– Pero potser a mi si, que m’importa -va dir finalment.

– Es millor que estiguem junts -va dir la Fukaeri-. Junts, serem mes forts.

– Com Sonny i Cher -va dir en Tengo-. El duo mixt mes potent que hi ha.

– Mes potent.

– No em facis cas. Son coses meves -va fer ell.

– Ara vinc.

En Tengo estava a punt de dir alguna cosa quan es va interrompre la trucada. Tothom li penjava el telefon a mitja conversa, com si tallessin les cordes d’un pont d’un cop de destral.

La Fukaeri va arribar al cap de deu minuts. Portava una bossa de plastic del supermercat a cada ma. Duia una camisa de maniga llarga amb ratlles blaves i uns texans ajustats. La camisa era d’home, havia estat estesa de qualsevol manera i no estava planxada. Tambe portava una bandolera de lona a l’espatlla. S’havia posat unes grans ulleres de sol per tapar-se la cara, pero no eren gaire utils, com a disfressa: mes aviat feien que crides l’atencio.

– He pensat que era millor que tinguessim molt de menjar -va dir. Va treure el contingut de les bosses i el va posar a la nevera. Gairebe tot el que havia comprat era menjar preparat que nomes s’havia de posar al microones. A part d’aixo, hi havia galetes salades, formatge, pomes, tomaquets i llaunes.

– On es el microones -va preguntar passejant la mirada per la petita cuina.

– No en tinc, de microones – li va respondre en Tengo.

La Fukaeri va arronsar les espatlles i es va quedar un moment rumiant, pero no va dir que en pensava. Semblava que no es pogues imaginar com devia ser, un mon sense microones.

– Em quedare a dormir aqui -va dir com si exposes un fet objectiu.

– ?Fins quan? -li va preguntar en Tengo.

Ella va fer que no amb el cap: no ho sabia.

– ?I que ha passat, amb la casa on t’amagaves?

– No vull estar sola, si passa res.

– ?Et sembla que passara alguna cosa?

La Fukaeri no li va respondre.

– Diria que em repeteixo, pero el meu apartament no es segur -va dir en Tengo-. Em sembla que hi ha una gent que em vigila, tot i que encara no se quina mena de gent es.

– No hi ha cap lloc segur -li va respondre la Fukaeri. Despres va tancar una mica els ulls i es va agafar lleument el lobul de l’orella, amb un gest eloquent. A en Tengo no se li va acudir que podia voler dir, amb aquell gest; potser no res.

– O sigui, que tant es on siguem -va dir en Tengo.

– No hi ha cap lloc segur -va repetir la Fukaeri.

– Potser tens rao -va dir en Tengo, resignat-. Quan s’arriba a un nivell determinat, les diferencies entre uns perills i uns altres ja no son gaire importants. Pero, igualment, jo aviat haure d’anar a la feina.

– A l’academia.

– Si.

– Jo em quedare aqui -va dir la Fukaeri.

– Tu et quedaras aqui -va repetir en Tengo-. Sera millor. No surtis de l’apartament i no obris a ningu, encara que truquin. I si sona el telefon, no l’agafis.

La Fukaeri va fer que si sense dir res.

– Per cert, ?que fa, el professor Ebisuno?

– Ahir van fer una inspeccio a Sakigake.

– ?Vols dir que, investigant el teu cas, la policia va anar a fer una inspeccio a la seu de Sakigake? -li va preguntar en Tengo, astorat.

– No llegeixes els diaris.

– No llegeixo els diaris -va respondre en Tengo, fent servir altre cop les mateixes paraules que ella-. Ultimament no n’he tingut gens de ganes, i per aquest motiu no se els detalls del cas. Pero aixo deu haver estat un bon enrenou, per als del grup.

La Fukaeri va assentir.

En Tengo va fer un profund sospir.

– I encara deuen estar mes enfadats que abans. Com una munio de vespes a les quals els hagin burxat el niu.

La Fukaeri va entretancar els ulls i va quedar un moment callada. Es devia estar imaginant una colonia de vespes sortint del niu, boges de rabia.

– Potser si -va dir en veu baixa.

– ?I n’has sabut alguna cosa, dels teus pares?

La Fukaeri va fer que no: encara no se n’havia descobert res.

– Sigui com sigui, els de Sakigake deuen estar enfadats -va dir en Tengo-. I si la policia descobreix que la teva desaparicio ha estat una comedia, segur que tambe s’enfadara amb tu, perque tot i saber que passava, et vas quedar amagada.

– Precisament per aixo hem d’unir les nostres forces -va dir la Fukaeri.

– ?Acabes de dir «precisament per aixo»?

La Fukaeri va fer que si.

– Ho he dit malament -va preguntar.

En Tengo va fer que no amb el cap.

– No, no es aixo. Es nomes que m’ha sonat com si fos una expressio molt viva.

– Si et molesto, me’n vaig a un altre lloc -va dir la Fukaeri.

– No m’importa, que et quedis aqui -va dir en Tengo, resignat-.Tampoc no tens cap altre lloc on anar, ?no?

La Fukaeri va fer un no curt i clar amb el cap.

En Tengo va treure te d’ordi fred de la nevera i en va beure.

– No em fan cap il·lusio, els grups de vespes enrabiades, pero suposo que de tu si, que me’n puc encarregar.

La Fukaeri es va mirar fixament la cara d’en Tengo durant un moment. Despres va dir:

– Et veus diferent d’abans.

– ?En que, em veig diferent?

La Fukaeri va torcar un moment els llavis en un angle estrany i els va tornar a la posicio inicial. No ho sabia explicar.

– No cal que m’ho expliquis -li va dir en Tengo. «Si t’ho he d’explicar perque ho entenguis, aixo vol dir que per molt que t’ho expliqui no ho entendras».

Abans de sortir de l’apartament, en Tengo li va donar instruccions.

– Quan truqui, deixare sonar el telefon tres vegades i penjare, i despres tornare a trucar. Llavors agafes el telefon. ?Ho has entes?

– Si -va respondre ella, i tot seguit va repetir les instruccions-: Deixaras que soni tres vegades i penjaras, i despres tornaras a trucar i jo l’agafare. -Semblava com si traduis a vista una inscripcio gravada en un monument de pedra antic.

– No te n’oblidis, perque es molt important -li va dir en Tengo.

La Fukaeri va fer dues vegades que si.

Despres de les dues classes que tenia, en Tengo havia tornat a la sala de professors i es preparava per tornar a casa quan va venir la noia de la recepcio i li va dir que un tal Ushikawa l’havia vingut a veure. Se li va adrecar en to de disculpa, com un missatger de bon cor que sabes que porta noticies que no seran gaire benvingudes. En Tengo li va fer un gran somriure i l’hi va agrair. No en podia pas donar la culpa a la missatgera.

L’Ushikawa esperava en Tengo a la cafeteria que hi havia al costat del vestibul d’entrada, prenent-se un cafe amb llet. Es mires com es mires, el cafe amb llet no era pas una beguda que fes per a ell. A mes, entre tots aquells estudiants joves i plens d’energia, l’estrany aspecte de l’Ushikawa encara cridava mes l’atencio. La zona on es trobava semblava tenir una gravetat, una pressio atmosferica i un angle de reflexio de la llum diferent de les altres. Vist de lluny, tenia realment la pinta de portador de males noticies. Era l’hora de dinar i la cafeteria estava