– Perque tu no confies en la sort.

– Encara que hi volgues confiar, no acabo d’entendre quina mena de cosa es -va dir en Tamaru-. No l’he vista mai.

– No cal que resis per res, pero, a canvi, voldria que em fessis un favor. Tinc un test amb un ficus a l’habitacio, i voldria que me’l cuidessis. No m’he vist amb cor de llencar-lo.

– Ja me’l quedare jo.

– Moltes gracies.

– Un ficus es molt mes facil de cuidar, que no pas un gat o uns peixos tropicals. ?Vols res mes?

– No, res mes. Llenca tota la resta.

– Quan acabis la feina, ves a l’estacio de Shinjuku i torna’m a trucar a aquest numero des d’alla. Llavors et donare mes instruccions.

– Quan acabi la feina, et tornare a trucar a aquest numero des de l’estacio de Shinjuku -va repetir l’Aomame.

– Suposo que ja ho saps, pero no et pots escriure aquest numero enlloc. Quan surtis de casa, trenca el cercapersones i llenca’l on sigui.

– D’acord, ja ho fare.

– Tot esta preparat fins a l’ultim detall. No t’has de preocupar per res. Quan hagis acabat, de tota la resta ens n’encarreguem nosaltres.

– No estic preocupada -va dir l’Aomame.

En Tamaru va quedar un moment callat.

– ?Et puc dir el que penso de debo?

– Endavant.

– No tinc cap intencio de dir que aixo que feu sigui una perdua de temps. Aixo es el vostre problema, i no pas el meu. Pero, dient-ho molt suaument, es una bogeria. I, a mes a mes, no te fi.

– Potser tens rao -va dir l’Aomame-. Pero no hi podem fer res.

– Com amb les allaus que es produeixen a la primavera.

– Potser si.

– Pero la gent que te una mica de seny no s’acosta als llocs on hi pot haver allaus, a l’epoca que n’hi ha.

– Es que aquesta conversa no la tindries, amb gent que tingues una mica de seny.

– Potser no -va reconeixer en Tamaru-. Per cert, ?tens familia a qui s’hagues d’avisar, en cas d’allau?

– No en tinc, de familia.

– ?No en tens, o «en tens pero no en tens»?

– En tinc pero no en tinc -va respondre l’Aomame.

– D’acord -va dir en Tamaru-. Val mes no tenir gaire equipatge. Com a familia, un ficus es ideal.

– Vaig veure els peixets de colors quan vaig parlar amb la senyora, i de sobte em van venir ganes de tenir-ne. Vaig pensar que no estaria malament, tenir-los a casa: son petits, no diuen res, i no et demanen gran cosa. L’endema vaig anar a una botiga que hi ha al costat de l’estacio, a comprar-ne, pero quan els vaig tenir al davant, a dins de la peixera, se me’n van anar les ganes. I vaig comprar un pobre ficus que no havien aconseguit vendre, en lloc dels peixos.

– Jo penso que vas fer una bona eleccio.

– Potser mai no me’n podre comprar, de peixets.

– Potser no -va dir en Tamaru-. Val mes que et compris un altre ficus.

Hi va haver un silenci breu.

– Avui, a les set de la tarda, al vestibul de l’Hotel Okura Honkan-va tornar a confirmar l’Aomame.

– Nomes t’has d’asseure alla i esperar. Ja et trobaran ells.

– Em trobaran ells.

En Tamaru va tossir una mica.

– Per cert, ?saps la historia del ratoli que es va trobar amb un gat vegetaria?

– No.

– ?Tens ganes de sentir-la?

– Moltes.

– A un ratoli que era en unes golfes se li va apareixer de sobte un gat molt gros. El ratoli va quedar atrapat en un raco, sense escapatoria, i va dir, tremolant: «Sisplau, gat, no te’m mengis! He de tornar amb la meva familia. Els meus fills m’estan esperant morts de gana. Deixa’m marxar, sisplau». «No et preocupis», li va dir el gat. «No et penso pas menjar. La veritat, tot i que no ho puc anar explicant a tothom, es que soc vegetaria. No menjo mai carn. O sigui que has tingut molta sort, de trobar-me a mi». El ratoli li va respondre: «Oh, quin dia tan fantastic! Quina bona sort que he tingut, de topar amb un gat vegetaria!». Pero tot just acabava de dir aixo que el gat se li llenca al damunt, l’immobilitza amb les ungles i l’agafa pel coll amb les dents esmolades. El ratoli, patint molt, li va preguntar al gat amb l’ultim ale que li quedava: «Pero, ?que no m’havies dit que eres vegetaria i no menjaves mai carn?». I el gat li va respondre, llepant-se els llavis: «Si, jo no en menjo, de carn. No t’he dit pas mentida. El que fare sera endur-te’m i canviar-te per un enciam».

