convencuda del que feia, pero una assassina es una assassina, i, des del punt de vista de la llei, ella era, sens dubte, una delinquent. L’Aomame formava part de les persones que havien de ser detingudes, i l’Ayumi, de les que havien de detenir-les.
Per aixo, encara que l’Ayumi hagues intentat mantenir-hi una relacio mes estreta, l’Aomame havia hagut de fer el cor fort i esforcar-se per no deixar-s’hi arrossegar. Si entre elles hagues nascut una amistat intima que les hagues obligat a veure’s habitualment, haurien sorgit diverses paradoxes i contradiccions dificils d’evitar que haurien pogut resultar fatals per a l’Aomame. Ella era, basicament, una persona franca i directa, i no podia mantenir una relacio personal sincera amb algu a qui hagues de mentir sobre coses importants, o les hi hagues d’amagar. Aquesta situacio l’hauria confos, i la confusio no era pas una cosa que volgues gens ni mica.
Segurament, l’Ayumi era conscient, fins a cert punt, que l’Aomame tenia algun secret personal que no podia revelar i que per aixo mantenia expressament una certa distancia. L’Ayumi tenia una intuicio excel·lent. Bona part d’aquell caracter obert que mostrava era comedia, i a sota hi amagava una sensibilitat dolca i delicada. L’Aomame ho sabia, aixo. Potser a l’Ayumi l’havia entristit, aquella actitud defensiva que ella havia adoptat. Potser s’havia sentit rebutjada i evitada. Quan pensava aixo, l’Aomame sentia com si li clavessin tot d’agulles al pit.
I, aixi, l’Ayumi havia estat assassinada. Potser s’havia trobat amb algun desconegut en algun lloc de la ciutat, havien begut junts i se n’havien anat a l’hotel. Despres, en la foscor de l’habitacio tancada amb clau, havien comencat un intens joc erotic. Les manilles, la mordassa, la bena als ulls. L’Aomame s’imaginava l’escena: un home escanyant una dona amb el cinturo del barnus i excitant-se amb el seu patiment fins a ejacular. Aquella vegada, pero, l’home havia estirat amb massa forca el cinturo del barnus. El que nomes hauria hagut d’arribar fins just abans del final havia arribat al final de tot.
Segurament, l’Ayumi mateixa devia tenir por que allo no li acabes passant, alguna vegada. De tant en tant necessitava sessions de sexe molt intens; el seu cos -i potser tambe la seva ment- les hi demanava. Pero no volia tenir xicot, perque les relacions estables l’ofegaven i la feien sentir insegura. Per aixo se n’anava al llit amb homes que acabava de coneixer i que li feien el pes. En aquest aspecte s’assemblava a l’Aomame, amb la diferencia que l’Ayumi tenia tendencia a anar molt mes enlla. A ella li agradava mantenir relacions sexuals mes extremes i arriscades, i, inconscientment, potser li agradava que li fessin mal. A l’Aomame, no. L’Aomame anava amb molt de compte, i no deixava que ningu li fes mal. Si s’hi hagues trobat, s’hi hauria resistit amb totes les seves forces. Pero l’Ayumi tenia la tendencia a dir que si, sense pensar-hi, a qualsevol cosa que l’home li demanes, fos el que fos. Esperava que l’home li dones alguna cosa, a canvi. Era una tendencia perillosa, sobretot perque se n’anava al llit amb homes que tot just acabava de coneixer, i fins que no s’hi trobava no sabia que era, el que l’home volia, i quines tendencies ocultava. Evidentment, l’Ayumi era conscient del risc que corria. Per aixo necessitava una companya fixa com l’Aomame, algu que la frenes quan calia, i que estigues pendent que no li passes res.
L’Aomame tambe necessitava l’Ayumi. L’Ayumi tenia unes habilitats que ella no tenia: un caracter obert i alegre que feia que la gent se sentis comoda, un taranna sociable, una curiositat natural, una gosadia semblant a la dels nens, una conversa divertida, uns pits grossos que cridaven l’atencio. Quan era al seu costat, l’Aomame nomes s’havia de limitar a esbossar un somriure misterios perque els homes es preguntessin que s’hi podia amagar, al darrere. En aquest sentit, l’Aomame i l’Ayumi formaven un equip perfecte, una maquina sexual sense rival possible.
L’Aomame va pensar que, independentment de les circumstancies, hauria hagut de deixar que l’Ayumi se li acostes mes. Hauria hagut d’entendre millor els seus sentiments i acceptar-los; estar mes relaxada amb ella, encara que nomes hagues estat per una vegada. Pero no havia estat capac de correspondre a les seves demandes. El seu instint d’autoproteccio havia estat massa fort, aixi com tambe el desig de no embrutar el record de la Tamaki Ootsuka.
I llavors, una nit, l’Ayumi havia sortit sola per la ciutat, i havia mort escanyada, amb totes dues mans fermades amb unes manilles fredes, autentiques, els ulls tapats, i unes mitges o unes calces entaforades a la boca. Allo que l’Ayumi sempre havia tingut por que passes s’havia acabat fent realitat. Si l’Aomame hagues tingut una actitud mes receptiva amb l’Ayumi, potser ella, aquell dia, no hauria sortit sola. Li hauria trucat i l’hauria convidada a sortir amb ella. I haurien anat totes dues juntes a un lloc mes segur, i haurien estat a l’aguait que l’altra estigues be mentre deixaven que algun home les abraces. Pero, segurament, l’Ayumi no havia gosat trucar- li. I l’Aomame no li havia trucat ni una sola vegada per convidar-la a sortir plegades.
