plena de gom a gom, pero l’Ushikawa seia sol en una de les taules per a sis persones; els estudiants se n’apartaven instintivament, com ho faria un grup d’antilops que evitessin uns gos ferestec.

En Tengo va demanar un cafe a la barra i va anar a seure al davant de l’Ushikawa. Semblava que l’home havia acabat llavors mateix de menjar-se un panet farcit de crema, perque hi havia una bossa de paper feta una bola damunt la taula i ell tenia molles de pa a les comissures de la boca. Els panets farcits de crema tampoc no feien gens per a ell.

– Quant de temps, senyor Kawana! -va saludar a en Tengo en veure’l arribar, aixecant-se una mica del seient-. Sempre faig el mateix, pero perdoni que l’hagi vingut a veure sense avisar.

En Tengo es va saltar la salutacio.

– Suposo que ha vingut perque li doni una resposta, ?oi? Una resposta a la proposicio que em va fer l’altre dia.

– Be, si -va dir l’Ushikawa-, per dir-ho de pressa.

– ?Avui em podria parlar d’una manera mes concreta i mes directa, senyor Ushikawa? ?Que es, el que volen, de mi? ?Que volen, a canvi d’aquest «ajut» seu?

L’Ushikawa va mirar atentament tot al voltant, pero al seu costat no hi havia ningu, i a la cafeteria se sentien massa veus cridant perque ningu pogues entendre el que deien.

– Molt be. Li dire una cosa directament, i de franc -va dir l’Ushikawa abaixant la veu, com repenjant el cos damunt la taula-: els diners nomes son una manera de formalitzar-ho. Tampoc no es una gran quantitat. El que li poden oferir els meus clients es, sobretot, proteccio. O, dit d’una altra manera, la seguretat que no li passara res. Aixo l’hi poden garantir.

– ?I a canvi? -va preguntar en Tengo.

– El que volen, a canvi, es que calli i oblidi. Voste ha participat en aquest assumpte, pero ho ha fet sense saber-ne l’objectiu ni les circumstancies. Nomes ha fet el paper de soldat que compleix ordres, i no pensen anar en contra de voste, per aixo. Per tant, l’unic que ha de fer es oblidar tot el que ha passat i quedarem en paus. No se sabra que va fer de negre a Crisalide d’aire. Voste no te absolutament cap relacio amb aquest llibre, ni n’hi tindra d’ara endavant. Volem que les coses quedin aixi. A mes a mes, aixo tambe el beneficia a voste.

– A mi no em passara res -va dir en Tengo-. Aixo, doncs, ?vol dir que a les altres persones que hi han participat si, que els passara alguna cosa?

– Be, doncs, suposo que aixo s’haura d’estudiar cas per cas -va dir l’Ushikawa, una mica a contracor-. No soc jo, qui ho ha de decidir, i per tant no li puc dir res concret, pero suposo que caldra prendre mesures d’alguna mena.

– I vostes tenen el brac llarg i fort.

– Aixo mateix. Molt llarg i molt fort, com ja li vaig comentar. I be, doncs: ?quina es la seva resposta?

– Si comenco per la conclusio a que he arribat, es que no puc acceptar els seus diners.

L’Ushikawa, sense dir res, es va dur la ma a les ulleres, se les va treure, en va netejar curosament els vidres amb un mocador que s’havia tret de la butxaca i se les va tornar a posar. Feia l’efecte que hi havia d’haver alguna mena de relacio, entre la seva oida i la seva vista.

– Aixi, doncs, ?rebutja la nostra proposta?

– Exactament.

Des de darrere les ulleres, l’Ushikawa mirava en Tengo com si observes un nuvol que tingues una forma curiosa.

– Pero, ?com es? Des del meu humil punt de vista, em sembla que no es pas un mal tracte.

– Tant es, com hagin anat les coses: tots nosaltres anem a la mateixa barca, i jo no en puc baixar sol -va respondre en Tengo.

– Es estrany -va dir l’Ushikawa, que semblava realment sorpres-. No ho acabo d’entendre. Perque voste diu aixo, pero als altres no els importa gens ni mica, voste. De debo. A voste nomes li donen uns quants cales per utilitzar-lo, i despres ells s’omplen les butxaques gracies a la seva feina. ?Que no es per enfadar-se i dir que ja n’hi ha prou, que el tractin com un ruc? Jo m’enfadaria. Pero voste, en canvi, encara intenta protegir-los, dient que no esta be, que baixi voste sol de la barca, o no se que. No ho entenc. ?Per que ho fa?