L’Aomame hi va pensar un moment.

– ?I que es, el que ensenya aquesta historia?

– No ensenya res, especialment. Com que abans hem parlat de la bona sort, m’ha vingut al cap. Nomes aixo. Pero si tens ganes de buscar-hi cap llico, ets lliure de fer-ho, es clar.

– Es una historia reconfortant.

– Una altra cosa. Abans de comencar, em sembla que t’escorcollaran i et registraran la bossa, perque prenen moltes precaucions. Val mes que ho tinguis en compte.

– Ho tindre en compte.

– Molt be, doncs -va dir en Tamaru-. Ja ens veurem, on sigui.

– On sigui -va repetir l’Aomame de manera reflexa.

En Tamaru va penjar. Ella es va mirar l’auricular un moment, va arrugar una mica el front i va penjar l’auricular. Despres es va gravar a la memoria el numero de telefon que apareixia al cercapersones i el va esborrar. «On sigui», es va tornar a repetir mentalment. Pero ho sabia perfectament: el mes probable era que mai no tornes a veure en Tamaru.

Va fullejar el diari del mati de cap a cap, pero no hi va veure cap article que digues res sobre la mort de l’Ayumi. Semblava que no hi havia progressos en la investigacio, per ara. Segurament, les revistes setmanals s’hi tirarien a sobre aviat, explotant el vessant grotesc de l’incident: una jove policia en actiu havia mort estrangulada en un hotel de cites de Shibuya, completament despullada, mentre practicava un joc sexual amb manilles. L’Aomame, pero, no tenia gens de ganes de llegir aquella mena d’articles morbosos. Des que havia passat allo, havia decidit no engegar el televisor: no volia sentir la presentadora, amb una veu aguda i artificial, explicant-li com havia mort l’Ayumi.

Evidentment, volia que trobessin el criminal. Havia de ser castigat fos com fos. Pero, ?que en trauria, que el detinguessin, fos jutjat i se sabessin tots els detalls de l’assassinat? Tant era el que li fessin: l’Ayumi no ressuscitaria. Aixo era evident. I segur que la sentencia seria molt lleugera: dirien que no havia estat un assassinat, sino una mort per imprudencia. Encara que ni tan sols una condemna de mort no serviria de compensacio. L’Aomame va tancar el diari, va recolzar els colzes a la taula i es va aguantar el cap amb les mans durant una estona. Va pensar en l’Ayumi, pero ja no li sortien les llagrimes: nomes estava enfadada.

Encara li quedava forca temps, fins a les set de la tarda, i no tenia res a fer fins llavors. No tenia cap activitat al club esportiu. Ja havia deixat la petita bossa de viatge i la bandolera a l’armariet de l’estacio de Shinjuku, tal com li havia dit en Tamaru. A dins de la bossa hi havia els feixos de bitllets i mudes de roba per a uns quants dies. Cada tres dies havia anat a l’estacio de Shinjuku per posar mes diners a l’armariet automatic, i cada cop n’havia comprovat el contingut. No calia que neteges l’apartament, i, encara que hagues volgut cuinar, la nevera era practicament buida. A part del ficus, a l’apartament gairebe no hi quedava res que fes pensar que hi vivia algu. Tambe havia llencat tot allo que es podia relacionar amb ella. Tots els calaixos eren buits. Dema, ella ja no seria alla, i segurament no hi quedaria cap rastre de la seva presencia.

Tenia la roba que s’havia de posar aquell vespre ben plegada i apilada damunt del llit. Al costat hi havia una bossa d’esport blava. A dins, hi tenia totes les coses que necessitava per fer la sessio d’estiraments. Ho va tornar a comprovar per si de cas: un xandall de punt, una estora de ioga, una tovallola grossa i una petita funda dura