silencios, o be els seus sentiments actuaven com un buit que absorbia totes les ones acustiques del voltant.
En Tengo va pensar que li havia de preguntar alguna cosa. Si no, tot quedaria en aquelles insinuacions sense solta ni volta. No li podia deixar acabar la conversa aixi. De fet, pero, l’home, des del comencament, no havia tingut intencio de donar-li cap detall sobre la situacio. ?Que se li podia preguntar, a algu que no pensava explicar res? ?Que s’havia de dir, quan es parlava al buit? Mentre en Tengo s’espremia el cervell per trobar les paraules adequades, la trucada es va interrompre sense cap avis previ. L’home havia penjat l’auricular sense dir res i havia desaparegut de la presencia d’en Tengo, potser per sempre.
En Tengo va continuar un moment amb l’orella a l’auricular inert. Potser sentiria alguna cosa, si algu estava escoltant la trucada. Va contenir la respiracio i va parar l’orella, pero no va sentir cap soroll sospitos que ho pogues fer pensar; nomes sentia els batecs del seu propi cor. Escoltant aquells batecs es va sentir com un lladre miserable que hagues entrat de nit, d’amagat, a casa d’algu altre: s’estava amagat a l’ombra, contenint la respiracio, esperant que tothom estigues profundament adormit.
Per tranquil·litzar-se, en Tengo va fer bullir aigua i es va preparar te verd. Despres va agafar la tassa, es va asseure a taula i va reproduir mentalment totes les parts de la conversa que havia mantingut per telefon, per ordre, des del principi.
«La meva dona ja esta perduda, i no podra tornar a visitar-lo en cap concepte», havia dit l’home. «En cap concepte»: aquesta, especialment, era l’expressio que confonia en Tengo. Hi notava alguna cosa fosca i llefiscosa.
Pel que semblava, el que en Yasuda li havia volgut comunicar a en Tengo era que, suposant que la seva dona el volgues tornar a visitar, li seria impossible de fer-ho, a la practica. Pero, ?per que, i de quina manera, li seria impossible? ?Que volia dir, exactament, que estava perduda? Al fons del cervell d’en Tengo es va dibuixar la imatge de la Kyoko Yasuda greument ferida per culpa d’un accident, patint una malaltia incurable, amb la cara totalment deformada a causa de la violencia. Anava en cadira de rodes, havia perdut una part del cos, tenia tot el cos embenat perque no es pogues moure. O be era en un soterrani, lligada amb una cadena gruixuda, com si fos un gos. Tanmateix, totes aquestes fantasies eren massa desbocades per poder ser possibles.
La Kyoko Yasuda -en Tengo havia passat a pensar-hi fent servir el nom i el cognom- gairebe mai no li parlava del seu marit. En Tengo no en sabia absolutament res, de la feina que feia, l’edat que tenia, la cara, el caracter, el lloc on l’havia conegut o quan s’havien casat. No sabia si era prim o gras, si era alt o baix, si era guapo o no ho era, si el matrimoni s’entenia o no. L’unic que sabia era que ella no tenia problemes economics -de fet, mes aviat semblava anar forca be de diners- i que no semblava gaire satisfeta amb la frequencia, o la qualitat, de les relacions sexuals que mantenia amb el seu marit. Tanmateix, tot allo eren suposicions. En Tengo i ella havien passat moltes hores d’aquelles tardes parlant de temes diversos al llit, pero el seu marit no s’havia convertit en tema de conversa cap vegada. I en Tengo tampoc no hi havia tingut gens d’interes, en aquestes coses. Si podia ser, s’estimava mes no saber com era l’home a qui estava robant la dona; pensava que era una questio gairebe d’educacio. En les circumstancies en que es trobava ara, pero, lamentava no haver-li fet ni una sola pregunta sobre el seu marit (nomes que li hagues fet, segurament ella li hauria respost amb forca franquesa). ?Era gelos, aquell home? ?Era possessiu? ?Tenia tendencia a ser violent?
En Tengo va intentar posar-se al lloc de l’home. ?Com se sentiria, ell, si es trobes al seu lloc? Es a dir: si tingues una dona, dues filles petites i una vida em familia forca normal i tranquil·la, pero llavors descobris que la dona se n’anava al llit amb un altre home una vegada a la setmana. Que l’home era deu anys mes jove que ella. Que la relacio havia durat una mica mes d’un any. Suposant que es trobes en una situacio com aquesta, ?com es trobaria, ell? ?Quins sentiments l’envairien? ?Una rabia intensa? ?Una profunda decepcio? ?Una tristesa infinita? ?Ganes de riure sardonicament? ?Un sentiment real de perdua? ?O be una barreja d’emocions dificils de separar?
Per molt que hi penses, no aconseguia imaginar-se quin sentiment podria experimentar, en aquella situacio. El que totes aquelles suposicions li van fer venir a la ment va ser la imatge de la seva mare amb unes calces blanques, deixant que un jove desconegut li xucles els mugrons. Tenia un pit abundant i els mugrons grossos i durs. Al rostre hi havia dibuixat un somriure extatic. Tenia la boca mig oberta, i els ulls tancats. Els llavis, que li tremolaven una mica, feien pensar en una vagina. Al seu costat, en Tengo dormia. Era com una relacio de causa i efecte, va pensar. Aquell jove misterios devia ser el Tengo d’ara, i la dona que en Tengo abracava, la Kyoko Yasuda. L’estructura era la mateixa: l’unic que canviaven eren els personatges. Per tant, doncs, ?era la seva vida una encarnacio de la imatge latent que duia a dins, i consistia solament a plasmar-la? ?I fins a quin punt era culpa seva, que la Kyoko Yasuda estigues perduda?
