van comencar a suar les aixelles.

L’Aomame va tornar a comprovar que el fiador estava passat, va treure el topall del carregador, en va extreure el carregador i el va deixar damunt la taula. Despres va tirar la corredora cap enrere i va treure el cartutx que hi havia a la recambra. El cartutx va fer un so sec en caure al terra de fusta. Va premer el gallet, va tancar la corredora, va tornar a premer el gallet i va tornar a ficar el carregador al seu lloc. Tot seguit, amb les mans tremoloses, va recollir el cartutx de nou mil·limetres que li havia caigut als peus. Tenia la gola seca i sentia un dolor cada vegada que respirava.

– No esta malament, per ser la primera vegada -va dir en Tamaru mentre tornava a introduir al carregador el cartutx de nou mil·limetres que havia caigut a terra-. Pero encara necessitaras molta practica. I et tremolen les mans. Has de practicar unes quantes vegades al dia els moviments per treure el carregador, perque el teu cos memoritzi completament el tacte de la pistola. Has d’aconseguir fer-ho tan de pressa i tan mecanicament com jo ho acabo de fer. I poder-ho fer tambe a les fosques, sense equivocar-te gens. En el teu cas, no necessitaras canviar el carregador a mig fer, pero aquests moviments son l’abece de com es fa servir una pistola. Te’ls has d’aprendre.

– ?No cal que m’entreni a disparar-la?

– No la faras servir per disparar-li a ningu. Nomes et dispararas a tu mateixa, ?no?

L’Aomame va fer que si.

– Aixi, no cal que t’entrenis a disparar. En tens prou d’aprendre a ficar-hi els cartutxos, treure el fiador i fer servir el gallet. Per comencar, ?on aniries, a fer practiques de punteria?

L’Aomame va fer que no amb el cap: no se li acudia cap lloc.

– Per cert, si t’has de disparar a tu mateixa, ?on et dispararies? Fes-ho veure.

En Tamaru va comprovar que el carregador fos a dins de la pistola i que el fiador estigues passat i la va donar a l’Aomame.

– El fiador esta passat -li va dir.

L’Aomame es va posar el cano de la pistola a la templa. Va notar el fred del metall. En veure-ho, en Tamaru va moure el cap a banda i banda unes quantes vegades.

– No dic que estigui malament, pero es millor que no t’apuntis al pols. Es molt mes dificil del que et penses, travessar l’os de la templa per arribar fins al cervell. Normalment, en aquests casos et tremola la ma, i si et tremola la ma, el retroces fa que el tret es desvii. Aixo fa que hi hagi forca casos en que nomes es trenca el crani, pero la persona no es mor. I no deus voler que et passi aixo.

L’Aomame va fer que no sense dir res.

– Quan es va acabar la guerra, Hideki Tojo, per evitar que l’agafes l’exercit nord-america, es va posar el cano de la pistola damunt del cor per disparar-se i va premer el gallet, pero el tret es va desviar i li va anar a parar a l’estomac, i no es va morir. Era un pobre desgraciat, perque dirigia tot un exercit de professionals i ni tan sols va ser capac de matar-se a si mateix d’un tret. El van traslladar corrents a l’hospital, va ser ates amb la maxima diligencia per un equip de metges nord-americans i, quan es va haver recuperat, el van jutjar i el van condemnar a morir penjat. Es una mort terrible. El moment de la mort es molt important, per a les persones. No podem decidir com naixem, pero podem decidir com morim.

L’Aomame es va mossegar el llavi.

– La manera mes segura es ficar-se la pistola a la boca i travessar el cervell des de sota. Aixi.

En Tamaru li va agafar la pistola i li va ensenyar com fer-ho. L’Aomame sabia que el fiador estava passat, pero, igualment, veure com ho feia la va posar molt nerviosa. Li costava respirar, com si s’hagues ennuegat amb alguna cosa.

– De tota manera, aixo tampoc no es cent per cent segur. Jo conec personalment un home que no es va morir i va quedar en un estat horroros. Estavem junts a les Forces d’Autodefensa. Es va posar el cano d’un rifle a la boca, va posar una cullera de traves damunt el gallet i la va empenyer amb els dits grossos dels peus. Pero el rifle se li devia moure una mica. No es va arribar a morir, i va quedar com un vegetal. Va viure aixi durant deu anys. No es tan facil, acabar amb la propia vida. No es com a les pel·licules, que tothom es mor com si res, sense sentir cap dolor. A la realitat les coses no van aixi: hi ha qui no es mor, i es passa deu anys ajagut al llit, pixant-se i fent de tot.

