vegada.

I no era nomes aixo. Divendres de la setmana passada no havia vingut al seu apartament, cosa que no havia passat mai. Si alguna circumstancia li impedia anar-hi, sempre, sens falta, li trucava amb antelacio. Generalment era perque alguna filla tenia un refredat i no podia anar a l’escola, o perque li havia vingut la regla de sobte, o alguna cosa per l’estil. Pero, aquell divendres, senzillament no s’havia presentat, sense ni tan sols avisar-lo. En Tengo l’esperava amb el modest dinar que havia preparat, pero al final no hi va anar. Potser li havia sorgit un imprevist d’ultima hora, pero no era normal que no li digues res, ni abans ni despres. I ell no es podia posar en contacte amb ella.

En Tengo va deixar de pensar en la seva amiga i en el telefon, es va asseure a la taula de la cuina i va comencar a llegir les copies de les critiques que havia rebut en l’ordre en que estaven. Estaven ordenades per la data, i al marge superior esquerre hi havia escrit en boligraf el nom del diari o revista on havien aparegut i la data de publicacio. Potser ho havia fet fer a alguna noia que tinguessin treballant a temps parcial. En Komatsu no la faria mai, una tasca tan entretinguda com aquella. Gairebe tot el contingut de les critiques era favorable. La majoria de critics elogiaven la profunditat de la historia i valoraven positivament la precisio de l’estil de l’obra, fins al punt que diversos articles afirmaven que «es increible que aquesta obra hagi estat escrita per una noia de disset anys».

En Tengo va pensar que no anaven gaire desencaminats.

Tambe hi havia un article que parlava d’un «Francois Sagan que respira l’atmosfera del realisme magic». Assenyalava que sobre alguns punts es podien expressar certes reserves, i que hi havia algun defecte comprensible, com ara el sentit no prou clar d’alguna frase, pero la valoracio que feia de l’ambient de l’obra en conjunt semblava forca favorable.

Tanmateix, els critics es mostraven com a minim desconcertats davant del que podien significar la crisalide d’aire i la gent petita, o no sabien quina valoracio n’havien de fer. Un critic concloia: «La historia es molt entretinguda i el lector no pot parar de llegir fins al final, pero amb relacio a la questio de que es la crisalide d’aire, i que es la gent petita, acabem la lectura sense sortir de la piscina misteriosa que acaben creant tots aquests interrogants. Pot ser que cada lector hi pugui donar la seva interpretacio, pero segurament no seran pas pocs els que pensaran que aixo es degut a la descuranca de l’autora. Admetent que es tracta d’una primera obra molt meritoria, si l’autora vol continuar l’activitat de novel·lista, en un futur proxim s’haura de replantejar seriosament aquest tractament vague i suggerent que fa del material».

En Tengo va fer una expressio de desconcert en llegir aixo. Si «la historia es molt entretinguda i el lector no pot parar de llegir fins al final», aixo constituia un exit per a l’autora, i per tant ningu no podia dir que hagues estat descurada.

Tanmateix, sent sincer, en Tengo no n’estava segur. Potser ell estava equivocat i el que deia el critic era veritat. Ell havia estat literalment immers en la reescriptura de Crisalide d’aire i li era practicament impossible mirar-se l’obra objectivament, amb el distanciament que podia assolir una tercera persona. Ja veia la crisalide d’aire i la gent petita com si fossin coses que existien dintre seu. La veritat era que ell tampoc no acabava d’entendre que volien dir, exactament, pero, des del seu punt de vista, aixo no era gaire important; el mes important, o significatiu, de tot, era si els lectors podien acceptar o no la seva existencia. I, en el seu cas, no li havia costat gens acceptar-la; era precisament per aixo que s’havia pogut submergir completament en la tasca de reescriure Crisalide d’aire. Si ell mateix no hagues pogut acceptar aquella historia, de ben segur que no hauria col·laborat en aquella estafa per molts diners que li haguessin ofert, o per molt que l’haguessin amenacat.

Tanmateix, aquesta no passava de ser l’opinio personal d’en Tengo, i no la podia imposar als altres. No es que no simpatitzes amb la bona gent que acabaven de llegir Crisalide d’aire «sense sortir de la piscina misteriosa que acaben creant tots aquests interrogants»: s’imaginava tot de gent amb flotadors de colors vius i expressions contrariades surant sense rumb per una amplia piscina plena de signes d’interrogacio, i un sol irreal brillant al cel, i se sentia una mica responsable pel fet d’haver col·laborat a crear aquest estat de coses en la societat.

