minim en els que llegia ell, ja no hi havia cap noticia relacionada amb la Fukaeri. Els diaris son un mitja que es llanca corrents sobre les coses que «passen», pero que te una actitud relativament passiva davant d’aquelles que «continuen». Precisament per aixo, el missatge mut que s’hi podia llegir era: «De moment, no ha passat res important». Com que no tenia televisor, en Tengo no podia saber de cap manera quin tractament en feien, els informatius de les diverses cadenes.

Gairebe totes les revistes de publicacio setmanal van parlar del cas de la Fukaeri, pero, en realitat, en Tengo no se les va ni mirar; nomes va veure els titulars sensacionalistes que sortien als diaris per anunciar les revistes, i que deien coses com: «Tota la veritat sobre la desaparicio de la bella autora del gran exit de vendes», o «?On es Fukaeri, l’autora de disset anys de Crisalide d’aire?», o be «El passat ocult de la jove autora en parador desconegut». Uns quants anuncis incloien fins i tot una fotografia de la Fukaeri, totes fetes el dia de la roda de premsa. No es que no li interesses gens saber que deien aquells articles, evidentment, pero no va tenir prou ganes per anar expressament a gastar-se els diners per comprar totes les revistes. Si hi havia alguna cosa de que en Tengo hagues d’estar informat, segurament en Komatsu l’avisaria al moment. I si en Komatsu no li havia dit res, era que no hi havia cap novetat. Es a dir, que encara ningu no s’havia adonat del fet que (suposadament) Crisalide d’aire l’havia reescrit un negre.

Pel que deien els titulars, semblava que, de moment, l’atencio dels mitjans de comunicacio es concentrava en questions com que el pare de la Fukaeri havia estat un conegut activista del moviment extremista, que havia crescut apartada del mon, en una comuna al mig de les muntanyes de Yamanashi, o que actualment el seu tutor era el professor Ebisuno, un antropoleg cultural que durant una epoca havia estat forca famos. I que, mentre la seva bella i misteriosa autora, encara adolescent, es trobava en parador desconegut, Crisalide d’aire continuava ben instal·lada a les llistes dels llibres mes venuts. De moment, amb aquests continguts els articles ja atreien prou l’atencio del public.

Tanmateix, si la desaparicio de la Fukaeri s’allargava gaire, segurament seria tan sols una questio de temps que comencessin a buscar altres menes d’informacio, i llavors la cosa es complicaria. Per exemple, si algu anes a investigar a l’escola on havia anat la Fukaeri, sortiria a la llum que tenia un problema de lectura, i que, precisament per aixo, practicament no havia assistit a classe. Potser fins i tot sortirien les notes que havia tret a la classe de llengua, o les redaccions que havia escrit -suposant, es clar, que n’hagues arribat a escriure-. I, naturalment, sorgiria el dubte de «?no es estrany, que una noia que te problemes de lectura escrigui amb un estil tan acurat?». I si s’arribava fins aqui, no calia tenir una imaginacio excepcional per formular la hipotesi de «potser l’ha ajudat alguna altra persona».

Evidentment, primer anirien a buscar en Komatsu, per fer-li aquestes preguntes, perque era l’editor que havia portat Crisalide d’aire i s’havia encarregat de tots els detalls a l’hora de publicar-lo. I, segurament, en Komatsu diria que no en sabia res; afirmaria, amb expressio tranquil·la, que s’havia limitat a fer arribar al jurat l’original que els havia enviat la Fukaeri, i que no sabia res del proces de redaccio de l’obra. Tots els editors amb anys d’experiencia a les espatlles tenien, mes o menys, aquesta habilitat, pero en Komatsu era molt bo a l’hora de dir una mentida sense canviar gens ni mica l’expressio de la cara. Segurament, despres correria a trucar a en Tengo i li diria: «Ei, Tengo, l’aigua ens esta a punt d’arribar al coll», o alguna cosa per l’estil. I ho diria amb una entonacio teatral, com si trobes divertit tot aquell desgavell.

De vegades, en Tengo tenia la sensacio que realment en Komatsu s’ho passava be, amb aquell embolic. En ocasions li notava una mena d’impuls autodestructiu. Potser, en el fons, volia que esclates un escandol ben sucos i tots els implicats saltessin volant pels aires: tenia aquesta faceta, en Komatsu. Pero, al mateix temps, era un realista que tenia les coses clares. Volgues el que volgues, a la practica no s’acostaria tan facilment a l’abisme on podia caure.

O potser estava intentant salvar-se ell tot sol, fos com fos. En Tengo no ho sabia, com pensava esquivar els riscos que comportava tot aquell assumpte. Potser en Komatsu seria capac d’aprofitar les circumstancies que fossin -un escandol per estafa, la seva caiguda com a editor- a favor seu. No era pas un home digne de confianca, ni tenia cap dret a retreure res al professor Ebisuno. Igualment, pero, si comences a apareixer cap ombra de dubte sobre l’autoria de Crisalide d’aire, sens dubte en Komatsu es posaria en contacte amb ell. En Tengo n’estava forca segur, d’aixo. Fins ara, per a en Komatsu, ell havia estat una eina util i eficient, pero ara tambe s’havia convertit en el seu talo d’Aquil·les. Si en Tengo cantes tot el que havia passat, en Komatsu quedaria d’esquena a la paret, sense escapatoria possible, i, per tant, no el podia deixar de banda. Per tant, en Tengo en tenia prou d’esperar que en Komatsu es poses en contacte amb ell. Mentre no sones el telefon, l’aigua encara no els arribava al coll.

En Tengo estava mes interessat a saber que feia el professor Ebisuno. Sens dubte, el Professor, per mitja de la policia, estava fent avancar el cas. De ben segur que s’havia afanyat a comentar-los la possibilitat que hi hagues una relacio entre la desaparicio de la Fukaeri i Sakigake. Intentava fer servir el cas de la Fukaeri per trencar les fortissimes defenses del grup Sakigake. ?Devia estar seguint aquesta linia d’investigacio, la policia? Si, segurament. Els mitjans ja n’anaven plens, de la relacio entre la Fukaeri i Sakigake; si la policia no la investigues i despres es descobris que aquesta era la linia que havia portat a descobriments importants, seria durament criticada per negligencia. Pero, de tota manera, la investigacio es devia portar de manera discreta, evitant publicitat. Per tant, per molt que en Tengo llegis els setmanaris o mires els telenoticies, no hi sortiria cap informacio nova que fos rellevant.

Un dia, en tornar a casa havent acabat la feina a l’academia, en Tengo es va trobar un sobre gruixut a la bustia de l’entrada. El remitent era en Komatsu, i al sobre hi havia el logotip de la seva empresa i sis timbres de correu urgent. En entrar a l’apartament i obrir-lo, va descobrir que hi havia copies de les critiques de Crisalide d’aire. Tambe hi havia una carta d’en Komatsu, pero estava escrita amb la seva lletra desgavellada de sempre i va trigar forca a llegir-la.