L’Aomame va fer que si sense dir res.

En Tamaru va treure els cartutxos del carregador de la pistola i els va ficar a la bossa de polietile. Despres va donar la pistola i els cartutxos, per separat, a l’Aomame.

– Els cartutxos no son a la pistola.

L’Aomame va assentir i els va agafar.

– No pensis en el pitjor -va dir en Tamaru-. Crec que es mes intel·ligent pensar que en sortiras amb vida. I mes realista, tambe. Aquest es el meu consell.

– D’acord -va dir l’Aomame amb la gola seca. Va embolicar la Heckler & Koch HK4 amb un mocador de coll, com si fos un estri cantellut, i la va desar al fons de la bandolera. Va ficar la bossa de polietile amb les bales en un dels compartiments. La bandolera pesava cinc-cents grams mes, pero no havia canviat gens de forma; era una pistola molt petita.

– Un aficionat no l’hauria de tenir, una cosa com aquesta -va dir en Tamaru-. Per experiencia se que no en pot sortir res de bo. Pero suposo que a tu no et passara res. Tu ets una mica com jo: quan vols, ets capac d’anteposar les regles a tu mateixa.

– Potser perque en realitat no hi ha cap «jo mateixa».

En Tamaru no hi va afegir cap comentari.

– ?Havies estat a les Forces d’Autodefensa, doncs? -li va preguntar l’Aomame.

– Si, a la unitat mes dura. Ens feien menjar rates, i serps, i llagostes. No es que no me les pogues menjar, pero no eren gaire bones.

– ?I que vas fer, despres?

– Diverses coses. Vaig treballar en seguretat, sobretot de guardaespatlles. Sempre centrant-me en feines que feia sol. I no vaig poder evitar treballar en negocis il·legals, tot i que va ser durant poc temps. Hi vaig veure coses de tota mena, coses que la gent normalment no veu en tota la seva vida. Pero vaig aconseguir no caure al fons del pou. Sempre vaig anar amb compte per poder-ne sortir quan calgues. Soc una persona forca previnguda, i no m’agraden, les mafies. Es per aixo que, tal com ja et vaig dir, no tinc antecedents. I despres vaig venir aqui. -En Tamaru va assenyalar cap a terra amb el dit.- Espero passar aqui tota la meva vida. No es que nomes em preocupi tenir una vida segura, pero, si puc, espero no perdre la vida que tinc ara. No es gens facil, trobar una feina que t’agradi.

– No, es clar -va dir l’Aomame-. Pero, ?de debo, no vols que te la pagui?

En Tamaru va fer que no amb el cap.

– No vull diners. No son els diners, els que mouen el mon, sino els intercanvis. A mi no m’agrada deure favors a la gent, i, per aixo, mes aviat miro de fer-los.

– Moltes gracies -va dir l’Aomame.

– Si per casualitat la policia et preguntes d’on has tret aquesta pistola, no vull que donis el meu nom. Obviament, si la policia em vingues a preguntar a mi, jo ho negaria tot, i no diria res per molt que em peguessin. Pero si la senyora s’hi veies embolicada, jo no podria continuar aqui.

– Evidentment, no donaria el teu nom.

En Tamaru es va treure un paper doblegat de la butxaca i el va donar a l’Aomame. Hi havia escrit un nom d’home.

– El dia 4 de juliol, en una cafeteria que es diu Renoir, que es a prop de l’estacio de Sendagaya, aquest home et va donar la pistola i els set cartutxos, i tu li vas pagar cinquanta mil iens en metal·lic. Tu volies aconseguir una pistola, i aquest paio ho va saber i es va posar en contacte amb tu. Si la policia li pregunta, estic segur que admetra tot allo de que l’acusin, i es passara uns quants anys a la preso. No hi ha cap necessitat que en sapigues res mes. Si aconsegueix demostrar d’on ha sortit la pistola, la policia haura salvat les aparences. I tambe pot ser que tu passis una temporada curta a la preso, per haver violat la llei de tinenca d’armes.

L’Aomame va memoritzar el nom que hi havia escrit al paper i el va tornar a en Tamaru. Ell el va fer a trossos petits i el va llencar a la paperera.

– Tal com t’he dit -va continuar en Tamaru-, jo soc una persona previnguda. Poques vegades confio en la gent, pero ni tan sols llavors me’n refio. No deixo les coses al curs dels esdeveniments. Pero el que m’estimo mes