A les quatre de la matinada, l’Aomame ja no va poder aguantar mes estar sola a l’apartament i es va posar unes sandalies i va sortir. Tal com anava, amb uns pantalons curts i un top, va caminar sense rumb per la ciutat on encara era de nit. Algu li va dir alguna cosa, pero ni tan sols es va girar. Mentre caminava li va venir set i va entrar en una botiga que estava oberta tota la nit, va comprar un bric gros de suc de taronja i se’l va beure sencer alla mateix. Despres, va tornar a l’apartament i va plorar una estona mes. Va pensar que se l’estimava, l’Ayumi, que se l’estimava mes del que s’havia pensat. Si l’Ayumi la volia tocar, hauria hagut de deixar que la toques tant com volgues, a la part del cos que volgues.
L’endema, al diari, tambe hi havia un article sobre la «dona policia estrangulada a l’hotel de Shibuya». La policia feia tot el possible per trobar l’home que havia estat amb ella a l’habitacio. Segons l’article, els companys de la victima estaven desconcertats. L’Ayumi tenia un caracter molt alegre, tots els seus companys l’apreciaven molt, era molt responsable i eficient i tenia un expedient excel·lent, com a policia. Molts dels seus parents, comencant pel seu pare i el seu germa, treballaven a la policia, i els vincles entre els membres de la seva familia eren molt estrets. Ningu no se’n sabia avenir, que hagues passat una cosa com aquella.
No ho sabia ningu, va pensar l’Aomame; pero ella, si. A dins, l’Ayumi tenia una gran necessitat, com un desert que s’estengues fins a la fi del mon: per aigua que hi aboquessis, la terra l’absorbia immediatament, i despres no quedava ni rastre d’humitat. No hi podia arrelar cap forma de vida; ni tan sols el sobrevolaven els ocells. Nomes l’Ayumi sabia que era el que havia creat aquella extensio tan absolutament esteril en ella; o potser ni tan sols ella. Pero del que no hi havia cap dubte era que els homes del seu entorn, que l’havien obligada a cedir als seus desigs retorcats amb l’us de la forca, n’eren una de les causes. Ella havia hagut de construir la seva identitat com a persona creant una barrera al voltant d’aquella necessitat fatal. Si anaves traient d’una en una les capes que havia fabricat per embellir el seu jo intim, l’unic que et quedava, al final, era un abisme buit, i la set insaciable que generava aquest abisme. I per molt que ella s’esforces a oblidar-la, aquella buidor tornava a envair-la periodicament, una tarda de pluja que se sentia sola, o un dia, a l’alba, quan es despertava despres d’un malson. I llavors necessitava que l’abraces algu, qui fos.
L’Aomame va treure la pistola Heckler & Koch HK4 de la capsa de sabates, hi va introduir el carregador amb ma experta, en va treure el fiador, va tirar cap enrere la corredora per fer entrar un cartutx a la recambra, va posar el dit al gallet i, agafant be la culata amb totes dues mans, va apuntar a un punt determinat de la paret. La pistola no es movia gens ni mica: ja no li tremolaven les mans. L’Aomame va contenir la respiracio, es va concentrar, i va expulsar tot l’aire dels pulmons. Va deixar la pistola i va tornar a passar-hi el fiador. Va sospesar la pistola i en va observar la lluissor mat. Aquella pistola s’havia convertit en una part del seu cos.
Es va dir a si mateixa que s’havia de calmar. Si l’Ayumi hagues castigat el seu oncle i el seu germa, segurament ells ni tan sols haurien entes per que era, que els castigava. I ara, fes el que fes l’Aomame, no tornaria l’Ayumi a la vida. Era una llastima, pero allo, mes tard o mes d’hora, hauria acabat passant. L’Ayumi es dirigia, a poc a poc pero de manera irremissible, cap al centre d’un remoli mortal. Encara que l’Aomame hagues estat mes amable amb ella, la seva ajuda hauria estat limitada. Havia de deixar de plorar, havia de sobreposar-se. L’important era anteposar les regles a si mateixa, tal com havia dit en Tamaru.
El cercapersones va sonar el mati del dia que en feia cinc que havia mort l’Ayumi. L’Aomame feia bullir aigua per preparar cafe mentre escoltava el butlleti informatiu de la radio. Tenia el cercapersones damunt la taula. Va mirar el numero de telefon que apareixia a la petita pantalla de l’aparell. El numero no li sonava gens, pero era indubtable que havia estat en Tamaru qui li havia enviat l’avis. Va anar a un telefon public que hi havia a prop de casa seva i el va marcar. A la tercera trucada s’hi va posar en Tamaru.
– ?Ho tens tot a punt? -li va preguntar.
– Es clar -va respondre l’Aomame.
– Tinc un missatge de la senyora. Avui, a les set de la tarda, al vestibul de l’Hotel Okura Honkan. Estigues preparada per fer la feina de sempre. Li sap greu avisar-te amb tan poc temps, pero no ho ha pogut arranjar fins a ultima hora.
– Avui, a les set de la tarda, al vestibul de l’Hotel Okura Honkan -va repetir l’Aomame mecanicament.
– Et diria que reso perque tinguis sort, pero segur que no serviria de res, que jo reses perque tinguessis sort.
