Llavors es va adonar del lloc on anava.

Va fer unes quantes vegades que no amb el cap, pero per molt que fes que no, no semblava pas que aquella idea hagues de desapareixer. Segurament, quan, a l’estacio de Koenji, havia agafat el tren de la linia Chuo en direccio al centre, ja havia decidit inconscientment on anava. Va deixar anar un sospir, es va alcar del banc, va baixar l’escala de l’andana i es va dirigir cap a l’andana dels trens de la linia Sobu. Quan va preguntar quan sortia el primer tren que arribava a Chikura, l’empleat de l’estacio l’hi va buscar a la guia d’horaris. A dos quarts de dotze sortia un tren rapid especial en direccio a Tateyama; si despres es canviava a un tren normal, arribaria a l’estacio de Chikura passades les dues. En Tengo va comprar un bitllet d’anada i tornada de Toquio a Chikura i el seient reservat per al tren rapid. Despres va entrar en un restaurant que hi havia a dins de l’estacio i va demanar un arros amb curri i una amanida, i va matar el temps prenent-se un cafe aigualit.

El deprimia anar a veure el seu pare. No era algu per qui hagues tingut mai simpatia, i segurament, el seu pare tampoc no li tenia gaire afecte, a ell. No sabia ni tan sols si el seu pare el voldria veure. Des que en Tengo, quan anava a l’escola primaria, s’havia negat a acompanyar-lo a fer els cobraments de l’NHK, la relacio entre tots dos havia estat sempre molt freda. I a partir d’un moment determinat, en Tengo havia deixat de visitar el seu pare practicament del tot. No parlaven si no era en casos d’extrema necessitat. El seu pare s’havia jubilat de la NHK feia quatre anys i al cap de poc temps havia ingressat en una residencia per a gent gran de Chikura especialitzada en la cura de persones que patien demencia senil. Fins llavors, en Tengo nomes hi havia estat dues vegades. Just despres que el seu pare hi ingresses, en Tengo, com a unic familiar que tenia, hi va haver d’anar, en part per resoldre les questions administratives. Hi havia tornat una altra vegada, tambe, es clar, perque hi havia una questio administrativa que exigia, indefugiblement, la seva presencia. Despres no hi havia tornat.

La residencia estava construida en un gran terreny separat dels penya-segats de la costa per una carretera. Originalment havia estat la mansio dels membres d’un gran grup industrial, pero despres l’havia comprada una empresa d’assegurances de vida per fer-la servir com a instal·lacio de vacances per als seus treballadors, i mes tard s’havia convertit en una residencia que acollia principalment persones afectades per demencies senils. Per aixo hi convivien un edifici de fusta d’aire antic i uns pavellons de tres plantes de ciment armat que produien una impressio de certa incompatibilitat. Tanmateix, l’aire era molt net i, a banda de la remor de les onades, era un lloc molt silencios. El dies que no feia gaire vent tambe es podia passejar pels penya-segats. Al jardi hi havia una barrera de pins magnifics que protegien del vent. La residencia tambe disposava d’instal·lacions mediques.

Gracies a l’asseguranca medica, la jubilacio, els estalvis i la pensio, segurament el pare d’en Tengo podria passar el que li quedava de vida sense problemes economics. Havia tingut sort d’haver estat contractat oficialment per l’NHK. Encara que no pogues deixar cap fortuna, quan es moris, com a minim podria fer-se carrec de si mateix; aixo era el que en Tengo agraia mes. Tant si aquell home era realment el seu pare biologic com si no l’era, ell no tenia cap intencio d’acceptar-ne absolutament res, ni tampoc de donar-li res: eren individus que venien de llocs diferents i que tambe anaven cap a llocs diferents. S’havia donat el cas que van compartir uns quants anys de les seves vides: nomes aixo. A en Tengo li sabia greu que fos aixi, pero no hi podia fer res.

Tanmateix, havia arribat el moment de tornar a visitar el seu pare. En Tengo ho sabia. No en tenia gens de ganes, i si hagues pogut hauria fet mitja volta i se n’hauria tornat a casa, pero ja tenia a la butxaca el bitllet de tren i la reserva del tren rapid. Les coses havien anat aixi.

Es va aixecar, va pagar el compte del restaurant, va anar a l’andana i va esperar que arribes el tren rapid que anava a Tateyama. Va tornar a mirar al seu voltant amb atencio, pero no va veure ningu que sembles un investigador. Al seu voltant nomes hi havia families amb cares alegres que anaven a passar el cap de setmana a la platja. Es va treure les ulleres de sol, se les va ficar a la butxaca i es va posar be la gorra de beisbol. Va pensar que tant li feia: que el miressin tant com volguessin, si en tenien ganes. Anava a una ciutat de la costa de la prefectura de Chiba, a veure el seu pare, que patia demencia. Podia ser que es recordes del seu fill, o podia ser que no se’n recordes. De fet, l’ultima vegada que s’havien vist, la memoria ja li fallava bastant. Ara, segurament encara la tindria mes malament. Les demencies van cap endavant, no cap endarrere, o aixo era el que deien. Eren com un engranatge que nomes pot girar per avancar en un sentit. Aquesta era una de les poques coses que en Tengo sabia sobre aquesta mena de malalties.

