relacio de sang, les raons que tinc per odiar-te desapareixerien. Si podria arribar a sentir afecte per tu, ja no ho se. Pero, com a minim, em seria mes facil entendre’t, perque el que sempre he intentat ha estat saber la veritat: qui soc, i d’on vinc. Nomes era aixo, el que volia saber. Pero ningu no m’ho ha dit. Si ara m’expliquessis la veritat, jo ja no t’odiaria ni et retrauria res. Per a mi, seria una cosa molt bona, poder viure sense haver-te d’odiar o de retreure’t res.

El seu pare no li va dir res, i el va continuar observant amb aquells ulls inexpressius, pero a en Tengo li va semblar que al fons dels nius d’oreneta buits hi brillava alguna cosa minuscula.

– Dius que no soc res -va dir en Tengo-. I es tal com dius: soc nomes algu que han llancat de nit al mar i sura damunt l’aigua. Allargo la ma i no hi ha ningu, crido pero no em respon ningu. No estic lligat a res. Ni tan sols tinc ningu a qui pugui considerar familia, a part de tu. Pero tu t’aferres al teu secret i no me’n dius ni una paraula, i els teus records, en aquesta ciutat, al costat del mar, van i venen un cop i un altre, i es van perdent inexorablement. I la veritat sobre mi tambe s’anira perdent. Sense l’ajuda d’aquesta veritat jo no soc res, ni aconseguire mai ser res. En aixo tambe tens rao.

– La informacio es un capital important de la societat -va dir el seu pare com si ho llegis mecanicament. Parlava amb una veu mes fluixa que abans, com si algu que estigues amagat darrere seu li hagues abaixat el volum.- I aquest capital s’ha d’acumular i s’ha de distribuir amb molta cura. Els fruits que en traurem ens portaran a una nova era. I per aconseguir aixo, l’NHK necessita que tothom pagui l’impost de…

En Tengo va pensar que el que deia aquell home era una mena de mantra; sempre s’havia protegit recitant aquelles frases. Havia de vencer aquella obstinada formula de proteccio, havia de treure la persona de carn i ossos de dins la barrera que l’envoltava.

Va interrompre el seu pare.

– ?Com era, la meva mare? ?On se’n va anar? ?I que se’n va fer?

El seu pare va callar de sobte; va deixar de recitar el seu encanteri.

En Tengo va continuar:

– Ja me n’he cansat, de viure ple d’odi, ressentiments i recances. I tambe m’he cansat de viure sense poder estimar ningu. No tinc ni un amic: ni un sol amic. I, sobretot, ni tan sols soc capac d’estimar-me a mi mateix. ?I per que no em puc estimar a mi mateix? Perque no soc capac d’estimar els altres. Es a traves d’estimar una altra persona, i que alguna altra persona ens estimi, que aprenem a estimar-nos a nosaltres mateixos. ?Ho entens, el que vull dir? Si no puc estimar una altra persona, no em puc estimar de debo a mi mateix. No es que estigui dient que es culpa teva; de fet, pensant-hi, potser a tu et va passar el mateix. Segurament, tu tampoc no et saps estimar, a tu mateix. ?M’equivoco?

El seu pare es va tancar dins el seu silenci, mantenint els llavis fermament closos. La seva expressio no permetia endevinar fins a quin punt entenia el que li deia. En Tengo tambe va callar i es va ensorrar a la cadira. El vent entrava per la finestra oberta agitant les cortines descolorides pel sol i fent tremolar les petites flors de la planta, i despres passava cap al corredor a traves de la porta, que havia quedat completament oberta. L’olor del mar era encara mes intens que abans. Barrejat amb el cant de les cigales, se sentia el so suau del frec de les agulles dels pins.

En Tengo va continuar amb veu calmada.

– Jo tinc una visio; l’he tinguda des que era petit, sempre la mateixa. I penso que potser no es una visio, sino el record d’una cosa que va passar realment. Jo tinc un any i mig i al meu costat hi ha la mare. L’abraca un home jove. I aquest home no ets tu. No se qui es, pero el que es segur, com a minim, es que no ets tu. No se per que, pero aquesta imatge em va quedar gravada a les retines, i no hi ha manera de treure-me-la del cap.

El seu pare no deia res, pero era evident que els seus ulls observaven una altra cosa, una cosa que no era alla. Tots dos van continuar callats. En Tengo parava l’orella al so del vent, que de sobte s’havia fet mes fort; no hauria sabut dir que era, que escoltava el seu pare.

