dificil, aturar-la en algun lloc i parlar-hi. N’hauria tingut prou de trobar el moment i reunir tan sols una mica de valor. Pero no en va ser capac. I n’havia perdut l’oportunitat per sempre.
Despres d’acabar la primaria i comencar a estudiar en un institut public, en Tengo va continuar pensant en l’Aomame. Cada vegada experimentava ereccions mes frequents, i de vegades es masturbava pensant en ella. Sempre feia servir la ma esquerra, aquella ma que encara conservava la sensacio d’haver estat agafada. En el seu record, l’Aomame era una nena prima, encara sense pit. Tanmateix, ell aconseguia escorrer-se recordant-la vestida amb la roba de gimnastica.
Quan va ser a la secundaria superior, de vegades sortia amb noies de la seva edat. Sota la roba se’ls marcava clarament la forma dels pits, nous de trinca. A en Tengo li costava respirar, en veure-les. I, aixo no obstant, quan era al llit, abans d’adormir-se, de vegades encara feia servir la ma esquerra pensant en aquella nena amb el pit pla, que no donava cap senyal de voler desenvolupar-se. I cada vegada que ho feia l’envaia un sentiment de culpabilitat. Pensava que, sens dubte, hi havia alguna cosa retorcada, alguna cosa que no estava be, dins seu.
Pero, a partir de la universitat, cada vegada hi va anar pensant menys sovint, en l’Aomame. La rao principal va ser que es va comencar a fer amb noies de carn i ossos, i a mantenir-hi relacions sexuals. Fisicament ja era un home adult, i, naturalment, la imatge d’una nena prima de deu anys, vestida amb roba de gimnastica, estava massa lluny d’ell per continuar sent l’objecte del seu desig.
Tanmateix, mai no havia tornat a experimentar una emocio tan intensa com la que havia sentit quan l’Aomame li havia agafat la ma a l’aula de l’escola primaria. Ni mentre era a la universitat, ni des que n’havia sortit fins aleshores, cap ni una de les noies amb qui s’havia relacionat li havia causat una impressio tan viva com la que li havia deixat aquella nena. En aquelles noies, en Tengo no hi trobava allo que en realitat buscava. Algunes eren boniques; algunes, molt afectuoses; a algunes, ell els havia importat molt. Pero, al capdavall, totes havien arribat i totes havien marxat, com ocells amb plomes de colors vius que s’haguessin aturat en una branca i s’haguessin envolat de nou, per anar-se’n a alguna altra banda. Ni elles havien pogut satisfer en Tengo, ni ell, tampoc, havia pogut satisfer-les a elles.
Fins i tot ara, que ja estava a punt de complir trenta anys, hi havia vegades, quan no feia res i quedava amb la ment absorta, que se sorprenia de sobte a si mateix pensant, sense adonar-se’n, en aquella nena de deu anys. En el dia que aquella nena, a l’aula, despres de les classes, li havia agafat molt fort la ma i l’havia mirat directament als ulls, amb les ninetes plenes de llum. O en el seu cos prim, vestit amb roba de gimnastica. O en quan caminava per la zona comercial d’Ichikawa, al darrere de la seva mare, els diumenges al mati. Sempre tenia els llavis tancats amb fermesa i els ulls miraven cap a un lloc qualsevol.
En aquelles ocasions, en Tengo pensava que, pel que es veia, el seu cor no es podia oblidar d’aquella nena. I encara es retreia no haver-li dit mai res, al passadis de l’escola. Si li hagues dit alguna cosa, potser la seva vida hauria estat diferent de com era ara.
Aquella vegada havia recordat l’Aomame perque havia anat al supermercat a comprar llavors de soia. Mentre les triava, havia pensat en ella sense voler. I, sense adonar-se’n, mentre agafa la bossa de grans de soia s’havia quedat palplantat, somiant despert. No sabia quanta estona s’hi havia estat. El va fer tornar en si la veu d’una dona que li demanava que s’apartes. L’embalum del seu cos li impedia arribar fins al prestatge de la soia.
En Tengo va deixar de pensar-hi, es va disculpar, es va posar la bossa de grans de soia a la cistella i se la va endur a la caixa amb els altres productes que havia comprat: gambes, llet, tofu, enciam i galetes salades. Va esperar el torn per pagar barrejat amb les mestresses de casa del veinat. Era just l’hora del vespre que hi havia mes gent i l’encarregat de la caixa era nou i no en sabia gaire, i s’havia format una llarga cua, pero a en Tengo no el va molestar especialment.
?La reconeixeria, a primera vista, l’Aomame, si hagues estat a la cua de la caixa? No ho sabia. Ja feia vint anys que no s’havien vist. La probabilitat que es reconeguessin era forca petita, segurament. I si es creuessin i ell penses que potser era ella, ?s’atreviria a dir-li alguna cosa, alla mateix, de sobte? Aixo tampoc no ho tenia gaire clar. Potser reaccionaria massa tard, i passaria pel seu costat sense dir-li res, i potser despres s’ho tornaria a retreure amargament, dient-se que per que no li havia dit alguna cosa, quan l’havia vista.
