– Aixo… ?Es un acte que forma part de la seva religio?

L’home, tal com estava, assegut damunt del llit amb les cames encreuades, va fer un gran sospir.

– Pensen que aquest estat de paralisi que experimento es una gracia que ve del cel, una mena d’estat sagrat. Per aixo, quan m’hi trobo, aquestes dones venen i tenen relacions sexuals amb mi. El que intenten es donar a llum el meu successor.

L’Aomame mirava l’home sense dir res. Ell tambe estava en silenci.

– ?O sigui que el seu objectiu es quedar-se embarassades, concebre un fill seu en aquestes circumstancies? -va preguntar l’Aomame.

– Aixo mateix.

– ?I voste, durant aquestes hores que dura la paralisi, te relacions sexuals amb aquestes tres dones i ejacula tres vegades?

– Exactament.

L’Aomame es va adonar que es trobava en una situacio molt complexa. Estava a punt de matar aquell home, d’«enviar-lo a l’altra banda». Pero, tot i aixi, ell li estava confessant aquells secrets tan estranys sobre el seu propi cos.

– No ho acabo d’entendre: ?quin problema hi ha, concretament? A voste, una vegada o dues al mes, se li paralitzen tots els musculs del cos. Mentre esta paralitzat, venen les seves tres amants joves i mantenen relacions sexuals amb voste. Es veritat, que, mirant-ho des del punt de vista de la societat general, aixo no es gaire corrent, pero…

– No son les meves amants -la va interrompre l’home-: aquestes dones m’acompanyen en qualitat de vestals. Mantenir relacions sexuals amb mi es un dels serveis que duen a terme.

– ?Serveis?

– Forma part de la funcio que els esta assignada: tenen la funcio de donar a llum el meu successor.

– ?I qui els la va assignar, aquesta funcio? -va preguntar l’Aomame.

– Seria molt llarg d’explicar -va dir l’home-. El problema es que aixo esta provocant, clarament, que el cos se’m consumeixi.

– ?I s’han quedat embarassades, aquestes dones?

– Encara no s’hi ha quedat cap. Segurament no es possible, que s’hi quedin, perque encara no tenen la regla. Pero, igualment, elles intenten aconseguir la gracia d’un miracle.

– Encara no n’hi ha cap que s’hi hagi quedat, d’embarassada; encara no tenen la regla -va dir l’Aomame-. I el seu cos s’esta consumint.

– Cada cop son mes llargues i mes frequents, les paralisis. En vaig comencar a tenir fa uns set anys, i al principi en tenia una cada dos o tres mesos. Ara en tinc una o dues al mes. Quan s’acaben, sempre tinc un dolor molt intens a tot el cos, i estic esgotat. M’he de passar una setmana, mes o menys, convivint amb aquest dolor i aquest esgotament. Es com si em clavessin agulles molt gruixudes per tot el cos, i tinc molt mal de cap, i sensacio de fatiga. No puc dormir, tampoc. I no hi ha cap medicina que em calmi el dolor.

L’home va fer un sospir, i va continuar.

– La segona setmana estic una mica mes be, comparat amb la primera, pero, tot i aixi, el dolor no desapareix. Al llarg del dia em venen unes quantes onades de dolor molt intens. Em costa respirar, els intestins no em treballen be, i em grinyolen totes les articulacions, com si fos una maquina sense oli. Noto clarament que em roseguen el cos i em xuclen la sang. Pero no es un cancer, o un parasit, el que m’esta devorant. M’han fet proves de tota mena, per esbrinar-ho, pero no m’han trobat res malament. Em diuen que soc la salut personificada. La medicina no pot explicar que em passa: es el preu que he de pagar per haver rebut la gracia.

L’Aomame va pensar que, realment, aquell home semblava encaminar-se cap a l’anihilacio. Practicament no se li notava cap signe d’esgotament: tenia un cos molt fort i robust, i se’l veia preparat per aguantar dolor intens. Tanmateix, ella sentia que aquell cos s’estava consumint. Aquell home estava malalt. No hauria sabut dir quina era la malaltia que patia, pero, encara que ella no acabes amb la seva vida, el seu cos s’aniria ensorrant a poc a poc, enmig de grans dolors, fins a arribar a una mort inevitable.

– Aquest proces no es pot aturar -va dir l’home com si li hagues llegit el pensament-. Aixo m’anira devorant el cos fins que em quedin nomes els ossos, i al final em morire enmig d’immensos dolors. Ells em llencaran, com un vehicle que ja no serveix per a res.

– ?«Ells»? -va preguntar l’Aomame-. ?A qui es refereix?

– Als qui estan devorant el meu cos d’aquesta manera -va respondre l’home-. Pero tant es, aixo. Jo, el que intento, de moment, es alleujar el dolor, per poc que sigui. Ho necessito, encara que no hi hagi cap solucio definitiva. Es molt dur, aguantar-lo. De vegades, de tant en tant, encara es fa mes fort, i mes profund, com si estigues connectat directament amb el centre de la Terra. Es una mena de dolor que ningu mes no pot entendre. M’ha arrabassat moltes coses, pero al mateix temps, com a compensacio, me n’ha donades moltes. Rebre un dolor especialment profund es rebre una gracia especialment profunda. Pero, evidentment, saber aixo no l’alleuja, ni pot impedir que m’acabi consumint.

Despres, durant un moment, es va fer un silenci molt intens.

L’Aomame va aconseguir parlar.

– Em sembla que em repeteixo, pero crec que, tecnicament, jo no hi puc fer practicament res, per solucionar el seu problema. Sobretot, si es el preu que ha de pagar per la gracia que ha rebut.

El Lider es va redrecar i va mirar l’Aomame des dels petits ulls com glaceres que hi havia al fons de les seves orbites. Despres va descloure els llavis llargs i prims.

– Si, si que hi pots fer alguna cosa. Una cosa que nomes pots fer tu.

– Tant de bo tingui rao.

– Ho se -va dir l’home-. Se moltes coses. Ja pots comencar, si vols. Fes-me el de sempre.

– Ho provare -va dir l’Aomame, amb una veu buida i tensa. «Li fare el de sempre», va pensar.