cal. No van trigar gaire temps a adonar-se que el lloc d’on provenia l’olor era el campanar. El jove va sentir el soroll que feien aquelles potes encoixinades en pujar per les escales del campanar. Va pensar que estava perdut. Semblava que els gats estaven indignats, per haver sentit olor d’huma. Tenien les ungles grosses i esmolades, i les dents blanques i punxegudes, i aquell poble era un espai on no podien entrar, els humans. El jove no sabia que li farien, si el descobrien, pero no pensava que el deixessin marxar tan tranquil, del poble, coneixent el seu secret.

Van pujar al campanar tres gats i van comencar a olorar. «Es estrany», va dir un dels gats, fent tremolar els bigotis; «se sent olor d’huma, pero no hi ha ningu». «Es veritat, que es estrany», va dir un altre gat. «Pero, sigui com sigui, aqui no hi ha ningu. Anem a mirar a un altre lloc». «Pero, ?com s’enten, aixo?». I tots tres se’n van anar amb cara de desconcert. El so dels seus passos va baixar per les escales i va desapareixer dins la foscor. El jove va fer un sospir d’alleujament, pero tampoc no entenia res de res. Els gats havien arribat fins al reduit espai on es trobava i s’havien plantat davant seu, fins que gairebe s’havien arribat a tocar, literalment, amb el nas. Era impossible que no l’haguessin vist. Pero semblava que, per alguna rao, no l’havien vist. Es va posar les mans davant dels ulls: si, que se les veia. No s’havia pas tornat invisible. Era molt estrany. Fos com fos, va decidir que quan es fes de dia aniria a l’estacio i marxaria d’aquell poble amb el tren del mati. Era massa perillos, quedar-se alla. No sempre tindria tanta sort.

L’endema, pero, el tren del mati no es va aturar a l’estacio. Va passar de llarg davant seu, sense ni tan sols reduir la velocitat. Amb el de la tarda va passar el mateix. En va veure el conductor a la cabina, i a les finestres tambe hi havia cares de passatgers, pero el tren no va mostrar cap indici de voler-se aturar. Semblava que ningu del tren no havia captat la imatge del noi que s’esperava a l’estacio per agafar-lo. O potser ni tan sols havien vist l’estacio. Quan es va deixar de veure la cua del tren de la tarda, es va tornar a fer un silenci encara mes gran que el d’abans, i el sol es va comencar a pondre. Ja gairebe era l’hora que arribaven els gats. El noi sabia que estava perdut. A la fi es va adonar que aquell no era el poble dels gats: aquell era el lloc on es perdria. Aquell era un espai creat per a ell, que no es trobava en aquest mon. I el tren ja no s’aturaria mai en aquella estacio per retornar-lo al mon d’on provenia.

En Tengo va llegir aquell conte dues vegades seguides. Li van cridar l’atencio les paraules «el lloc on es perdria». Despres va tancar el llibre i va contemplar per la finestra, sense cap motiu, les zones industrials costaneres que anaven deixant enrere: les flames de les refineries de petroli, els diposits gegants de gas, les xemeneies altes i primes, que semblaven canons de llarga distancia, la carretera on avancaven en filera els camions cisterna i els de gran tonatge. Un paisatge molt diferent del d’«El poble dels gats». Tanmateix, aquell tambe tenia una certa qualitat fantastica. Era una mena de mon subterrani sobre el qual es recolzava la vida a la ciutat.

Al cap d’una estona, en Tengo va tancar els ulls i es va imaginar el lloc on «estava perduda», i d’on no podia sortir, la Kyoko Yasuda. Alla no s’hi aturava el tren, ni hi havia telefons, ni busties de correu. Durant el dia hi regnava una solitud absoluta, i, a la nit, la fosca anava acompanyada de la incansable recerca dels gats. I aixo es repetia una vegada i una altra, sense acabar mai. Es devia quedar adormit al seient, sense ni tan sols adonar- se’n. No va ser un son gaire llarg, pero si molt profund. Quan es va despertar, estava suant. El tren avancava resseguint el paisatge plenament estival de la costa de Minamiboso.

Va baixar del tren rapid a Tateyama i va agafar el tren normal que anava a Chikura. A l’estacio es va trobar amb l’olor del mar, que l’omplia de records, i els carrers plens de gent morena. Alla va agafar un taxi que el va portar a la residencia. Va donar el seu nom i el del seu pare al taulell de recepcio.

– ?Havia avisat, que avui vindria de visita? -li va preguntar, amb veu dura, la infermera de mitjana edat que seia al taulell. Era menuda, portava unes ulleres de muntura metal·lica i entre els cabells, que portava tallats curts, en tenia uns quants de blancs. Al dit anular, forca curt, hi tenia un anell que semblava que hagues comprat a joc amb les ulleres. A la placa hi posava el nom de «Tamura».

