despert. Potser sabia que el llum del seu apartament encara estava ences. ?Hi devia haver algu vigilant l’apartament? Es va imaginar un investigador eficient i concentrat en la seva feina, amb uns potents binocles a les mans, vigilant que passava a casa seva.

– Es veritat, que aquest vespre encara estic llevat -va dir en Tengo-. Aquest pressentiment seu era encertat. Potser es perque abans m’he pres un te verd massa carregat.

– Vaja, aixo no m’agrada gens. La gent, quan dorm malament gaires nits seguides, al final acaba pensant coses que no els ajuden gens. ?Que li sembla? ?Li fa res que parlem una estona?

– Si no es d’alguna cosa que encara em tregui mes la son…

L’Ushikawa va riure d’una manera estranya, amb una veu encara mes aguda.

– Ha ha ha! Quines sortides tan divertides que te, senyor Kawana! Potser el que li dire no sera tan agradable com una canco de bressol, pero tampoc no sera tan serios com per fer-li perdre el son. Estigui tranquil. Es nomes questio de dir si o no. Li parlo de l’ajut. Un ajut anual de tres milions de iens. ?No li sembla una proposta interessant? ?Que hi diu? ?Hi ha pensat? Per part nostra, ja hauriem de comencar a tenir una resposta definitiva.

– Diria que l’ajut ja el vaig rebutjar clarament l’altre dia. Els agraeixo molt l’oferiment. Pero a mi, de moment, no em falta res, tal com estic ara. No tinc cap problema economic, i voldria continuar vivint com fins ara.

– No vol l’ajuda de ningu, ?oi?

– Mes o menys, parlant clarament.

– Ai, no se si s’ho ha pensat prou be, aixo -va dir l’Ushikawa, fent un so com el d’una tos lleu-; aixo de continuar sol, de voler tenir tan poca relacio com pugui amb cap organitzacio. Entenc perfectament com se sent. Pero escolti, senyor Kawana, i l’hi dic per pura amabilitat desinteressada: no se si sap en quin mon viu. No se sap mai amb que et pots trobar. I, per tant, sempre cal tenir alguna mena d’asseguranca. No saps mai que et pot passar, si no tens algun lloc per agafar-te, o per arrecerar-te del vent. No se si l’hi hauria de dir, aixo, senyor Kawana, pero ara, voste, no te res on agafar-se. Les persones del seu entorn no li servirien de proteccio. Al seu voltant nomes te persones que si, de sobte, les coses se li giressin en contra, fugirien corrents i el deixarien plantat. ?No li sembla que es aixi? Diuen que val mes prevenir que curar. ?No li sembla que es important, tenir alguna mena d’asseguranca, per si hi ha cap imprevist? No es nomes questio de diners. Els diners no son res mes que una especie de senyal.

– No acabo d’entendre aixo que diu -va replicar en Tengo. Li estava tornant la sensacio instintiva de rebuig que havia sentit la primera vegada que havia parlat amb l’Ushikawa.

– Si, es clar; potser a voste li costa d’entendre, tot aixo, perque encara es jove i fort. Li posare un exemple. Quan es passa d’una certa edat, la vida es converteix en un proces que consisteix a perdre una cosa rere l’altra. Totes les coses que son importants a la teva vida se’t van escapant de les mans, com les pues d’una pinta vella. I el que obtens a canvi d’aquestes coses son nomes imitacions que no serveixen per a res. La capacitat fisica, els desigs, els somnis, els ideals, la confianca, el sentit, o les persones que estimes… Totes aquestes coses es van allunyant de tu d’una en una, i acaben desapareixent. De vegades et diuen adeu i se’n van; d’altres, desapareixen un dia, de sobte, sense cap avis. I una vegada les has perdudes, ja no les pots tornar a recuperar mai. I tampoc no trobes les coses que voldries, per substituir-les. Es forca dur, aixo. De vegades, es tan doloros com si t’arrenquessin una part del cos. Voste aviat fara trenta anys, senyor Kawana. Aviat entrara en aquesta etapa fosca de la vida. Aixo es el que comporta, anar fent anys. Ja deu comencar a entendre fins a quin punt es doloros, perdre alguna cosa. ?M’equivoco?

En Tengo es va preguntar si aquell l’home es referia a la Kyoko Yasuda. Potser sabia que es veien en secret al seu apartament, un cop a la setmana, i que per alguna rao ella no el tornaria a visitar.

– Trobo que sap moltes coses sobre la vida que faig, ?oi? -va fer en Tengo.

– No, no en se res -va dir l’Ushikawa-. El que li estic dient son nomes afirmacions generals sobre la vida humana. L’hi dic de debo. Jo no en se gran cosa, sobre la vida que fa voste, senyor Kawana.

En Tengo no va dir res.

– Faci el favor i sigui tan amable d’acceptar el nostre ajut, senyor Kawana -va dir l’Ushikawa, barrejant les paraules amb un sospir-. Si li soc franc, voste es troba en una situacio una mica perillosa, ara mateix. Nosaltres li podem cobrir les espatlles, si te cap imprevist, li podem llancar un salvavides. Si no, potser arribara un moment que ja no tindra salvacio.

