc cendrer de vidre cap a ell.

L’Ushikawa es va treure un paquet de Seven Stars de la butxaca de l’americana, se’n va posar un a la boca i el va encendre amb un encenedor d’or, prim pero d’aspecte car.

– ?Que hi diu, doncs, senyor Kawana? -va fer l’Ushikawa-. ?Vol acceptar el nostre ajut? Si li soc sincer, despres de sentir aquella xerrada tan entretinguda que va fer, jo, personalment, tinc moltes ganes de saber quins mons creara, en la seva produccio futura.

– Li agraeixo molt, que em faci aquesta proposta -va respondre en Tengo-. Estic aclaparat. Pero no puc acceptar l’ajut.

L’Ushikawa, amb el cigarret ences a la ma, va cloure una mica els ulls i va mirar en Tengo.

– ?Que vol dir?

– En primer lloc, jo no penso acceptar diners d’algu que no se ben be qui es. En segon lloc, ara mateix no tinc gaire necessitat de diners. Faig classe a l’academia tres dies a la setmana, i els altres em puc concentrar a escriure, i de moment em va prou be. No tinc ganes de canviar aquest ritme de vida.

«En tercer lloc, senyor Ushikawa, personalment, no tinc gens de ganes de tenir tractes amb voste. En quart lloc, aquesta historia de l’ajut em sembla molt sospitosa. Tot encaixa massa be: segur que hi ha alguna cosa que no m’explica. No es que sigui la persona amb mes intuicio del mon, jo, pero una cosa com aquesta si, que me l’ensumo». Evidentment, pero, en Tengo no va exposar aquestes altres raons.

– Ja ho veig -va dir l’Ushikawa, que es va omplir els pulmons de fum i el va expulsar amb complaenca-. Ja ho veig. Ho entenc prou be, el que esta pensant. Te sentit, el que diu. Pero, de tota manera, no m’ha pas de donar una resposta ara mateix. ?Per que no hi pensa amb calma durant dos o tres dies, quan torni a casa? I, quan hagi decidit alguna cosa, ens la fa saber. Nosaltres no tenim cap pressa. Rumii-s’ho be. No li estem fent cap mala proposta.

En Tengo va fer que no breument pero amb fermesa.

– Li agraeixo molt que em digui aixo, pero si prenc la decisio ara i aqui, tots ens estalviarem temps i esforcos. Es un honor que m’hagin escollit com a candidat per al seu ajut, i tambe li agraeixo molt la molestia de venir fins aqui per fer-me la proposta. Pero, aquesta vegada, he de refusar-la. Aquesta es la meva decisio definitiva, i no m’hi repensare.

L’Ushikawa va assentir unes quantes vegades i va apagar amb cara de recanca el cigarret, al qual nomes havia fet dues pipades, al cendrer.

– Molt be. Entenc perfectament el seu punt de vista, i penso respectar la seva decisio. Soc jo, qui li he fet perdre el temps. Em sap greu, pero avui me’n tornare tal com he vingut.

Tanmateix, l’Ushikawa no va fer cap signe d’aixecar-se. Es va limitar a gratar-se el clatell i a entretancar els ulls.

– Pero sapiga, senyor Kawana, que potser voste no se n’adona, pero te un futur molt prometedor com a escriptor. Voste te un gran talent. Potser no hi ha una relacio directa entre les matematiques i la literatura, pero a mi em va semblar que a la seva classe de matematiques era ben be com si expliques una historia. I aixo no es una cosa que pugui fer qualsevol persona. Voste te alguna cosa especial, alguna cosa que ha d’explicar al mon. Aixo es evident, fins i tot per a algu com jo. I hi hauria de donar la importancia que te. Potser em fico on no em demanen, pero hauria de seguir el seu propi cami, amb decisio, i no embolicar-se en assumptes que no son cosa seva.

– ?Assumptes que no son cosa meva? -va repetir en Tengo.

– Per exemple, sembla que voste mante alguna mena de relacio amb l’Eriko Fukada, l’autora de Crisalide d’aire. O, com a minim, s’han vist unes quantes vegades, fins ara. ?Oi que si? I segons un article que apareix al diari d’avui, i que acabo de llegir casualment, resulta que aquesta noia ha desaparegut. Segur que els mitjans faran un bon esvalot, perque es una noticia molt sucosa, informativament.