instal·lacions, la majoria de creients no saben ni quina cara faig.

L’Aomame va fer que si amb el cap.

– Pero a tu si, que t’estic ensenyant la cara, perque no et puc pas demanar que em facis el tractament a les fosques, o tenint tota l’estona els ulls tapats.

– El que li fare no es un tractament -va precisar l’Aomame amb un to de veu fred-. Son nomes estiraments musculars. No tinc cap mena de llicencia per fer tractaments medics. El que jo faig es obligar a estirar-se els musculs que normalment no fem servir gaire, o que a la majoria de la gent els costa fer servir, per evitar que el cos perdi mobilitat.

L’home va semblar que somreia lleument, pero tambe podia ser que nomes li hagues tremolat una mica algun muscul de la cara.

– Aixo ja ho se. Nomes he fet servir la paraula «tractament» per comoditat. No et preocupis, per aixo. El que et volia dir es que estas veient una cosa que la majoria de la gent no veu. M’agradaria que ho tinguessis present.

– Abans, m’han dit que no expliqui a ningu que he fet aquesta sessio -va dir l’Aomame assenyalant amb el dit la porta que connectava amb l’habitacio del costat-. Pero no s’ha de preocupar. Sigui el que sigui, el que vegi, no sortira d’aqui. A causa de la meva feina, per les meves mans passen molts cossos, i pot ser que la seva situacio sigui especial, pero, des del meu punt de vista, voste es solament una de tantes persones amb problemes musculars. A mi nomes m’interessen els seus musculs.

– M’han dit que, de petita, vas ser testimoni de Jehova.

– No ho vaig decidir jo. Nomes em van educar perque ho fos. Hi ha una gran diferencia.

– Es veritat, que hi ha una gran diferencia -va dir l’home-. Pero la gent no es pot allunyar de les idees que li van inculcar de petita.

– Per a be o per a mal-va dir l’Aomame.

– La doctrina dels Testimonis de Jehova es molt diferent, de la del meu grup. Des del meu punt de vista, totes les religions que tenen com a centre les questions ultimes de la vida son, mes o menys, un frau. Jo penso que aquestes questions sempre son totalment personals. Pero, deixant aixo de banda, els Testimonis de Jehova son un grup increiblement dur. No tenen una historia gens llarga, pero han hagut de suportar moltes proves, i han continuat augmentant el nombre de creients. Son tota una llico, en molts sentits.

– Aixo es pel seu fanatisme. Com mes petit i estret de mires sigui un grup, mes facil li es unir-se per fer front a una amenaca que ve de fora.

– Segurament es veritat, el que dius -va dir l’home. Despres va fer una pausa.- Pero, sigui com sigui, ara no som aqui per parlar de religio.

L’Aomame no va dir res.

– El que vull que entenguis es que al meu cos hi passen moltes coses especials.

L’Aomame, del sofa estant, va esperar que continues.

– Tal com t’he comentat, els meus ulls no aguanten la llum intensa. Em passa des de fa uns quants anys. Abans no hi tenia cap problema important, pero despres em va comencar a passar aixo. Aquesta es la rao principal per la qual no em deixo veure en public. Em passo gairebe tot el dia en una habitacio a les fosques.

– Jo no hi puc fer res, amb aquest problema de vista -va dir l’Aomame-. Abans ja li he comentat que la meva especialitat son els musculs.

– Si, aixo ja ho se. Evidentment, he consultat especialistes. He anat a uns quants oculistes famosos, i m’han fet moltes proves. Pero, de moment, sembla que no s’hi pot fer res. Tinc alguna mena de problema a les retines, pero no en troben la causa, i la malaltia va avancant a poc a poc. Si continuo aixi, podria ser que perdes la visio d’aqui a no gaire. Es clar que, tal com acabes de dir, aquest problema no te cap relacio amb els musculs. Abans de comencar, pero, et voldria enumerar, per ordre, els problemes fisics que tinc. Ja ho pensaras despres, que pots fer i que no pots fer.

L’Aomame va assentir.

