– Ja et pots retirar -va dir l’home. Tenia una veu clara i profunda de bariton. Era ferma, sense cap rastre d’ambiguitat. Ara semblava completament despert.

El del cap rapat va fer una petita reverencia dins la foscor i va sortir de l’habitacio tal com n’havia entrat, sense fer cap moviment sobrer. La porta es va tancar i l’Aomame i l’home es van quedar sols.

– Perdona que sigui tan fosc -va dir l’home; segurament ho havia dit dirigint-se a ella.

– A mi no em molesta -va respondre l’Aomame.

– Necessitava que fos fosc -va dir l’home amb un to suau-. Pero no et preocupis: no et passara res.

L’Aomame va assentir, sense fer cap comentari. Despres es va recordar que era a les fosques i va dir:

– Molt be.

Li va semblar que ho deia amb una veu mes fluixa, mes dura i mes aguda que la seva habitual.

Despres, a les fosques, l’home va mirar un moment l’Aomame. Ella va tenir la sensacio que l’observava fixament, amb una mirada segura i precisa; potser seria mes exacte dir que l’escodrinyava, en lloc que l’observava. Li va fer l’efecte que l’home li veia tots els racons del cos, com si per un instant li arranques tot el que portava posat i la deixes despullada. Aquella mirada no es limitava a resseguir-li la pell, sino que li penetrava els musculs, les visceres, l’uter. Va pensar que aquell home hi veia a les fosques, que veia coses que els ulls no distingeixen.

– Hi veig mes be a les fosques -va dir l’home, com si hagues llegit el pensament a l’Aomame-. Pero si estic massa temps a la foscor, se’m fa dificil tornar al mon on regna la llum. Arriba un punt que ho he de deixar.

Va continuar observant l’Aomame. Res no feia pensar que es tractes d’una mirada sensual: l’home l’«escodrinyava» com si fos un objecte, tal com el passatger d’un vaixell estudiaria des de la coberta la forma d’una illa en passar-hi pel davant. Aquell, pero, no era un passatger qualsevol: intentava veure-ho absolutament tot, de l’illa. A forca de sentir-se observada per aquell esguard tan agut i implacable, l’Aomame va comencar a notar fins a quin punt era inadequat i poc digne de confianca, el seu cos. Mai no se sentia aixi, normalment. Deixant de banda la mida del pit, mes aviat se’n sentia orgullosa, del seu cos. L’entrenava cada dia, i el mantenia en molt bon estat. Tenia els musculs flexibles i tonificats, sense gens ni mica de greix. Tanmateix, sota la mirada d’aquell home, sentia que el seu cos era un sac d’ossos vell i miserable.

Com si hagues llegit el que pensava, l’home va deixar de mirar-la fixament. L’Aomame va notar que aquella mirada perdia forca rapidament, com si algu, des del darrere de l’edifici, hagues tancat l’aixeta de la manega amb que es rega.

– Perdona, pero, ?podries obrir la cortina? -li va preguntar l’home en veu baixa-. Et deu ser dificil treballar, completament a les fosques.

L’Aomame va deixar la bossa d’esport a terra, va anar cap a la finestra, va descorrer la cortina mes gruixuda i pesada amb el cordo i va obrir la cortina de puntes blanca de dins. Va entrar la llum del paisatge nocturn de Toquio: la llum de la torre de Toquio, els fanals de l’autopista, els fars dels cotxes en moviment, les habitacions il·luminades dels gratacels, els senyals de neo de diferents colors dels sostres dels edificis alts, la llum caracteristica de la gran ciutat, que resultava de la barreja de totes les anteriors, van il·luminar l’interior de l’habitacio d’hotel. No era gaire intensa: una llum tenue que a penes permetia distingir els mobles de l’habitacio. Va omplir l’Aomame de nostalgia: aquella llum arribava del mon d’on venia ella. Es va adonar de fins a quin punt la necessitava. Tanmateix, fins i tot aquella llum tan minima semblava massa forta per als ulls de l’home: per evitar-la, es va cobrir la cara amb totes dues mans, assegut, tal com estava, amb les cames encreuades damunt del llit.

– ?Esta be? -li va preguntar l’Aomame.

– Si, no et preocupis -va respondre ell.

– Tancare una mica mes la cortina.

– Deixa-ho aixi. Tinc un problema a les retines. Necessito una estona, per acostumar-me a la llum. D’aqui a una mica tornare a estar be. ?Pots seure, i esperar-te un moment?

L’Aomame es va repetir mentalment que tenia un problema a les retines. La majoria dels qui tenen problemes a les retines corren el risc de perdre la visio. Tanmateix, allo no era problema seu: no era de la seva vista, del que s’havia d’encarregar.