– Una de les raons per les quals ho faig es la Kyoko Yasuda.

L’Ushikawa va agafar la tassa de cafe amb llet i en va xarrupar una mica a disgust. Despres va preguntar:

– ?La Kyoko Yasuda?

– Vostes saben alguna cosa de la Kyoko Yasuda -va dir en Tengo.

L’Ushikawa va quedar un moment amb la boca oberta, com si no entengues de que li parlava.

– No, li asseguro que no en se res, de cap dona que es digui Kyoko Yasuda. Li juro que es veritat. ?Qui es, si es pot saber?

En Tengo va callar un moment, tot mirant l’Ushikawa, pero no li va saber llegir res al rostre.

– Una dona que conec.

– ?No deu ser pas la seva xicota?

En Tengo no li va respondre.

– El que vull saber es si li han fet alguna cosa.

– ?Si li hem fet alguna cosa? I ara! No li hem fet res! -va dir l’Ushikawa-. L’hi dic de debo. Perque ja li acabo de dir que jo no se qui es, aquesta dona, i no li pots fer res a algu que no saps ni qui es.

– Pero em va dir que tenien contractats uns investigadors molt eficients, i que m’havien investigat a fons. I tambe van descobrir que jo vaig reescriure la novel·la de l’Eriko Fukada. Saben moltes coses, sobre la meva vida. A mi em semblaria ben normal, que els seus investigadors sabessin que jo mantenia una relacio amb la Kyoko Yasuda.

– Si, es veritat, que nosaltres tenim contractats uns investigadors molt eficients, que han dut a terme una recerca molt a fons sobre voste. I, per tant, tal com diu, pot ser que coneguessin la relacio que hi ha entre tots dos. Pero, suposant que tinguin aquesta informacio, a mi no m’ha arribat.

– Jo hi tenia una relacio, amb aquesta dona -va dir en Tengo-. Venia un cop a la setmana a casa meva. En secret, sense que ho sabes ningu, perque tenia marit i fills. Pero de sobte, un dia, sense dir res, va desapareixer davant dels meus nassos.

L’Ushikawa es va eixugar la suor de la punta del nas amb el mocador amb que abans s’havia netejat els vidres de les ulleres.

– I voste, senyor Kawana, pensa que nosaltres hi tenim alguna cosa a veure, amb la desaparicio d’aquesta dona casada. Es aixo, ?oi?

– Potser ho van dir al seu marit, que ens veiem.

L’Ushikawa va cloure els llavis com si estigues perdut.

– ?I per que l’hauriem de fer, una cosa com aquesta?

En Tengo va tensar les mans que tenia damunt dels genolls.

– No paro de pensar en una cosa que em va dir l’altre dia, quan em va trucar per telefon.

– ?Que li vaig dir?

– Que, quan s’arriba a una certa edat, la vida es converteix en un proces que consisteix a perdre coses, l’una rere l’altra. Que totes les coses importants se’t van esmunyint entre els dits, com les pues d’una pinta vella. Que les persones que estimes van desapareixent d’una en una. Aquesta mena de coses. Se’n recorda, ?oi?

– Si, si que me’n recordo. Es veritat, que l’altre dia li vaig dir aixo. Pero miri, senyor Kawana, aixo nomes era una afirmacio general. Nomes li vaig donar la meva modesta opinio personal sobre fins a quin punt es dur i doloros, fer-se gran. No ho vaig dir pas referint-me concretament a aquesta Kyoko Yasuda de qui em parla.

– Doncs, a mi em va semblar que m’estava amenacant.

L’Ushikawa va fer energicament que no uns quants cops.

– De cap manera. No l’estava amenacant pas. Nomes li donava la meva opinio personal. Li juro que no en se res, de la Kyoko Yasuda. ?Ha desaparegut?

En Tengo va continuar.

– I tambe em va dir una altra cosa: que si no els feia cas, potser aixo influiria negativament damunt les persones del meu entorn.

– Si, es veritat, que ho vaig dir.

– ?I no era una amenaca, aixo, tambe?