Despres d’aixo, en Tengo va passar una mica mes d’una setmana amb una calma estranya. Un vespre li havia trucat un home que es deia Yasuda i li havia dit que la seva dona ja estava perduda, i que no el tornaria a visitar mai. Al cap d’un hora, li havia trucat l’Ushikawa i li havia dit que la Fukaeri i ella, formant parella, havien comes el delicte de «crimpensar», i que, a consequencia d’aixo, s’havia convertit en el principal portador d’aquesta malaltia infecciosa. Cadascun d’ells li havia fet arribar un missatge d’implicacions -no podia deixar de pensar que aquestes implicacions hi eren presents- molt profundes, com romans embolcallats amb la toga que haguessin pujat a la tarima que hi havia al bell mig del forum i haguessin fet una proclama per a tots els ciutadans que els volguessin escoltar. I tots dos, aixi que havien acabat de dir tot el que li volien dir, havien penjat i l’havien deixat amb la paraula a la boca.

Despres d’aquestes dues ultimes trucades nocturnes, ningu mes no s’havia posat en contacte amb en Tengo. No havia sonat el telefon, no havia rebut cap carta, ningu no havia trucat a la porta, cap colom missatger ple d’intel·ligencia havia vingut a ell parrupejant. Semblava que ni en Komatsu, ni el professor Ebisuno, ni la Fukaeri, ni la Kyoko Yasuda tenien absolutament res a dir-li.

En Tengo, per la seva banda, tambe semblava haver perdut tot l’interes en aquella gent. No, no tan sols en aquella gent: havia perdut l’interes per tot. No li importaven gens ni mica les vendes de Crisalide d’aire; que feia ni on es podia trobar la Fukaeri, la seva autora; con rutllava el pla que havia tramat en Komatsu, aquell genial editor; si les fredes previsions que el professor Ebisuno havia fet s’estaven complint o no; fins a quin punt els mitjans de comunicacio s’ensumaven la veritat, o quins moviments feia Sakigake, aquell grup religios tan carregat de misteris. Si la barca en que navegaven s’acostava a la cascada i realment estava a punt de caure, no hi havia res a fer, llevat de deixar-se caure. Per molt que en Tengo s’hi resistis, aleshores ja no hi havia manera de fer front al corrent.

Evidentment, estava preocupat per la Kyoko Yasuda. No sabia exactament que li passava, pero, si hagues pogut fer alguna cosa per ajudar-la, no hi hauria estalviat cap esforc. Tanmateix, fos quin fos el problema en que es trobava, resoldre’l no era a les mans d’en Tengo. A la practica, no hi podia fer absolutament res.

Tambe va deixar completament de llegir els diaris. El mon avancava en una direccio que no tenia res a veure amb ell. Tot el seu cos estava envait per una falta de vigor que semblava una mena de boirina personal. No anava a les llibreries perque el molestava veure els exemplars de Crisalide d’aire apilats a l’entrada. Nomes sortia per anar i tornar directament de l’academia. La ciutat ja havia entrat de ple a les vacances, i, com que a l’academia feien els cursos d’estiu, en aquella epoca encara estava mes ocupat del que era habitual. Tanmateix, per a en Tengo aixo suposava un motiu d’alegria. Com a minim, mentre era a la tarima no havia de pensar en res mes que els problemes matematics.

Tambe havia deixat d’escriure histories. Encara que s’assegues a l’escriptori, engegues el processador de textos i s’encengues la pantalla, no tenia gens de ganes d’escriure res. Cada vegada que intentava pensar alguna cosa, li venien al cap trossos de la conversa que havia tingut amb el marit de la Kyoko Yasuda, i de la conversa amb l’Ushikawa. No es podia concentrar en la historia.

«La meva dona ja esta perduda, i no podra tornar a visitar-lo en cap concepte», li havia dit el marit de la Kyoko Yasuda.