– No. Es que aquest mati se m’ha acudit de sobte que podia venir, i he anat directament a agafar el tren -va respondre en Tengo amb tota sinceritat.

La infermera va mirar en Tengo amb cara d’estar una mica empipada, i li va dir:

– Cal avisar amb antelacio, quan es ve de visita. Nosaltres ens hem de coordinar, i tambe s’ha de tenir en compte els pacients.

– Em sap molt de greu. Es que no ho sabia.

– ?Quan va ser, l’ultima vegada que va venir?

– Fa dos anys.

– Fa dos anys -va dir la infermera Tamura comprovant la llista de visitants amb un boligraf a la ma-. O sigui que fa dos anys que no ha vingut de visita, ?oi?

– Si -va respondre en Tengo.

– Segons el registre, voste es l’unic familiar que te el senyor Kawana.

– Si, es veritat.

La infermera va deixar la llista damunt del taulell i va fer un cop d’ull a en Tengo, pero no hi va afegir cap comentari. No era una mirada de retret: tan sols comprovava alguna cosa. No semblava que el cas d’en Tengo fos especial en absolut.

– Ara mateix, el seu pare es en un grup de rehabilitacio. Acabara d’aqui a trenta minuts. Despres el pot veure.

– ?Com esta, el meu pare?

– Fisicament, esta be, no te cap problema. Per la resta, va a estones -va dir la infermera, prement-se una mica el pols amb l’index-. Ja ho veura voste mateix, com esta.

En Tengo li va donar les gracies i va anar a passar l’estona a la sala d’estar que hi havia al costat de l’entrada. Es va asseure en un sofa que feia olor d’antic, es va treure el llibre de la butxaca i va continuar llegint. De tant en tant, el vent carregat d’olor de mar passava a traves de les branques dels pins i produia un so fresc. A les branques dels pins hi havia moltes cigales que cantaven amb totes les seves forces. Es trobaven en el moment algid de l’estiu, pero devien saber que allo no duraria gaire: feien sentir la seva veu tot a l’entorn com si volguessin aprofitar la poca vida que els quedava.

Finalment va venir la infermera de les ulleres, la Tamura, i va dir a en Tengo que la rehabilitacio ja s’havia acabat i que podia veure el seu pare.

– L’acompanyare -li va dir. En aixecar-se del sofa i passar per davant d’un gran mirall que hi havia a la paret es va adonar, per primera vegada, de l’aspecte lamentable que tenia. Portava una camisa texana descolorida, a la qual faltava algun boto, damunt d’una samarreta del concert que Jeff Beck havia fet al Japo, uns pantalons xinos amb una petita taca de salsa de pizza al genoll, unes vambes de color caqui que feia temps que no havia rentat i la gorra de beisbol. Aquella no era, de cap manera, la pinta d’un fill de gairebe trenta anys que anava a veure el seu pare malalt despres de dos anys de no fer-ho. Tampoc no li havia portat cap de les coses que se solen portar als malalts: nomes duia un llibre entaforat a la butxaca. No era gens estrany, doncs, que la infermera se l’hagues mirat amb cara d’estar empipada.

Mentre travessaven el jardi en direccio al pavello on es trobava el seu pare, la infermera li va explicar una mica el funcionament de la residencia. Hi havia tres pavellons, i els residents s’hi repartien en funcio del grau d’avanc de la malaltia. Ara, el pare d’en Tengo es trobava al pavello dels pacients que estaven en la fase intermedia. En general, els residents entraven al pavello dels pacients que tenien els simptomes mes lleus, despres passaven al dels pacients que es trobaven en la fase intermedia, i finalment es traslladaven al pavello dels pacients que eren a la fase mes avancada de la malaltia. Era com un recorregut de portes que no tan sols s’obrien en un sol sentit: no es podia seguir en el sentit contrari. Del pavello per a pacients en la fase avancada de la malaltia, no s’anava enlloc; evidentment, la infermera no va arribar a dir que nomes al crematori. Tanmateix, el que volia dir era molt clar.

L’habitacio del seu pare era doble, pero l’altre pacient havia anat a alguna classe i no hi era. A la residencia es feien diverses classes que se suposava que eren de rehabilitacio per als pacients: ceramica, jardineria, gimnastica. Tot i que es digues que eren de rehabilitacio, en realitat no servien perque els pacients es recuperessin: eren tan sols per alentir, per poc que es pogues, l’avenc de la malaltia, o senzillament per entretenir els pacients. El seu pare estava assegut en una cadira, al costat de la finestra, contemplant la vista de fora. Tenia les dues mans damunt els genolls. Al damunt de la taula que tenia a la vora hi havia una planta amb flors de petals petits de color groc. El terra era d’un material tou que evitava que es fessin mal si queien. Hi havia dos llits senzills de fusta, dos escriptoris i dues calaixeres per desar-hi roba o objectes diversos. Al costat de cada