escriptori hi havia un prestatge per a llibres, i les cortines grogues de la finestra estaven descolorides, despres d’anys d’exposicio a la llum del sol.

En Tengo va trigar una mica a adonar-se que aquell home vell que seia al costat de la finestra era el seu pare. S’havia tornat molt mes petit. O no: seria mes exacte dir que s’havia encongit. Portava els cabells mes curts, i eren blancs com un camp de gespa gebrat. Tenia les galtes enfonsades, i, potser per aixo, les conques dels ulls se li veien molt mes grosses. Tenia tres arrugues profundes gravades al front. Semblava que tingues la forma del cap mes irregular que abans, pero potser aixo era culpa dels cabells curts, que feien mes visible la forma del cap. Tenia les celles llargues i molt poblades, i tambe molts cabells blancs a les orelles. Les orelles grosses i punxegudes de sempre encara semblaven mes grosses, com les ales d’un ratpenat. Nomes la forma del nas era igual que abans, i contrastava amb les orelles per la forma rodona i poc polida, i el to vermell fosc. Tenia els dos llavis caiguts, com si en qualsevol moment se’n pogues escapar bava, i la boca una mica oberta, on era visible una dentadura incompleta. A en Tengo, la imatge del seu pare quiet, assegut al costat de la finestra, li va recordar els autoretrats que Van Gogh es va fer en els ultims anys.

Quan va entrar a l’habitacio, l’home nomes va desviar un moment la vista cap a ell, i despres va continuar contemplant el paisatge de la finestra. Vist des d’una certa distancia, semblava un esser mes proper a una rata o a un esquirol que no pas a una persona: una criatura potser no gaire neta, pero dotada d’una certa intel·ligencia. Tanmateix, es tractava, sens dubte, del pare d’en Tengo, o be, es podria dir, de la seva desferra. En dos anys, moltes coses havien abandonat el seu cos, com si els cobradors d’impostos s’haguessin endut sense pietat els mobles de la casa d’una familia pobra. El pare que recordava en Tengo era un home dur, sempre treballant sense parar. No posseia cap mena d’imaginacio o de tendencia a la introspeccio, pero tenia uns certs principis i una voluntat simple i forta. Era molt pacient, i en Tengo no li havia sentit dir mai cap excusa o queixa. Pero el que ara tenia al davant era solament una carcassa buida, una estanca buida que havia perdut tota l’escalfor.

– Senyor Kawana -va dir la infermera, dirigint-se al pare d’en Tengo. Parlava d’una manera molt clara, articulant be les paraules; aquella devia ser la manera com els ensenyaven a parlar als pacients.- Senyor Kawana. Miri, fixi-s’hi. Te una visita.

El seu pare es va tornar a girar cap a ell. A en Tengo, aquells dos ulls inexpressius el van fer pensar en dos nius d’oreneta que haguessin quedat sota un rafec.

– Bon dia -va dir en Tengo.

– Miri, senyor Kawana: el seu fill l’ha vingut a veure des de Toquio -li va dir la infermera.

El seu pare, sense dir res, es va limitar a mirar directament en Tengo, com si llegis un avis que no entengues perque estava escrit en una llengua estrangera.

– El sopar es a dos quarts de set -va dir la infermera a en Tengo-. Fins llavors, poden fer el que vulguin.

Quan la infermera se’n va haver anat, en Tengo, despres de dubtar un moment, va acostar-se al seu pare i es va asseure a la cadira que hi havia davant seu. Era una cadira encoixinada; tenia la tela descolorida, i moltes marques a la fusta, com si s’hagues fet servir durant molt de temps. El seu pare va mirar com s’asseia.

– ?Estas be? -li va preguntar en Tengo.

– Si, moltes gracies -li va respondre el seu pare, en to formal.

En Tengo no va saber que dir a continuacio. Va mirar la barrera d’arbres que es veia per la finestra mentre jugava amb el tercer boto de la camisa texana, i despres va tornar a dirigir la vista cap al seu pare.

– ?Ha vingut des de Toquio? -li va preguntar el seu pare; semblava que no el recordava.

– He vingut des de Toquio.

– ?Ha vingut amb el tren rapid, doncs?

– Si -va dir en Tengo-. He anat fins a Tateyama en tren rapid i alla he agafat un tren normal i he vingut fins a Chikura.

– ?Ha vingut per anar a la platja? -li va preguntar el seu pare.

– Soc en Tengo -va dir ell-. En Tengo Kawana. El teu fill.

– ?I on viu, a Toquio?

– A Koenji. Al districte de Suginami.