– ?Que em podria llegir alguna cosa? -li va preguntar el seu pare, amb veu formal, despres d’una llarga estona de silenci-. No tinc la vista gaire be, i no puc llegir. No puc concentrar la vista als llibres gaire temps. Hi ha llibres en aquell prestatge. Pot triar el que vulgui.

En Tengo, donant-se per vencut, es va alcar de la cadira i va mirar els lloms dels llibres arrenglerats al prestatge. La majoria eren novel·les d’epoca; hi havia tots els volums de L’espasa del desti. Pero no es va veure amb cor de llegir en veu alta, al seu pare, una novel·la historica plena de paraules classiques.

– Si vols, et puc llegir el conte d’«El poble dels gats». ?Et va be? -li va preguntar-. Es d’un llibre que he portat per llegir-lo jo.

– La historia del poble dels gats -va dir el seu pare. Va pensar un moment en aquestes paraules.- Llegeixi’m aquesta historia, si no es molestia.

En Tengo es va mirar el rellotge de polsera.

– No es cap molestia. Encara falta forca estona, perque surti el tren. Tot i que es una historia una mica estranya, i no se si t’agradara.

Es va treure el llibre de la butxaca i va comencar a llegir «El poble dels gats» en veu alta. El seu pare escoltava la historia que li llegia assegut a la cadira, sense canviar gens de posicio. En Tengo llegia les frases a poc a poc, pronunciant de manera que fos facil d’entendre. Es va aturar dues o tres vegades per descansar, fent un sospir, i cada vegada va mirar la cara del seu pare, pero no hi va notar cap reaccio. No hauria sabut dir si la historia li agradava o no. Quan la va haver acabada de llegir, el seu pare estava completament immobil, amb els ulls tancats. Semblava que s’hagues adormit, pero no dormia: era, tan sols, que estava totalment immers al mon de la historia. Va trigar una estona a sortir-ne, durant la qual en Tengo el va esperar pacientment. La llum de la tarda s’havia afeblit una mica, i s’hi comencaven a notar els primers indicis del vespre. El vent que arribava del mar continuava agitant les branques dels pins.

– ?Que hi deu haver televisio, en aquest poble dels gats? -li va preguntar el seu pare en primer lloc, imposant la seva perspectiva professional.

– Aquesta historia va ser escrita a Alemanya a la decada del 1930, i en aquella epoca encara no hi havia televisio. Pero de radio si, que n’hi havia.

– Jo vaig viure a Manxuria, i alla no hi havia ni radios. Ni tan sols hi havia gaire cosa per menjar, ni dones. De vegades es veien llops. Era com ser a la fi del mon.

Va callar un moment, pensant alguna cosa. Potser s’havia recordat de la vida tan dura que havia hagut de suportar quan era jove i havia anat a Manxuria com a colonitzador, pero aquells records aviat es van confondre i van desapareixer en el no-res: aquest era el moviment de la consciencia que es podia llegir en el canvi d’expressio de la seva cara.

– ?El poble el van construir els gats? ?O l’havia construit la gent, feia molt de temps, i despres hi van anar a viure els gats? -va dir el seu pare, mirant a la finestra, com si parles per a ell mateix. Semblava, pero, que en realitat la pregunta anava dirigida a en Tengo.

– No ho se -li va respondre-. Pero deu ser un poble que va construir la gent fa molt de temps. Potser va passar alguna cosa que va fer que la gent se n’anes, i llavors els gats hi van comencar a viure. Potser tothom es va morir per culpa d’una malaltia infecciosa, per exemple, o alguna cosa aixi.

El seu pare va fer que si.

– Quan es crea un buit, algu l’ha de venir a omplir. Tothom fa el mateix.

– ?Tothom fa el mateix?

– Si -va sentenciar el seu pare.

– ?I quin buit has vingut a omplir, tu?

El seu pare va fer cara de contrarietat. Les llargues celles es van arrufar i li van amagar els ulls. Despres va dir, en un to de veu una mica burleta:

– Tu no ho saps, aixo.

– No ho se -va dir en Tengo.

El seu pare va eixamplar els narius i va aixecar una mica una cella: aquella era l’expressio que havia fet sempre quan alguna cosa el molestava.

– Si t’ho he d’explicar perque ho entenguis, aixo vol dir que per molt que t’ho expliqui no ho entendras.

En Tengo va tancar una mica els ulls i va intentar desxifrar l’expressio del seu pare. Ell mai, ni una sola vegada, li havia parlat d’aquella manera tan estranya i tan plena d’insinuacions: sempre deia coses concretes i practiques. Tenia la ferma conviccio que una conversa consistia a dir el que calia, quan calia, de la manera mes breu possible. Tanmateix, al seu rostre no hi havia cap expressio que s’hagues de desxifrar.