En Komatsu li deia sovint que el que li faltava era iniciativa i ambicio. Potser tenia rao. Quan dubtava, pensava: «Bah, tant es», i ho deixava correr molt facilment. Tenia aquest caracter.
Pero, si per casualitat, es trobessin en algun lloc, i tinguessin la sort de reconeixer-se, potser li ho confessaria tot sincerament, sense amagar res, tal com era. Entrarien en alguna cafeteria, o en algun lloc que fos a prop - evidentment, si ella tenia temps i acceptava la invitacio d’en Tengo-, i prendrien alguna cosa mentre parlaven.
Tenia moltes coses per explicar a l’Aomame. Que ell encara recordava perfectament quan ella li havia agafat la ma a l’aula del col·legi. Que despres havia tingut ganes de ser amic seu, de coneixer-la mes be, pero que no s’hi havia atrevit. Hi havia hagut diverses raons, per a aixo, pero el problema principal havia estat que era molt timid. Sempre ho havia lamentat, i encara ho continuava lamentant. I li diria que encara pensava sovint en ella. Evidentment, no li explicaria que s’havia masturbat pensant en ella. Aixo ja anava mes enlla de la sinceritat, i era tota una altra cosa.
Pero potser seria millor no voler-ho; potser seria millor que no es tornessin a veure mai. Si es tornaven a trobar, podia tenir una decepcio. Potser ella faria cara de cansada, i s’hauria convertit en una simple oficinista avorrida, o en una mare plena d’insatisfaccions que renyava els fills petits amb veu aguda. Podia ser que no trobessin ni un sol tema en comu per parlar. Evidentment, aixo podia passar. En aquest cas, en Tengo perdria per sempre una cosa molt important que havia guardat a dintre des que era petit. Pero tenia una certa seguretat que no aniria aixi. Els ulls resolts d’aquella nena de deu anys i el perfil del seu rostre, d’aparenca tan decidida, feien pensar que la seva voluntat no es doblegaria facilment davant de les adversitats de la vida.
?I ell, doncs, en comparacio?
En pensar-hi, en Tengo se sentia insegur.
?No seria mes aviat l’Aomame, qui se sentiria decebuda, quan el veies a ell? Quan feien primaria, en Tengo era un nen prodigi de les matematiques reconegut per tots, treia les notes mes altes en gairebe totes les assignatures, era alt i fort i tenia traca en els esports. Els professors es fixaven molt en ell i n’esperaven un gran futur. Potser ella l’havia vist com un heroi. Ara, pero, feia de professor contractat en una academia, i no es podia dir que allo fos una col·locacio per a tota la vida. Certament, era una feina comoda, i en tenia prou per viure tot sol sense estretors, pero estava molt lluny d’haver-se convertit en un pilar de la societat. A banda de les classes escrivia narracions, pero encara no havia aconseguit publicar. Escrivia, per encarrec, les prediccions astrologiques en una revista femenina, i aquestes prediccions tenien molt bona reputacio, pero en realitat les escrivia tal com li venien, i no passaven de ser una pila de mentides. Tampoc no tenia amics que valgues la pena mencionar, ni xicota. Practicament, l’unica relacio personal que mantenia eren les trobades setmanals secretes amb una dona casada deu anys mes gran que ell. L’unica feina de que es podia enorgullir fins al moment era la d’haver convertit Crisalide d’aire en un exit de vendes fent de negre de la Fukaeri, i, justament, d’aixo no en podia dir absolutament res.
El fil dels seus pensaments l’havia portat fins a aquest punt quan l’encarregat de la caixa li va agafar la cistella.
Va tornar a l’apartament carregant les bosses de paper. Es va posar uns pantalons curts, va treure una cervesa de la nevera i, mentre se la bevia dret, va posar aigua a bullir en una olla grossa. Va triar les llavors de soia mentre esperava que l’aigua arrenques el bull i les va salar be damunt una taula de fusta. Despres les va tirar a l’aigua.
Es va preguntar com era que no s’havia tret mai del cap aquella nena prima de deu anys. Havia vingut un dia, quan s’havien acabat les classes, i li havia agafat la ma. No havia dit res en tota l’estona. Nomes aixo. Pero sentia que l’Aomame, aquell dia, s’havia endut una part d’ell. Una part del cor, o del cos. I, a canvi, ella havia deixat una part del seu cor, o del seu cos, dintre seu. En aquell periode de temps tan breu s’havia produit aquest intercanvi tan important.
Va picar una gran quantitat de gingebre amb el ganivet de cuina. Despres va tallar api i xampinyons a trossos de la mida adequada. Tambe va picar coriandre. Va pelar les gambes i les va rentar amb aigua de l’aixeta; va estendre un paper de cuina i les va posar en filera, d’una en una, tan ben disposades com els soldats d’un exercit. Quan els grans de soia van estar bullits, els va escorrer amb un colador i els hi va deixar perque es refredessin. Despres va posar a escalfar una paella grossa, hi va tirar oli de sesam blanc i el va escampar per tot el fons. Va fregir-hi el gingebre que havia tallat a foc lent, molt a poc a poc.