«Si em permet fer servir una expressio classica, potser vostes han obert la capsa de Pandora. I en obrir-la, hi ha diverses coses que han fet entrada al mon. Si vol que li digui la meva impressio, em sembla que aixo es el que pensen els nostres clients. Vostes dos, encara que potser hagi estat per un cop de sort, han format una combinacio mes poderosa del que es pensa. Cadascun ha suplert les mancances de l’altre d’una manera molt efectiva», li havia dit l’Ushikawa.

El que havien dit era extremament ambigu. Havien ocultat el centre de l’assumpte, que quedava indefinit. Tanmateix, tots dos li havien dit el mateix: que, segons semblava, en Tengo, sense ser-ne gaire conscient, havia despertat alguna mena de forca que estava influint d’una manera efectiva -i, segurament, d’una manera no gaire positiva- en el mon que l’envoltava.

Aleshores, en Tengo apagava el processador de textos, s’asseia a terra i es quedava mirant el telefon. Necessitava moltes mes pistes, moltes mes peces del trencaclosques. Ningu no les hi podia donar, pero. L’amabilitat era una de les coses que ultimament -o sempre- faltaven en aquest mon.

Pensava a trucar a algu. A en Komatsu, o al professor Ebisuno, o a l’Ushikawa. Pero no aconseguia decidir-se. Ja n’estava tip, que li diguessin coses sense solta ni volta que nomes servien per escalfar-li el cap. Quan aconseguia una pista per solucionar un misteri, es trobava que el que li havien donat era tan sols un altre misteri. No podia pas continuar jugant per sempre a aquell joc interminable. Si li deien que la Fukaeri i ell havien format una combinacio molt poderosa, ?no ho podia deixar aqui? En Tengo i la Fukaeri eren com Sonny i Cher. El duo mes potent. The Beat Goes On.

Passaven els dies. Finalment, en Tengo es va afartar d’estar-se a casa, sense fer res, esperant que passes alguna cosa. Es va ficar la cartera i un llibre a la butxaca, es va calar una gorra de beisbol al cap, es va posar unes ulleres de sol i va sortir de l’apartament. Va caminar amb passos decidits fins a l’estacio, va ensenyar el passi temporal i va pujar al tren rapid de la linia Chuo. No anava a cap lloc concret: es va limitar a pujar al primer tren que va arribar. El tren sotraguejava. No tenia res a fer en tot el dia. Era totalment lliure d’anar on volgues, i de fer -o deixar de fer- el que volgues. Eren les deu d’un mati d’estiu, sense vent, i amb un sol intens.

Pensava que podia ser que el seguis algun d’aquells «investigadors» de qui li havia parlat l’Ushikawa, i parava atencio a si el veia. Durant el trajecte fins a l’estacio s’havia aturat de sobte i s’havia girat de pressa, pero no havia vist cap persona sospitosa. A l’estacio s’havia dirigit expressament a l’andana oposada i despres havia fet veure que canviava d’idea tot d’un plegat i havia baixat per les escales per agafar el tren que anava en l’altre sentit, pero no havia vist ningu que fes els mateixos moviments que ell. Era la classica mania persecutoria. ?Qui l’havia de seguir? Ni ell era tan important, ni els altres devien tenir tant de temps per perdre. Ni tan sols ell mateix sabia on anava i que faria. L’unic que tenia prou interes per observar des d’una certa distancia que feia en Tengo era ell mateix.

El tren en que anava va deixar enrere Shinjuku, Yotsuya i Ochanomizu, i va arribar l’estacio de Toquio, que era la darrera. Tots els passatgers del seu voltant van baixar, i ell va fer el mateix. Despres, de moment es va asseure en un banc i va tornar a pensar que havia de fer a continuacio. ?On havia d’anar? Va pensar que es trobava a l’estacio de Toquio, i que no tenia res a fer en tot el dia. Des d’alli podia anar a qualsevol lloc que volgues. Semblava que aquell dia faria calor; podia anar a la platja. Va alcar la vista i va mirar els avisos dels trens que podia agafar.