– Necessito portar roba interior per canviar-me, perque suo mentre treballo -va dir l’Aomame. Va treure una peca de roba interior amb puntes, de color blanc, i la va desplegar per ensenyar-l’hi. El de la cua de cavall es va posar una mica vermell i va intentar fer que si amb el cap unes quantes vegades, per dir-li que ja estava be, que ja ho havia vist. L’Aomame es va preguntar, divertida, si devia ser mut, aquell home.

L’Aomame va tornar a posar a poc a poc la roba interior i els productes per a la regla dins la bossa de plastic i en va tancar la cremallera. Despres la va retornar a la bossa d’esport. Va pensar que eren uns aficionats, aquell parell. Un guardaespatlles no es podia posar vermell cada vegada que veies llenceria bonica i productes per a la regla. Si en Tamaru hagues hagut de fer aquella feina, hauria remenat la bossa de dalt a baix encara que hagues estat de la mateixa Blancaneus. Hauria arribat fins al fons encara que hagues hagut de passar a traves d’un carregament de sostenidors, camisoles o calcetes. Tot allo, per a ell, no haurien estat mes que trossos de roba, encara que, naturalment, el fet que fos un gai de pedra picada hi podria haver tingut alguna cosa a veure. O, encara que no hagues arribat fins alli, com a minim hauria agafat la bossa i l’hauria sospesada, i hauria descobert sens falta la pistola Heckler & Koch, que pesava uns cinc-cents grams, i la funda dura amb el petit picador de gel especial.

Aquell parell eren uns aficionats. Potser eren forca bons, com a lluitadors de karate, i potser havien jurat fidelitat al Lider, pero un aficionat no es res mes que un aficionat. Era tal com li havia dit la mestressa. L’Aomame havia suposat que no gosarien anar tan lluny com per ficar la ma en una bossa plena d’articles femenins, i la seva suposicio havia estat encertada. Evidentment, se l’havia jugada, pero no havia arribat a pensar que faria, si la cosa no hagues anat com havia previst. L’unic que podia fer era resar: ella sabia que les pregaries serveixen.

L’Aomame va entrar a l’espaios lavabo de l’habitacio i es va posar el xandall. Va plegar la brusa i els pantalons de coto i els va guardar a la bossa d’esport. Va comprovar que tingues els cabells ben agafats. Es va tirar una mica d’esprai a la boca per prevenir la mala olor. Va treure la Heckler & Koch de la bossa de plastic, va estirar la cadena del vater perque no la sentissin des de fora i va tirar cap enrere la corredora per fer entrar un cartutx a la recambra. Ja nomes faltava treure el fiador. Va posar la funda amb el picador de gel a la part de dalt de la bossa, per poder-la treure facilment. Quan va haver acabat aquests preparatius, es va posar davant del mirall i va esborrar l’expressio preocupada que tenia a la cara. Tot anava be: de moment havia superat tranquil·lament tots els entrebancs que se li havien presentat.

Quan va sortir del lavabo, el del cap rapat estava parlant d’alguna cosa per telefon, en veu baixa, mantenint l’esquena completament recta. Quan va veure l’Aomame, va deixar de parlar i va penjar el telefon sense dir res. Despres va mirar el xandall Adidas de l’Aomame per assegurar-se que no hi havia res d’estrany.

– ?Ja esta a punt? -li va preguntar.

– Quan vulgui -va respondre l’Aomame.

– Abans, li voldria demanar una cosa -va dir el del cap rapat.

L’Aomame va apuntar un lleu somriure.

– Voldriem que no expliques a absolutament ningu aixo d’aquesta nit -va dir el del cap rapat. Despres va fer una petita pausa per comprovar si l’Aomame havia captat el missatge que li havia enviat, com si hagues vessat aigua damunt la terra seca i s’esperes a veure com desapareixia. L’Aomame, mentrestant, el mirava sense dir res. El del cap rapat va continuar parlant.- Potser no esta be, que ho digui aixi, pero li pagarem uns honoraris forca generosos, i es possible que, a partir d’ara, li tornem a sol·licitar diverses vegades els seus serveis. Per tant, caldria que oblides completament el que passara avui, aqui. El que vegi, el que senti…: tot.

– Jo faig aquesta feina, que implica treballar amb el cos dels pacients -va dir l’Aomame amb una certa fredor a la veu-. Per tant, soc perfectament conscient de la importancia de guardar el secret professional. Sigui quin sigui, el mal que pateixi, d’aquesta habitacio no sortira cap informacio relacionada amb l’estat fisic del meu client. O sigui que no cal que es preocupi, si aixo es el que l’amoina.