Aixi que el tren va sortir de l’estacio de Toquio, es va treure de la butxaca el llibre que havia portat i es va posar a llegir. Era una antologia de narracions curtes sobre el tema del viatge, entre les quals hi havia una historia sobre un noi que viatjava a un poble controlat pels gats. Es titulava «El poble dels gats». Era una historia fantastica escrita per un autor alemany el nom del qual no havia sentit mai. El llibre explicava que havia estat escrita a l’epoca compresa entre la Primera i la Segona Guerra Mundial.

El noi viatjava sol, al seu aire, amb nomes una bossa. No es dirigia a cap lloc concret. Pujava al tren i, quan algun lloc li cridava l’atencio, s’hi aturava. Buscava allotjament, visitava la ciutat i s’hi quedava tot el temps que volia. Si se’n cansava, tornava a pujar al tren. Aquella era la manera com passava sempre les vacances.

Un dia va veure un riu molt bonic per la finestra del tren. El riu serpentejava als peus d’un pujol verd damunt del qual hi havia un poble que produia una gran sensacio de tranquil·litat. S’hi arribava per un pont de pedra antic. Aquella vista li va cridar l’atencio; va pensar que potser hi podria menjar algun plat de peix de riu fresc. Quan el tren es va aturar a l’estacio, el jove va agafar la bossa i va baixar. No hi va haver cap altre passatger que baixes amb ell. Aixi que va ser a l’andana, el tren se’n va anar.

A l’estacio no hi havia cap empleat: devia ser una parada molt tranquil·la. El jove va creuar el pont de pedra i va caminar pels carrers. Al poble hi regnava un gran silenci. No s’hi veia absolutament ningu. Totes les botigues tenien la persiana abaixada, i a l’ajuntament tampoc no hi havia ningu. A la recepcio de l’unic hostal que hi havia al poble tampoc no hi havia ni rastre de gent; va tocar el timbre, pero no va sortir ningu. Semblava un poble completament deshabitat. Podia ser que tothom estigues fent la migdiada; pero nomes eren dos quarts d’onze, una mica massa aviat per a la migdiada. O potser, per alguna rao, tothom havia abandonat el poble. Fos com fos, el proxim tren no passava fins l’endema al mati, i hauria de passar la nit alla. Va matar les hores passejant sense rumb.

En realitat, pero, aquell era el poble dels gats. Quan es va pondre el sol, hi van fer cap un gran nombre de gats travessant el pont; gats de diferents menes i colors. Eren forca mes grossos que els gats normals i corrents, pero, tot i aixi, eren gats. Quan els va veure arribar, el jove, garratibat, va correr a amagar-se a un campanar que hi havia al mig del poble. Els gats, amb posat d’estar-hi totalment acostumats, van apujar les persianes de les botigues, es van asseure als escriptoris de l’ajuntament, i van comencar a fer cadascun les seves tasques. Al cap d’una estona van tornar a arribar una gran quantitat de gats mes a traves del pont. Entraven a comprar a les botigues, anaven a fer tramits a l’ajuntament, sopaven als restaurants. Bevien cervesa a les tavernes, i despres, ja alegres, es posaven a cantar cancons de gat. N’hi havia que tocaven l’acordio, i altres que ballaven al seu so. Com que els gats hi veuen de nit, practicament no necessitaven llum, pero aquella nit la lluna plena il·luminava tots els racons del poble i el jove ho va veure tot perfectament des de dalt del campanar. A prop de l’alba, els gats van tancar les botigues, van acabar la feina o els encarrecs que havien de fer i van anar tornant pel pont cap al lloc d’on havien vingut.

Quan es va haver fet de dia i els gats havien desaparegut, i havien deixat la ciutat deshabitada d’abans, el jove va baixar, es va ficar en un llit de l’hostal i es va posar a dormir. Quan va tenir gana, va anar a la cuina de l’hostal i es va menjar una mica de pa i de peix que havia sobrat. En comencar-se a fer fosc altre cop, es va tornar a amagar a dalt del campanar i va observar el que feien els gats fins que es va tornar a fer de dia. El tren s’aturava a l’estacio abans del migdia i abans del vespre. Si pujava al tren del mati, podia continuar el seu viatge, i si pujava al tren de la tarda, podia tornar al lloc d’on havia vingut. A l’estacio no baixava ni un sol passatger del tren, ni tampoc n’hi havia cap que hi puges, pero, igualment, el tren s’hi aturava a les hores, i arrencava al cap d’un minut. Per tant, si volia, el noi hi podia pujar i abandonar aquell poble tan sinistre dels gats. No ho va fer, pero: era jove i ple de curiositat, i tambe tenia molta ambicio i set d’aventures. Volia continuar observant una mica mes aquell poble tan estrany, amb tots aquells gats. Volia esbrinar, si podia, per que aquell poble s’havia convertit en el poble dels gats, com estava organitzat, que hi feien, els gats. Segurament, ningu mes no havia vist mai aquell poble tan curios.

La tercera nit hi va haver un cert rebombori a la placa de sota el campanar. «?No us sembla que fa olor d’huma?», va preguntar un gat de sobte. «Ara que ho dius, fa uns quants dies que em sembla sentir una olor estranya», va respondre un altre gat movent el nas. «Jo tambe l’he sentida, de fet», va afegir un altre gat. «Pero es estrany: se suposa que els humans no hi venen mai, aqui», va dir algun gat. «Si, tens rao: no pot ser, que un huma vingui al poble dels gats». «Pero tambe es veritat que se’n sent l’olor».

Els gats es van aplegar en grups i van comencar a patrullar per tot el poble. Tenen un olfacte molt fi, quan