?On devia ser, i que devia fer, ara, ella? ?Encara devia ser testimoni de Jehova?

En Tengo pensava que tant de bo que no. Evidentment, tothom es lliure de ser-ne creient o no, i en Tengo no tenia cap dret a dir-hi res. Pero, pel que recordava, a ella, de petita, no semblava que li agrades, ser testimoni de Jehova.

A l’epoca d’estudiant havia treballat al magatzem d’una botiga de licors. El sou no estava malament, pero la feina era molt dura, perque havia de carregar grans pesos. Quan s’acabava la jornada, fins i tot a una persona tan robusta com en Tengo, li feia mal tot el cos. Casualment, alla treballava amb dos nois que s’havien educat com a «testimonis de Jehova de segona generacio». Tots dos eren amables i educats. Tenien la mateixa edat que en Tengo i eren bons treballadors. A la feina no feien el ronsa ni es queixaven. Una vegada, despres de plegar, havien anat tots tres junts a fer unes cerveses en una taverna. Ells dos eren amics d’infantesa, pero, per diverses raons, uns anys abans havien deixat la seva religio, havien sortit junts del grup i havien entrat al mon real. A en Tengo, pero, li feia l’efecte que cap del dos s’havia acabat d’acostumar a aquell mon nou. Des del naixement havien viscut en una comunitat reduida i tancada, i els costava entendre i acceptar les regles d’aquell mon mes ampli. Sovint desconfiaven del seu propi criteri i se sentien perduts. S’havien sentit alliberats en deixar la seva religio, pero al mateix temps no podien evitar pensar que potser s’havien equivocat, quan van prendre aquella decisio.

En Tengo se’n compadia. Si t’apartaves d’aquell mon quan encara eres petit, abans que la teva identitat estigues clarament definida, tenies forca possibilitats d’adaptar-te a la societat normal. Pero si deixaves escapar aquella oportunitat, l’unic que podies fer era viure dins de la comunitat dels testimonis de Jehova, d’acord amb els seus principis. O be havies de pagar un preu forca considerable i intentar canviar tu sol de costums i de manera de pensar. La vegada que havia parlat amb els dos nois, en Tengo s’havia recordat d’aquella nena. I havia pensat que tant de bo ella no hagues hagut de passar per una cosa com aquella.

Quan la nena va deixar-li la ma i va sortir corrents de l’aula sense ni tan sols girar-se, en Tengo s’havia quedat alla dret, sense poder fer res durant una estona. Li havia agafat la ma amb molta forca. Encara notava perfectament el tacte dels dits d’ella a la ma esquerra, i el va continuar notant durant uns quants dies. I fins i tot quan, amb el pas del temps, aquella sensacio es va anar fent mes tenue, l’empremta que li havia deixat al cor no es va esborrar gens ni mica.

Al cap de poc es va adonar d’una cosa. Li havia sortit una miqueta de liquid de la punta del penis, que s’havia posat dur, un liquid una mica mes enganxos que l’orina. Hi havia notat com un espasme, acompanyat d’una mica de dolor. Llavors encara no sabia que allo era un anunci de les pol·lucions nocturnes. Es va sentir intranquil, perque no havia vist mai una cosa com aquella: potser, al seu cos, hi passava alguna cosa que no era normal. Pero no ho podia explicar al seu pare, ni tampoc ho volia preguntar als companys de classe. A mitjanit, quan es va despertar despres de somiar alguna cosa -no recordava quina-, tenia els calcotets una mica humits. Li semblava que el fet que ella li hagues agafat la ma havia desencadenat alguna cosa dintre seu.

Despres no va tenir cap mes contacte amb la nena. L’Aomame va continuar mantenint la seva soledat a la classe, tal com havia fet fins aleshores, sense parlar amb ningu, recitant en veu alta la seva estranya pregaria. Encara que es trobes amb en Tengo en alguna banda, no canviava en absolut d’expressio, com si no hagues passat res; semblava que ni tan sols el veies.

Tanmateix, en Tengo va comencar a observar l’Aomame quan en tenia l’oportunitat, amb molt de compte i molta discrecio perque no se n’adones ningu. Si t’hi fixaves be, tenia uns trets molt bonics; com a minim uns trets que es podien fer molt agradables. Tenia un cos prim, i sempre anava vestida amb roba descolorida que no era de la seva talla. Quan anava amb la roba de gimnastica se li notava que encara no li havien crescut els pits. Era molt poc expressiva, gairebe no parlava, i sempre semblava estar mirant a algun punt llunya. A les ninetes no s’hi notava gens de vitalitat. Aixo sorprenia molt en Tengo, perque aquell dia, quan ella l’havia mirat directament als ulls, aquelles mateixes ninetes estaven plenes de llum.

