Va tornar a pensar que tant de bo es trobes l’Aomame ben aviat. No li feia res, que ella es decebes, o que ell tambe tingues una petita decepcio. Tenia ganes de veure-la, passes el que passes. Encara que nomes fos per saber com li havia anat la vida, on vivia, quines coses l’alegraven, quines la posaven trista. Per molt que tots dos haguessin canviat, o que ja no els fos possible estar junts, el fet que un dia, feia molt temps, a l’aula de l’escola, despres de les classes, s’havien intercanviat una cosa molt important, no canviava.
Va posar a la paella l’api i els xampinyons tallats. Va apujar el fogo al maxim i, movent la paella lleugerament, en va remenar el contingut amb energia, fent servir una espatula de bambu. Ho va salpebrar una mica. Quan les verdures comencaven a estar una mica cuites, hi va afegir les gambes que havia deixat per escorrer. Ho va tornar a salpebrar tot i hi va posar un got petit de sake. Hi va tirar un raig de salsa de soia i, per acabar, ho va empolsimar amb coriandre. Va dur a terme totes aquelles operacions de manera mecanica: practicament no pensava en el que feia, com un avio que voles amb el pilot automatic. No era un plat gaire complicat de cuinar. Les seves mans feien els moviments que calien, pero el seu cap va estar tota l’estona pensant en l’Aomame.
Quan van estar a punt les gambes amb verdures fregides, les va passar de la paella a un plat gros. Va treure una altra cervesa de la nevera, es va asseure a taula i es va menjar el plat, que encara fumejava, immers en els seus pensaments.
Va pensar que durant els ultims mesos s’havien produit uns quants canvis evidents, en ell. Potser es podia dir que per fi havia madurat com a persona, quan ja estava a punt de fer trenta anys. «Deu n’hi do», va pensar, rient-se de si mateix, fent que no amb el cap amb la cervesa tot just comencada a la ma. Deu n’hi do. ?Quant de temps li caldria, per arribar a un grau de maduresa normal, si continuava a aquell ritme?
Fos com fos, pero, el que havia desencadenat aquella evolucio interna havia estat Crisalide d’aire. El fet de reescriure la historia de la Fukaeri fent servir les seves propies paraules li havia fet creixer el desig de donar forma literaria a les histories que portava a dintre. D’alli havia nascut una cosa que es podia anomenar ambicio. I semblava que el desig de trobar l’Aomame formava part d’aquesta nova ambicio. Ultimament, per alguna rao, hi pensava sovint, en l’Aomame. Amb qualsevol excusa, la seva ment tornava a aquella aula i a aquella tarda de vint anys enrere, com si fos un home drecat al trencant de les onades, i la forca del mar, en retirar-se, se’l volgues endur.
Al final, en Tengo va deixar la meitat de la segona cervesa i de les gambes amb verdures. Va llencar la cervesa que quedava a la pica, i va posar la resta del menjar en un plat petit, que va cobrir amb film transparent i va guardar a la nevera.
Despres de sopar, es va asseure davant de l’escriptori, va encendre el processador de textos i va obrir el document que havia comencat a escriure.
S’adonava que tampoc no tenia gaire sentit, reescriure el passat. Era tal com li havia dit la seva amiga casada. Ella tenia rao: per molta passio i molta cura que poses a reescriure el passat, les circumstancies basiques en que es trobava en el present no canviarien. El pas del temps era prou poderos per anul·lar completament els canvis que s’hi introduien artificialment. Sens dubte, per moltes esmenes que s’hi fessin, acabaria tornant a seguir el seu curs. En Tengo en podia canviar tots els detalls que volgues, que, al capdavall, mai no deixaria de ser ell mateix.
Potser el que havia de fer era plantar-se a la cruilla del present i observar el passat honestament, i anar escrivint el seu futur per tal de reescriure el passat. No podia seguir cap altre cami.
Constriccio i penediment
torturen el meu cor culpable.
Que les meves llagrimes siguin per a Tu,
fidel Jesus, essencies perfumades.