Les tres arrugues del front del seu pare es van fer mes profundes.

– Hi ha molta gent que diu mentides per no pagar l’impost de recepcio de l’NHK.

– Pare -li va dir en Tengo. Feia molt de temps que no havia pronunciat aquella paraula.- Soc en Tengo. Soc el teu fill.

– Jo no en tinc cap, de fill -va dir el seu pare sense dubtar.

– Tu no en tens cap, de fill -va repetir en Tengo mecanicament.

El seu pare va fer que no.

– Doncs, ?qui soc jo, si es pot saber? -li va preguntar en Tengo.

– Tu no ets res -va dir el seu pare, i va fer que no, amb gest concis, dues vegades.

En Tengo va contenir la respiracio i es va quedar un moment sense paraules. El seu pare tampoc no tenia ganes de continuar parlant. Es van estar tots dos callats, cadascun seguint el curs dels seus pensaments. Nomes se sentia el cant de les cigales, que cantaven sense defallir en cap moment.

En Tengo va tenir la sensacio que potser, en aquell moment, l’home li estava dient la veritat. Potser havia perdut la memoria i tenia la consciencia confusa, pero el que acabava de dir devia ser la veritat. En Tengo ho va captar instintivament.

– ?Que vols dir, amb aixo? -li va preguntar en Tengo.

– Tu no ets res -va repetir el seu pare, amb una veu que no contenia cap emocio-. No eres res, no ets res i mai no seras res.

«Ja n’hi ha prou», va pensar en Tengo.

Tenia ganes d’alcar-se de la cadira, anar caminant fins a l’estacio i agafar el tren per tornar a Toquio. Ja li havia preguntat el que li podia preguntar. Pero no es va poder posar dret. Li passava el mateix que al jove viatger del poble dels gats: tenia curiositat, volia descobrir que hi havia al darrere d’aquelles paraules. Volia sentir una resposta mes clara. Aixo, naturalment, implicava un cert perill, pero si ara deixava escapar aquella oportunitat, segurament no descobriria mai el secret sobre si mateix, i quedaria submergit per sempre en el caos.

En Tengo va fer una filera de paraules mentalment i en va canviar l’ordre. I despres les va dir tot d’un plegat: va fer la pregunta que, quan era petit, va estar tantes vegades a punt de fer, pero que al final no va fer mai.

– El que vols dir, doncs, es que en el sentit biologic de la paraula, tu no ets el meu pare, ?oi? Que entre nosaltres dos no hi ha cap relacio de sang, ?oi?

El seu pare va mirar en Tengo sense dir res. Per l’expressio, no se sabia si havia arribat a entendre la pregunta o no.

– Va en contra de la llei, robar el senyal d’emissio -va dir el seu pare mirant en Tengo als ulls-. No hi ha cap diferencia amb robar diners, o productes. ?No t’ho sembla?

– Suposo que no -va acceptar en Tengo, momentaniament resignat.

El seu pare va assentir unes quantes vegades, amb posat de satisfaccio.

– El senyal no cau gratis del cel, com la neu o la pluja -va dir el pare.

En Tengo va mirar les mans del seu pare sense obrir la boca. Les tenia totes dues ben posades damunt els genolls: la dreta al genoll dret i l’esquerra al genoll esquerre. No es movien gens ni mica. Tenia les mans petites i fosques, com si la morenor li arribes fins al centre mateix del cos. Eren les mans d’una persona que s’havia passat molts anys treballant a l’aire lliure.

– La meva mare no es va morir d’una malaltia quan jo era petit, ?oi? -va dir en Tengo a poc a poc, separant be les paraules.

El seu pare no li va respondre. No va canviar d’expressio, ni va moure les mans. Els seus ulls miraven en Tengo com si no l’haguessin vist mai.

– La meva mare et va deixar. Em va deixar i se’n va anar. Potser amb un altre home. ?O no?

El seu pare va fer que si amb el cap.

– No esta be, robar el senyal d’emissio. No pots fer el que et doni la gana i quedar-te tan tranquil.

Aquell home havia entes perfectament el significat de la pregunta que li havia fet. L’unic que passava era que no en volia parlar cara a cara: aquesta era la impressio que tenia en Tengo.

– Pare -li va dir-; potser en realitat no ets el meu pare, pero, de moment, et dire aixi, perque no se de quina altra manera et podria dir. La veritat es que fins ara no t’he estimat, i potser la majoria de vegades mes aviat t’he odiat. Aixo ja ho saps, ?oi? Pero si tu no fossis el meu pare de debo, si entre nosaltres dos no hi hagues cap