amb el picador de gel llarg i prim a dins. Hi era tot. Va treure el picador de gel de la funda, va llevar-ne el tap de suro i va confirmar, tocant-ne l’agulla amb la punta del dit, que continuava estant ben esmolada. Tot i aixi, per estar-ne completament segura, va esmolar-la una mica fent servir la pedra d’esmolar mes petita de totes les que tenia. Es va imaginar la punta de l’agulla enfonsant-se sense fer gens de soroll, com si la xuclessin, en aquell punt tan precis del clatell de l’home. Tot s’acabaria en un instant, com sempre: sense crits, sense sang, tan sols amb un espasme momentani. Va tornar a clavar el suro a la punta de l’agulla i la va desar a la funda amb molt de compte.

Tot seguit va treure la Heckler & Koch de la capsa de sabates on estava embolicada amb una samarreta i va introduir amb molta destresa els set cartutxos de nou mil·limetres al carregador. Un cartutx va entrar a la recambra amb un soroll sec. Va treure el fiador i el va tornar a passar. Va embolicar la pistola amb un mocador blanc i la va ficar en una bossa de plastic. Al damunt hi va posar la muda de roba interior de manera que no es veies la pistola.

?Havia de fer res mes?

No se li va acudir res. Va anar a la cuina i es va preparar un cafe. Despres es va asseure a la taula i se’l va prendre amb un croissant.

Va pensar que segurament aquella seria la seva ultima feina; la mes important, i la mes dificil. Quan acabes aquella missio, no caldria que mates ningu mes.

No sentia cap recanca, pensant que perdria la propia identitat. En cert sentit, fins i tot en tenia ganes. Ni el seu nom ni la seva cara li agradaven especialment, i en el seu passat no hi havia ni una sola cosa que li sabes greu de perdre. Potser aquella reinicialitzacio de la seva vida era precisament el que estava esperant.

Per curios que sembles, l’unic de si mateixa que, si podia ser, no voldria perdre, eren aquells dos pits raquitics. Sempre, des que tenia dotze anys, s’havia sentit insatisfeta de la forma i la mida dels seus pits. Sovint es preguntava si no viuria la vida amb mes tranquil·litat, si tingues uns pits una mica mes grossos. Tanmateix, quan realment se li havia presentat la possibilitat de canviar de mida de pit -una eleccio que anava acompanyada d’un cert grau de necessitat-, s’havia adonat que no tenia gens de ganes de canviar-la. Ja li anaven be, aixi. Tenien la mida perfecta.

Es va tocar els dos pits per damunt del top. Eren els mateixos pits de sempre. Tenien la forma de dos panets que no haguessin acabat de llevar perque les proporcions dels ingredients de la massa no eren les correctes. A mes a mes, el dret i l’esquerre tenien una mida una mica diferent. L’Aomame va fer que no amb el cap. No li importava: ella era aixi.

?Que li quedaria, a part d’aquells pits?

Evidentment, li quedaria el record d’en Tengo; el tacte de la seva ma; els forts batecs del cor; l’ansia que ell l’abraces. Encara que es convertis en una altra persona, no li podrien arrabassar el que sentia per en Tengo. Aquella era la principal diferencia entre l’Ayumi i ella, va pensar. Al nucli de la seva identitat no hi havia buidor, ni un erm sense rastre d’humitat: al nucli de la seva identitat hi havia amor. Ella continuaria estimant, com sempre, aquell nen de deus anys que es deia Tengo; en continuaria estimant la forca, la intel·ligencia, l’amabilitat. Ell no existia, aqui. Pero un cos que no existeix no es pot destruir, i les promeses que no s’han fet no es poden trencar.

El Tengo de trenta anys que vivia a dins de l’Aomame no era el Tengo real: no era mes que una hipotesi, una imatge que potser ella s’havia inventat completament. Encara conservava aquella forca, aquella intel·ligencia, aquella amabilitat, i ara tenia els bracos forts, el pit ample, els genitals ferms d’un adult. Sempre que l’Aomame ho volia, ell era al seu costat, i l’abracava amb forca, li acariciava els cabells, la besava. L’habitacio on es trobaven sempre era a les fosques, i l’Aomame no veia en Tengo. L’unic que en veia eren les ninetes: fins i tot a dins de la foscor veia aquelles ninetes calides. Mirava dins aquelles ninetes i, al fons, veia el mon que ell observava.