– A mes a mes, de tant en tant, tots els musculs del cos se’m posen rigids -va dir l’home-. No em puc moure gens ni mica. Em torno dur com una pedra, literalment i aixo dura unes quantes hores. Quan em passa, l’unic que puc fer es quedar-me estirat. No em fa mal: senzillament, no puc moure cap muscul del cos. No puc ni moure un dit. L’unic que moc a voluntat, i encara amb molt d’esforc, son els ulls. Aixo em passa una o dues vegades al mes.

– ?Nota alguna cosa, abans, quan li ha de passar aixo?

– Primer tinc contraccions. Se’m mouen musculs de diverses parts del cos. Aixo dura uns deu o vint minuts. Despres se’m moren tots els musculs, com si algu, en alguna banda, hagues apagat un interruptor. O sigui que abans que faci deu o vint minuts que he notat els primers simptomes busco un lloc on em pugui estirar i m’ajec. M’amago i espero que em passi la paralisi, com una barca que s’arreceres d’una tempesta en una badia. Encara que tingui el cos paralitzat, estic conscient. O no: encara tinc la ment mes desperta del normal.

– ?I no sent dolor fisic, oi?

– Perdo tota la sensibilitat. Encara que em punxin amb una agulla, no sento res.

– ?Ho ha consultat, aixo, amb els metges?

– He fet la ronda per les cliniques especialitzades, i m’han examinat diversos metges. Pero l’unic que n’he tret, al final, es que em diguin que pateixo una malaltia estranya, que no te precedents, i que amb els coneixements medics actuals no s’hi pot fer res. He provat la medicina xinesa, la traumatologia, l’osteopatia, l’acupuntura, els massatges, els tractaments termals… Tot el que et puguis imaginar. Pero no he notat cap millora remarcable.

L’Aomame va arrugar una mica el front.

– El que jo faig es activar el cos perque funcioni mes be en el dia a dia. Em sembla que hi podre fer ben poca cosa, davant d’un problema tan greu.

– Aixo ja ho se, tambe. L’unic que vull es intentar totes les possibilitats. Encara que el que em facis no serveixi de res, no sera culpa teva. Nomes cal que em facis el que fas sempre. Vull saber com reacciona el meu cos.

L’Aomame es va imaginar aquell home tan enorme estirat en un lloc fosc, sense moure’s, com un animal que hibernes.

– ?Quan la va tenir, l’ultima paralisi?

– Fa deu dies -va dir l’home-. A mes a mes, hi ha una altra cosa que t’hauria de comentar, tot i que es de mal explicar.

– Em pot explicar tot el que vulgui.

– Quan estic en aquest estat de mort transitoria dels musculs, tinc una ereccio, tota l’estona que dura.

L’Aomame va arrugar encara mes el front.

– ?Vol dir que, durant totes aquestes hores que esta paralitzat, te el penis erecte?

– Aixo mateix.

– Pero no te sensibilitat.

– No tinc sensibilitat -va dir l’home-. Ni desig sexual. Nomes se’m posa rigid, dur com una pedra. Com els altres musculs.

L’Aomame va negar una mica amb el cap. Despres va intentar allisar-se el front tant com fos possible.

– Em sembla que, en aixo, jo tampoc no hi podre fer res. Es un problema que esta forca allunyat del meu camp d’especialitzacio.

– A mi em costa, parlar d’aquest tema, i potser tu no tens ganes de saber-ne res, pero, ?te’n puc explicar una altra cosa?

– Si, endavant. Li guardare el secret.

– Mentre passa aixo, tinc relacions sexuals amb dones.

– ?Amb «dones»?

– Al meu voltant hi ha unes quantes dones. Quan jo em quedo en aquest estat de paralisi, elles es van canviant per posar-se’m a sobre i mantenir relacions sexuals amb mi. Jo no noto res, ni tampoc sento desig sexual. Pero, tot i aixi, ejaculo. Tinc unes quantes ejaculacions.

L’Aomame va quedar-se en silenci.

L’home va continuar.

– Les dones son tres, en total. Totes tenen entre deu i vint anys. Suposo que et preguntes com es, que hi ha unes noies tan joves al meu costat, i per que han de mantenir relacions sexuals amb mi.