Aixo era el que deia el text de l’aria de la Passio segons sant Mateu que la Fukaeri li havia cantat l’altre dia. Com que li havia cridat l’atencio, l’endema en Tengo havia tornat a escoltar el disc que tenia a casa i n’havia buscat la traduccio. Era una aria de la primera part de la Passio, «Ungit a Betania». Quan Jesus era a la ciutat de Betania, visitant la casa d’un malalt de lepra, una dona li va vessar un vas de perfum molt car damunt del cap. Els seus deixebles van renyar la dona per haver fet una cosa tan extravagant i inutil, dient-li que podria haver venut el perfum i donar-ne els diners als pobres. Jesus, pero, va fer callar els deixebles indignats i els digue que aquella dona havia fet una bona obra, perque l’havia preparat per a la sepultura.
La dona ho sabia, que Jesus havia de morir al cap de poc. Per aixo havia de vessar aquell perfum tan valuos damunt del cap de Jesus, com si hi vesses les seves propies llagrimes. Jesus tambe ho sabia, que faltava poc perque hagues de recorrer el cami cap a la mort. Per aixo va dir als deixebles: «En veritat us dic que en qualsevol lloc del mon on sigui predicat aquest Evangeli, es preservara la memoria del que ella acaba de fer».
Evidentment, ells no van poder canviar el futur.
En Tengo va tornar a tancar els ulls, va respirar profundament i va organitzar mentalment les paraules oportunes. Despres en va canviar l’ordre i va aconseguir que la imatge que volia transmetre fos mes precisa, i el ritme, mes exacte.
Va moure els dits a l’aire, sense fer soroll, com si fos Vladimir Horowitz davant de les vuitanta-vuit tecles d’un piano nou de trinca. Despres es va decidir i va comencar a picar els caracters.
Va descriure un mon en el qual, a la banda est d’un cel que es comencava a enfosquir, hi havia dues llunes de costat; va descriure les persones que hi vivien, i la manera com hi transcorria el temps.
«En veritat us dic que en qualsevol lloc del mon on sigui predicat aquest Evangeli, es preservara la memoria del que ella acaba de fer».
5
Un cop l’Aomame va acceptar com a real la mort de l’Ayumi, durant un temps dins seu es va produir una mena d’ajustament mental. Quan a la fi es va acabar aquest proces, va comencar a plorar. Va plorar en silenci, tapant-se la cara amb les mans, sense fer cap so, amb les espatlles que li tremolaven una mica. Com si no volgues que ningu, al mon, s’adones que plorava.
Tenia la cortina completament passada, sense deixar-hi cap escletxa, pero tot i aixi no sabia qui, i des d’on, la podia estar mirant. Aquella nit va plorar sense parar amb el diari del vespre obert al davant. De vegades no ho podia evitar i somicava, pero despres plorava sense fer cap so. Les llagrimes li corrien per les mans i queien damunt el diari.
No havia estat mai facil, que l’Aomame plores. Quan alguna cosa li feia venir ganes de plorar, s’enrabiava, ja fos amb algu altre o amb si mateixa. En consequencia, era forca insolit que vesses cap llagrima. En canvi, aixi que es posava a plorar, no hi havia manera que pares. No havia plorat tant temps seguit des que s’havia suicidat la Tamaki Ootsuka. ?Quants anys en devia fer? No se’n recordava. Tant era: havia estat feia molt de temps. Aquella vegada havia plorat sense aturador, uns quants dies seguits. Sense menjar res, sense sortir de casa, nomes bevent de tant en tant l’aigua que havia perdut en forma de llagrimes i fent dormides curtes, com si es desmaies. La resta del temps, havia plorat sense descans. I no ho havia tornat a fer des de llavors.
L’Ayumi ja no era en aquest mon. S’havia convertit en un cadaver fred, i ja li devien estar practicant l’autopsia. Quan haguessin acabat, la tornarien a cosir per deixar-la d’una peca, li farien un funeral senzill, i despres la durien al crematori i la incinerarien. Es convertiria en fum, pujaria al cel i es barrejaria amb els nuvols. I tornaria a la terra convertida en pluja, i faria creixer l’herba en algun lloc; herba sense nom, sense res per explicar. Pero l’Aomame ja no tornaria a veure mai mes viva l’Ayumi. Allo contradeia el curs natural de les coses, era terriblement injust, era fruit d’una manera de pensar retorcada, totalment desencaminada.
Des que la Tamaki Ootsuka havia abandonat aquest mon, l’Aomame no havia sentit res que s’assembles minimament a l’amistat per ningu mes que per l’Ayumi. Pero, malauradament, aquella amistat tenia un limit. L’Ayumi era una policia en actiu, i l’Aomame, una assassina en serie. Era una assassina amb bones intencions i