Mentre ell es cobria la cara amb les mans i deixava que els ulls se li acostumessin a la llum que entrava per la finestra, l’Aomame el va observar directament des del sofa on seia. Ara li tocava a ella, examinar-lo detingudament.

Era un home gros; no pas gras, sino tan sols de grans proporcions. Era alt i ample. Tambe se’l veia fort. La mestressa li havia dit que era una persona robusta, pero no s’esperava unes proporcions com aquelles. Es clar que, tanmateix, no hi havia cap rao per la qual el cap d’una secta hagues de ser un gegant. Llavors, l’Aomame es va imaginar les nenes de deu anys violades per aquell home tan enorme i va fer una ganyota sense adonar-se’n. Segurament, les nenes no podien haver fet absolutament res, per resistir-s’hi; potser ni tan sols una dona adulta, no hi podria haver fet res.

L’home duia una mena de pantalons de xandall prims amb goma a la cintura i una camisa de maniga llarga. La camisa era llisa i una mica lluent, com si fos de seda. Era folgada i es cordava al davant amb botons, pero l’home portava els dos de dalt descordats. Tant la camisa com els pantalons eren blancs, o d’un color crema molt clar. No semblava roba per dormir, pero si per relaxar-se a l’habitacio, o adequada per estar-se a l’ombra d’un arbre en algun pais tropical. Els peus, que tenia descalcos, eren molt grossos. Les espatlles, amples com una paret de pedra, feien pensar en un lluitador d’arts marcials amb molts anys d’entrenament.

– T’agraeixo molt que hagis vingut -va dir l’home, quan ja feia una estona que l’Aomame l’estava contemplant.

– Aquesta es la meva feina. Vaig on em diuen, quan cal -va dir ella amb veu inexpressiva. Tanmateix, mentre deia aixo, es va sentir com una prostituta que hagues anat alla perque l’havien cridada. Devia ser per culpa de l’aguda mirada d’abans, quan eren a les fosques, que l’havia fet sentir despullada.

– ?Fins a quin punt em coneixes? -li va preguntar l’home, cobrint-se encara la cara amb les mans.

– ?Vol dir que en se, de voste?

– Si.

– Gairebe no res -va respondre l’Aomame, escollint les paraules amb molta precaucio-. Ni tan sols me n’han dit el nom. Nomes se que es el cap d’un grup religios de Nagano o de Yamanashi. Te algun problema fisic i pensa que potser jo hi podria fer alguna cosa, per solucionar-lo.

L’home va moure una mica el cap a banda i banda uns quants cops, es va treure les mans de la cara i va mirar cap a l’Aomame.

Tenia els cabells llargs; eren llisos i abundants, i li arribaven gairebe fins a l’espatlla. En tenia molts de blancs. Devia tenir entre quaranta-cinc i cinquanta-cinc anys. El nas, forca gros, li ocupava gran part de la cara, i era sorprenentment recte, fins al punt de recordar les fotografies dels Alps que surten als calendaris. Tenia la base molt ampla, i estava ple de dignitat. El primer que cridava l’atencio, de la seva cara, era aquell nas. Per contrast, tenia les orbites molt profundes: era molt dificil esbrinar que podien estar mirant les ninetes que hi havia al fons. En relacio amb el cos, el conjunt de la cara era ampla i grossa. Anava ben afaitat, i no hi tenia cap piga ni cap ferida. Posseia uns trets forca agradables, que li donaven un aire de calma i intel·ligencia. Tanmateix, en aquella cara hi havia alguna cosa diferent, fora del comu, dificilment perdonable: era la mena de cara que feia parpellejar la gent, la primera vegada que la veia. Potser passava perque el nas era massa gros, la qual cosa provocava que els trets, en conjunt, no estiguessin gaire equilibrats, i la persona que els veia se sentis insegura. O potser era per culpa d’aquells dos ulls silenciosos, enretirats al fons de les orbites, que desprenien una llum de glacera immemorial. O, potser, d’aquells llavis prims, que produien una impressio de crueltat, com si en qualsevol moment poguessin deixar anar paraules imprevisibles.

– ?I que mes?

– No m’han dit res mes, d’important; nomes que vingues aqui preparada per fer una sessio d’estiraments musculars. El meu ambit d’especialitzacio son els musculs i les articulacions. No cal que en sapiga gran cosa, de la situacio o del caracter dels clients.

«Igual que una prostituta», va pensar l’Aomame.

– Ja t’entenc -va dir l’home amb una veu profunda-. Pero, en el meu cas, em sembla que caldra que et faci una mica d’explicacio.

– L’escolto.

– La gent em diu «Lider», pero gairebe no em deixo veure mai. Fins i tot a dins del grup, vivint a les mateixes