– Molt be: aixo es el que voliem sentir -va dir el del cap rapat-. Tanmateix, si em permet insistir-hi, ha de pensar que el que li estem demanant va mes enlla del secret professional, en el sentit general del terme. El lloc on esta a punt d’entrar es com una mena d’espai sagrat.

– ?D’espai sagrat?

– Potser li semblara que exagero, pero no es aixi en absolut. El que esta a punt de veure i a punt de tocar, son coses sagrades. No hi ha cap altra manera adequada de descriure-les.

L’Aomame va fer que si sense dir res: era millor que no digues res de sobrer, en un moment com aquell.

El del cap rapat va continuar:

– Ens hem pres la llibertat d’investigar-la. Es possible que no li agradi gens saber-ho, pero calia que ho fessim. Tenim motius per anar amb molt de compte.

Mentre l’escoltava, l’Aomame va mirar el de la cua de cavall. Estava assegut en una cadira que hi havia al costat de la porta. Tenia l’esquena recta, les dues mans posades damunt dels genolls i la barbeta entrada. No es movia gens ni mica, com si estigues posant per a una fotografia de grup. La seva mirada no s’apartava ni un moment de l’Aomame.

El del cap rapat va abaixar un moment la vista, com si volgues comprovar l’estat d’aquelles sabates negres atrotinades, i despres va tornar a aixecar el cap i a mirar l’Aomame.

– Al final hem arribat a la conclusio que no hi havia cap inconvenient, i per aixo li hem demanat que vingui avui. Tothom diu que es una entrenadora molt competent, i les persones del seu entorn tenen una opinio extremament positiva, sobre voste.

– Moltes gracies -va dir l’Aomame.

– Pel que hem sentit, voste havia format part dels Testimonis de Jehova. Es correcte, ?oi?

– Si. Els meus pares n’eren, i, naturalment, a mi me’n van fer des que vaig neixer -va respondre l’Aomame-. No es que me’n fes perque hi cregues, i ja fa molt temps que me’n vaig apartar.

?Devien haver descobert que de vegades se n’anaven a Roppongi, l’Ayumi i ella, a pescar homes a ram i a vela, en aquella investigacio seva? No, allo no era gens important: encara que ho haguessin descobert, no ho devien haver considerat un impediment per contractar els seus serveis. Era precisament per aixo, que ara es trobava alli.

L’home va continuar.

– Aixo tambe ho sabem. Pero, igualment, va viure entre els Testimonis de Jehova durant un temps. I precisament durant la infantesa, que es l’epoca de la vida que som mes receptius. Per tant, deu entendre, mes o menys, que significa, que una cosa es sagrada. La nocio del que es sagrat es troba a l’arrel de qualsevol religio, sigui la que sigui. Al mon hi ha espais on no podem entrar, o be on no hem d’entrar. Reconeixer, acceptar i tenir un respecte absolut envers aquests espais es el primer pas que ha de fer qualsevol creient. Suposo que enten el que li estic intentant explicar, ?oi?

– Em sembla que si -va dir l’Aomame-. Tot i que si hi estic d’acord o no es una altra questio.

– Es clar -va dir el del cap rapat-. Obviament, no hi ha cap necessitat que ho accepti, voste, aixo: aquesta es la nostra religio, no pas la seva. Pero avui, independentment de si n’es creient o no, segurament presenciara coses molt especials; coses no gens corrents.

L’Aomame no va dir res. Coses no gens corrents.

El del cap rapat va tancar una mica els ulls i va estudiar el seu silenci durant un moment. Despres va dir, lentament:

– Sigui el que sigui, el que vegi, no ho pot dir a ningu. Si se sabes fora d’aqui, aixo provocaria una contaminacio irreparable en aquest espai sagrat, com si un llac bell i impol·lut resultes contaminat per un cos estrany. A banda del que digui el sentit comu, i de les lleis que regeixen la societat, nosaltres ho sentim aixi. Voldria que ho entengues, aixo. Tal com li he dit abans, nomes que entengui aixo i respecti la seva promesa, nosaltres li compensarem amb escreix els seus serveis.

– D’acord -va dir l’Aomame.

– Nosaltres som un grup religios petit, pero tenim un esperit molt decidit i el brac molt llarg -va dir el del cap rapat.

El brac molt llarg, va pensar l’Aomame: ara comprovaria fins a quin punt devia ser llarg, doncs, aquell brac.

El del cap rapat es recolzava a l’escriptori amb els bracos plegats, i mirava amb molta atencio l’Aomame, amb uns ulls que semblaven voler comprovar si un quadre penjat a la paret estava completament recte. El de la cua de cavall continuava en la mateixa posicio que abans. La seva mirada, com era d’esperar, tambe estava clavada en l’Aomame, amb una atencio constant, sense interrupcions.