No va poder dormir. La veu d’en Yasuda encara li ressonava a l’oida. Les seves insinuacions li pesaven massa, i les paraules que li havia dit estaven tenyides d’una estranya versemblanca. Va pensar en la Kyoko Yasuda; va recordar la seva cara, i tots els detalls del seu cos. L’havia vista per ultima vegada feia dos divendres. Com sempre, s’ho havien agafat amb calma mentre eren al llit. Tanmateix, despres de la trucada del seu marit, tenia la sensacio que aquella trobada havia tingut lloc en un passat molt llunya, com si fos una memoria historica.
Els elapes que havia portat per escoltar-los amb ell al llit eren al prestatge dels discos. Tots eren discos de jazz de feia molt de temps: Louis Armstrong, Billy Halliday -en aquest tambe hi col·laborava Bernie Bigard com a music d’acompanyament-, un disc de Duke Ellington de la decada dels quaranta… Tots els havia escoltat moltes vegades, i estaven molt ben cuidats. Les solapes estaven una mica descolorides pel pas del temps, pero els discos semblaven nous. Mentre els agafava i en contemplava les solapes, en Tengo es va anar fent a la idea que segurament no la tornaria a veure mai mes.
Evidentment, en Tengo no estimava la Kyoko Yasuda en el sentit estricte de la paraula. Mai no havia pensat que volia viure amb ella, o que li seria molt dificil separar-se’n, o res per l’estil. Tampoc no havia sentit una intensa passio per ella. Pero s’havia acostumat a la presencia d’aquella amiga mes gran que ell, i li havia anat agafant afecte sense ni adonar-se’n. Que ella vingues al seu apartament una vegada a la setmana i passessin unes hores junts al llit s’havia convertit en una part de la seva rutina que esperava amb il·lusio. Allo era forca insolit, per a en Tengo: ell no solia sentir-se tan be, amb les dones. La majoria, tant si hi mantenia relacions sexuals com si no, el feien sentir incomode, i per tenir sota control aquella sensacio d’incomoditat havia de mantenir tancada una part del seu interior. O, dit d’una altra manera, havia de mantenir tancades amb pany i clau unes quantes de les habitacions que integraven la seva psique. Quan era amb la Kyoko Yasuda, pero, no li calia prendre’s tantes molesties. Ella semblava acceptar d’entrada tot allo que volia en Tengo, i tot el que no volia. Per tant, ell considerava que havia tingut molta sort, havent-la conegut.
Tanmateix, havia passat alguna cosa, el que fos, i l’havia perduda. Per alguna rao, ella ja no tornaria mes al seu apartament, «en cap concepte». I, segons el seu marit, era millor que en Tengo no en sabes la rao, ni les consequencies que podia comportar.
El telefon va tornar a sonar quan en Tengo, que continuava sense poder dormir, estava assegut a terra escoltant el disc de Duke Ellington a un volum baix. El rellotge de paret marcava les onze i dotze minuts. A part d’en Komatsu, no se li acudia ningu mes que li pogues trucar a aquella hora. Pero, per la manera com sonava el telefon, no semblava que la trucada hagues de ser d’en Komatsu. Potser era d’aquell home, en Yasuda, que s’havia descuidat de dir-li alguna cosa a en Tengo. Si hagues pogut, no hauria agafat el telefon. La seva experiencia era que les trucades que et feien a aquella hora no servien mai per tranquil·litzar-te. Tot i aixi, pero, quan va pensar en la situacio en que es trobava, es va adonar que no tenia cap mes remei que despenjar l’auricular.
– Es el senyor Kawana, ?oi? -va dir un home. No era en Komatsu, ni en Yasuda; aquella veu era, sens dubte, la de l’Ushikawa. Parlava com si tingues la boca plena de saliva, o d’algun liquid estrambotic. A en Tengo li van venir al cap automaticament aquella cara rara i el cap pla i de forma irregular que tenia.
– Ai, perdoni que el molesti tan tard. Soc l’Ushikawa. L’altre dia em vaig presentar d’imprevist a la seva feina i li vaig robar una estona. Avui tambe m’hauria agradat poder-li trucar mes d’hora, pero de sobte m’ha sortit un assumpte urgent i quan me n’he adonat ja era aquesta hora. Se molt be que voste te el costum d’anar a dormir d’hora. Em sembla magnific. No se’n treu res, d’estar-se llevat fins a altes hores, perdent el temps en qualsevol cosa. No hi ha res com ficar-se al llit aixi que es pot, quan es fa fosc, i llevar-se amb el sol. Pero, no se si hauria de dir que ha estat un pressentiment, senyor Kawana, de sobte m’ha semblat que avui encara devia estar despert. I per aixo, tot i que ja se que no es de gaire bona educacio, m’he decidit a trucar-li. ?Que me’n diu? ?Li sembla que l’he molestat?
A en Tengo no li va agradar el que li deia l’Ushikawa. Tampoc no li agradava que sabes el numero de telefon de casa seva. Allo no havia estat pas un pressentiment. Si li havia trucat, era perque sabia que en Tengo estava