Si, de vegades, l’Aomame sentia unes ganes irrefrenables d’anar-se’n al llit amb homes, potser era perque volia conservar tan pura com fos possible la imatge d’en Tengo que guardava a dintre seu. Potser les nits boges amb desconeguts li permetien alliberar-se del desig que envaia el seu cos. Volia estar a soles amb en Tengo en el mon tranquil i secret que sorgia despres d’aquell alliberament, en una intimitat lliure de tota preocupacio. Com a minim, aixo era al que aspirava.

L’Aomame va passar les hores de la tarda que li quedaven pensant en en Tengo. Es va asseure en una de les cadires d’alumini de la petita terrassa i va pensar en ell mentre mirava el cel, escoltava el soroll dels cotxes i, de tant en tant, agafava entre els dits una fulla del pobre ficus. Al cel encara no hi havia cap lluna; faltaven unes quantes hores perque sortissin. Es va preguntar on seria, l’endema, a aquella hora. No en tenia ni idea. Pero no tenia cap importancia, perque en Tengo existia, en algun lloc del mon.

L’Aomame va regar el ficus per ultima vegada i va posar la Sinfonietta de Janacek al tocadiscos. S’havia desfet de tots els discos que tenia, i nomes havia guardat aquell fins al final. Va tancar els ulls i es va concentrar en la musica. Es va imaginar el vent solcant les planures de Bohemia. Va pensar que meravellos seria poder caminar amb en Tengo per un lloc com aquell, sense aturar-se mai. Evidentment, tindrien les mans agafades. Nomes hi hauria el vent bufant per les planures i l’herba verda i tova que el vent agitaria sense fer soroll. L’Aomame notaria amb tota claredat l’escalfor de la ma d’en Tengo dins la seva. I l’escena es fondria silenciosament a negre, com en un final felic de pel·licula.

Despres, l’Aomame es va estirar al llit, es va arrupir com si fos una pilota i va dormir trenta minuts. No va somiar res: aquell son no necessitava somnis. Quan es va despertar, el rellotge marcava dos quarts de cinc. Amb els ous, el pernil i la mantega que quedaven a la nevera es va preparar uns ous ferrats amb pernil. Es va beure un suc de taronja directament del bric. El silenci de despres de la migdiada era estranyament pesant. Quan va posar la radio, va comencar a sonar un concert per a corda de Vivaldi. El piccolo feia un trinat lleuger com el refilet d’un petit ocell. Li va semblar que aquella musica servia per emfatitzar la irrealitat d’aquella realitat que estava vivint.

Despres de rentar i endrecar els plats, es va dutxar i es va posar la roba que feia setmanes que tenia preparada per a aquell dia. Era roba senzilla i comoda: uns pantalons de coto d’un blau clar i una brusa de maniga curta sense floritures. Es va recollir els cabells cap amunt i s’hi va posar un passador. No es va posar accessoris. En lloc de llancar la roba que havia portat fins llavors al cistell de la bugada, en va fer una pilota i la va ficar en una bossa d’escombraries de plastic negre; ja la llencaria en Tamaru. Es va tallar be les ungles i es va raspallar les dents a consciencia. Tambe es va netejar les orelles. Es va arreglar les celles amb unes tisoretes, es va posar una mica de crema a la cara i es va tirar unes quantes gotes, molt poques, de colonia al coll. Es va examinar tots els detalls de la cara des de diversos angles per estar segura que no hi havia res que estigues malament. Despres va agafar la bossa d’esport de plastic amb el logo de la marca Nike i va sortir de l’apartament.

Quan es va girar per ultima vegada davant la porta, va pensar que ja no hi tornaria mai mes. Aixi que ho va pensar, li va semblar que l’apartament no podia ser mes desolador: era com una preso que nomes es podia tancar des de dins. No hi havia ni un sol quadre penjat, ni un sol gerro; tan sols, a la terrassa, un ficus que havia comprat rebaixat en lloc de peixets de colors. No s’acabava de creure que hagues viscut durant anys, sense sentir-se especialment insatisfeta o fora de lloc, en un indret com aquell.

«Adeu», va dir en veu baixa. No s’acomiadava de l’apartament, sino d’ella mateixa, que hi havia viscut.