Tanmateix, es preguntava en Tengo, ?qui hi havia, al mon, que fos capac de salvar tothom? Ni tan sols s’aconseguiria abolir les armes nuclears o acabar amb el terrorisme reunint tots els deus del mon, ni tampoc acabar amb la sequera de l’Africa, o fer ressuscitar John Lennon. Ben al contrari: els deus es discutirien, i comencarien a barallar-se entre ells, i potser encara hi acabaria havent mes desordre al mon. Comparat amb el sentiment d’impotencia que generaria una situacio com aquesta, haver submergit la gent durant una estona en una piscina misteriosa plena d’interrogants no era una falta gaire greu.

En Tengo va llegir la meitat de critiques que li havia enviat en Komatsu i les va tornar a ficar dins el sobre amb les altres que no havia llegit. Amb la meitat, ja es podia imaginar, mes o menys, que deien, la resta. La historia de Crisalide d’aire atreia l’atencio de la majoria de la gent. Havia atret la d’en Tengo, la d’en Komatsu, la del professor Ebisuno, i, tambe, la d’un nombre increiblement elevat de lectors. ?Que mes se li podia demanar?

El telefon va sonar dimarts, passades les nou del vespre. En Tengo llegia un llibre mentre escoltava musica. Era el seu moment preferit del dia: llegir un llibre fins a tenir-ne prou i, quan es cansava de llegir, adormir-se immediatament.

Feia temps que no sentia els trucs del telefon, pero li va semblar que reflectien alguna cosa sinistra. No era en Komatsu, qui li trucava: les trucades d’en Komatsu tenien un timbre diferent. Va dubtar un moment si havia d’agafar el telefon o no. Va deixar que sones cinc vegades, i despres va aixecar l’agulla del disc i va despenjar l’auricular. Podia ser que li truques la seva amiga.

– ?Parlo amb el senyor Kawana? -van preguntar. Era la veu d’un home de mitjana edat, greu i suau. En Tengo no recordava haver-la sentit.

– Si -va respondre en Tengo, a l’expectativa.

– Perdoni que li truqui tan tard. Em dic Yasuda -va dir l’home. Tenia un to de veu molt neutre, ni amistos ni agressiu, ni intim ni expeditiu.

?Yasuda? No recordava ningu que es digues Yasuda.

– Li truco per informar-lo d’una cosa -va dir l’home, que tot seguit va fer una pausa, com si poses un punt entre les pagines d’un llibre-. La meva dona ja no el podra venir a veure mes. Nomes es aixo, el que li volia dir.

De sobte, en Tengo hi va caure. Yasuda era el cognom de la seva amiga: Kyoko Yasuda, era el seu nom complet. Havia trigat a recordar-ho perque ella, davant d’en Tengo, no tenia motius per dir mai el seu cognom. Aquell home que li trucava era el seu marit. En Tengo va sentir com si s’hagues ennuegat amb alguna cosa.

– Suposo que ja m’enten, ?oi? -li va preguntar l’home. En la seva veu no hi havia ni la mes lleu emocio, o com a minim en Tengo no hi va notar res de semblant; nomes un lleu rastre d’entonacio dialectal, potser de Hiroshima, o de Kyushu, o d’aquella zona, que no acabava d’identificar.

– No em podra venir a veure mes -va repetir en Tengo.

– Si, les circumstancies no li permetran visitar-lo.

En Tengo va trobar valor per fer-li una pregunta.

– ?Que li ha passat alguna cosa?

Hi va haver un silenci. A falta de resposta, la pregunta d’en Tengo vagava sense rumb per l’espai. Finalment, l’altre va parlar:

– Per tant, no crec que torni a veure mai mes la meva dona. Nomes volia informar-lo d’aixo.

Aquell home sabia que en Tengo se n’anava al llit amb la seva esposa, i que allo havia passat una vegada a la setmana, durant un any, aproximadament. D’aixo, en Tengo n’era ben conscient. Tanmateix, sorprenentment, a la seva veu no hi havia enuig, ni rabia, sino alguna cosa d’una mena completament diferent: una imatge objectiva, mes que no pas un sentiment personal; la imatge, per exemple, d’un jardi descuidat, en molt mal estat, o del llit sec d’un riu, despres d’una gran inundacio.

– No ho acabo d’entendre…

– Doncs, val mes que ho deixi aixi -va dir l’home, com si volgues evitar que en Tengo continues parlant. Li va captar una ombra de cansament a la veu.- Li vull deixar una cosa clara: la meva dona ja esta perduda, i no podra tornar a visitar-lo en cap concepte. O sigui que ja ho sap.

– Ja esta perduda -va repetir en Tengo, absent.

– Senyor Kawana, jo, personalment, no tenia gens de ganes de fer aquesta trucada. Pero no m’hauria quedat tranquil, tancant aquest assumpte sense dir-li res. ?O es pensa que li he trucat per gust?

Un cop l’altre va haver callat, no es va sentir cap so de l’auricular. Li devia truca des d’un lloc increiblement