– Que ja no tindre salvacio -va dir en Tengo.

– Aixo mateix.

– ?I quin moment seria, aquest, concretament?

L’Ushikawa va fer una petita pausa, i despres va continuar parlant.

– Miri, senyor Kawana, hi ha coses que val mes no saber. Hi ha certs coneixements que treuen el son a la gent, i que no tenen ni punt de comparacio amb el te verd. Potser no tornaria a dormir mai be, si les sabes. Be, es aixo, el que li volia dir. Pensi-hi be. Es com si, sense ser gaire conscient de les circumstancies, voste hagues obert una aixeta que no es com les altres i n’hagues sortit una cosa especial. I aixo esta influint en la gent que l’envolta; hi influeix d’una manera que no es pot dir que sigui gaire positiva.

– ?Hi te res a veure, amb aixo, la gent petita?

Ho havia dit mig per veure que passava, pero l’Ushikawa va quedar un moment callat. Va ser un silenci pesant, com el que envolta una sola pedra negra que hem llancat al fons d’unes aigues molt profundes.

– Senyor Ushikawa, m’agradaria saber que esta passant, exactament. Deixem de dir les coses a mitges i comencem a parlar en termes concrets. ?Que li ha passat, a ella?

– ?A ella? No entenc qui vol dir.

En Tengo va fer un sospir. Aquell tema era massa estrany, per parlar-ne per telefon.

– Em sap greu, senyor Kawana, pero jo nomes soc un subordinat. Aquest missatge es dels nostres clients. I la missio que m’han encarregat, de moment, es que li parli dels fets mes fonamentals d’una manera tan eufemistica com em sigui possible -va dir l’Ushikawa amb veu seriosa-. Em sap greu si aixo el posa nervios, pero nomes puc parlar d’aquesta questio d’una manera vaga. I, si li dic la veritat, el coneixement que jo en tinc tambe es forca limitat. Pero, igualment, no se a qui es refereix, quan diu «ella». ?No podria ser una mica mes concret?

– Molt be, doncs: ?que es, aquesta gent petita?

– Miri, senyor Kawana: jo tampoc no en se res, d’aquesta gent petita que diu. A part, evidentment, del fet que surten en aquella novel·la que es titula Crisalide d’aire. Pero, pel curs que esta seguint la conversa, sembla que voste ha fet publica alguna cosa, tot i que voste mateix no es gaire conscient de quina cosa es tracta. I aixo, en alguns casos, pot ser extremament perillos. Els nostres clients ho saben molt be, fins a quin punt es perillos, i de quina mena de perill es tracta. I, fins a cert punt, tambe saben com fer front a aquest perill. Es precisament per aixo que li estem allargant la ma per ajudar-lo. I, parlant-li amb franquesa, nosaltres tenim el brac molt llarg; el brac molt llarg i molt fort.

– ?Es pot saber qui son, aquests clients de qui parla? ?Tenen cap relacio amb Sakigake?

– Malauradament, no estic autoritzat a revelar-li el seu nom -va dir l’Ushikawa, com si realment ho sentis-. Pero, sigui com sigui, els nostres clients tenen forca poder; un poder no gens menyspreable. Nosaltres li podem cobrir les espatlles. Escolti: aquesta es l’ultima oferta que li fem, senyor Kawana. Es lliure d’acceptar-la o de rebutjar-la, pero un cop s’hagi decidit, ja no es podra fer enrere facilment. O sigui que pensi-s’ho be. I si decideix que no vol estar al seu costat, seria possible, per desgracia, que aixo els obligues a fer servir el seu poder per provocar unes consequencies no gens agradables.

– ?I quines serien, aquestes consequencies no gens agradables que provocaria aquest poder seu?

– Jo tampoc no ho se, quines serien, concretament -va dir l’Ushikawa-. Aixo no m’ho han explicat. Es per aixo que nomes parlo en termes generals.

– ?I que es, si es pot saber, aixo que he fet public? -va preguntar en Tengo.

– Aixo tampoc no ho se, jo -va respondre l’Ushikawa-. Em sembla que em repeteixo, pero jo nomes soc un representant que han enviat per negociar. No en conec els detalls de fons: nomes m’han donat una informacio limitada. Fins on jo em trobo, la informacio nomes arriba de mica em mica, com si fossin gotes que caiguessin de dalt. A mi, els clients nomes m’han donat una autoritat limitada, i jo nomes li dic a voste allo que m’han indicat. Potser es pregunta com es que els meus clients no venen a parlar directament amb voste, si aixi anirien mes de pressa, i com es que han hagut de triar un intermediari tan estrambotic. ?Per que deu ser? Jo tampoc no ho se.

L’Ushikawa va tossir una vegada i va esperar la pregunta d’en Tengo. Ell, pero, no li va preguntar res i, per