Des que li havia agafat la ma, ell sabia que a dins d’aquella nena prima s’hi amagava una energia i una voluntat extraordinaries. La forca amb que li havia agafat la ma era impressionant, pero no era nomes aixo. La seva ment encara semblava mes forta. Normalment, ella amagava aquella energia en un lloc on els altres alumnes no la podien veure. Durant les classes, fins i tot quan els professors la cridaven pel nom, nomes deia el que era estrictament imprescindible -de vegades, ni tan sols aixo-, pero quan els deien les notes, les seves no eren gens dolentes. En Tengo suposava que, si hagues volgut, segurament encara les hauria pogut treure mes bones. Podia ser que quan feia els examens no respongues expressament tot el que sabia, per no cridar l’atencio. Potser allo era una estrategia que desenvolupaven els nens que es trobaven en la seva situacio, per minimitzar els danys i poder sobreviure: arrupir-se, fer-se tan petit com es podia, passar tan desapercebut com fos possible.

A en Tengo li hauria agradat moltissim que ella s’hagues trobat en una situacio normal i li fos facil parlar amb els altres. Aixi potser es podrien haver fet bons amics. Mai no es facil que un nen i una nena de deu anys es facin amics. O potser es una de les empreses mes dificils del mon. Pero, de tant en tant, si que almenys poden trobar l’ocasio per mantenir una conversa amistosa. Tanmateix, aquella ocasio no havia arribat a presentar-se mai. Ella no es trobava en una situacio normal, i a la classe estava aillada, no es feia amb ningu, i continuava mantenint un silenci obstinat. En Tengo, d’altra banda, va preferir relacionar-s’hi en secret, per mitja de la imaginacio i el record, mes que no pas forcar les coses per tractar realment l’Aomame de carn i ossos.

Als deu anys, en Tengo no tenia cap idea concreta sobre el sexe. El que li hauria agradat aconseguir d’aquella nena, si hagues pogut, hauria estat que li agafes una altra vegada la ma: estar sols, en un lloc on no hi hagues ningu mes, i que ella es quedes agafant-li ben fort la ma. I que li expliques alguna cosa sobre si mateixa, el que fos. Hauria volgut que li expliques, en veu baixa, algun secret sobre qui era, ella, o sobre com era ser una nena de deu anys. Ell intentaria esforcar-se a entendre-ho. I, potser, d’allo en naixeria alguna cosa, tot i que en Tengo encara no se li acudia quina mena de cosa podia ser.

En arribar l’abril i comencar cinque, en Tengo i la nena van anar a classes diferents. De vegades tots dos es creuaven al passadis de l’escola, o coincidien a la parada d’autobus. Pero ella continuava, aparentment, sense parar cap atencio a la presencia d’en Tengo. Almenys, a ell l’hi semblava. Encara que ell fos al seu costat, ella no movia ni una pestanya. Tampoc no n’apartava la mirada. Les seves pupil·les tenien la mateixa manca de lluissor i profunditat de sempre. ?Que devia haver estat, allo que havia passat a l’aula, aquell dia?, es preguntava en Tengo. De vegades tenia la sensacio que havia tingut lloc en somnis, com si no hagues passat de debo. D’altra banda, pero, la seva ma encara conservava ben viu el record de l’extraordinaria forca de l’agafada de l’Aomame. El mon era massa ple de misteris, per a en Tengo.

I llavors, quan se’n va adonar, l’Aomame ja no hi era. Devia haver anat a alguna altra escola, pero en Tengo no en sabia res mes. Ningu no sabia on havia anat a viure. Segurament, a l’escola no hi havia ningu, a part d’ell mateix, a qui la desaparicio d’aquella nena afectes minimament.

Despres, durant forca temps, en Tengo es va retreure la seva actuacio. O, mes exactament, la seva falta d’actuacio. Ara se li acudien tot de coses que li podria haver dit. Be tenia coses, al cap, que li hauria agradat dir-li, o que li hauria hagut de dir. Quan hi va pensar, ja era massa tard, es va adonar que tampoc no hauria estat tan