L’Aomame admetia amb forca reluctancia que aquella pregaria que per a ella, en altre temps, havia estat una tortura, ara li servia de suport. El so d’aquelles paraules la tranquil·litzava, no deixava que tingues por i li calmava la respiracio. Es va premer les parpelles amb els dits i va repetir mentalment aquella pregaria unes quantes vegades.

– Es l’Aomame, ?oi? -va demanar un home a prop seu. Era la veu d’un home jove.

En sentir-lo, l’Aomame va obrir els ulls i va aixecar el cap a poc a poc en direccio al propietari de la veu. Davant d’ella hi havia dos homes joves, tots dos amb vestits foscos semblants. Veient-ne el material i la confeccio, es notava que no eren pas de bona qualitat; potser els havien comprat d’oferta en alguna gran superficie. No els acabaven d’anar del tot be, pero, increiblement, no hi tenien ni una sola arruga; potser hi passaven la planxa cada vegada que se’ls posaven. Cap dels dos no duia corbata; l’un tenia cordats tots els botons de la camisa, fins al de dalt de tot, i l’altre portava una mena de camisa grisa de coll rodo sota la jaqueta. Portaven posades unes sabates negres molt atrotinades.

L’home que duia la camisa blanca devia fer un metre vuitanta-cinc d’alcada i portava una cua de cavall. Tenia una cara bonica, com de suficiencia. Podria haver passat per actor. L’altre feia un metre seixanta-cinc com a maxim, i portava els cabells rapats. Tenia el nas pla i s’havia deixat creixer una petita perilla, que mes aviat semblava que s’hagues pintat per error, a l’extrem de la barbeta. Tenia la marca d’un petit tall al costat de l’ull dret. Tots dos eren prims, tenien les galtes enfonsades i estaven morenos. No se’ls notava exces de greix en cap part del cos. Per la manera com se’ls eixamplaven les espatlles de les jaquetes s’endevinava que a sota hi devia haver uns musculs considerables. Devien tenir al voltant de vint-i-cinc anys. No feien cap gest innecessari, com els ulls d’una bestia que estigues cacant.

L’Aomame es va aixecar automaticament de la butaca i es va mirar el rellotge. Les agulles marcaven les set en punt. Arribaven just a l’hora.

– Si -va dir l’Aomame.

Ni l’un ni l’altre no tenia cap mena d’expressio a la cara. Van fer un cop d’ull rapid a l’Aomame per comprovar-ne l’aparenca i van mirar la bossa d’esport blava que hi havia al seu costat.

– ?Nomes porta aixo? -li va preguntar el del cap rapat.

– Nomes aixo -va respondre l’Aomame.

– Molt be, doncs, anem. ?Esta a punt? -li va demanar el del cap rapat. El de la cua de cavall es limitava a mirar-la sense dir res.

– Si, es clar -va dir l’Aomame. Va suposar que el mes baix devia tenir uns quants anys mes, i que per aixo portava la veu cantant.

El del cap rapat va travessar el vestibul caminant a poc a poc davant seu i es va dirigir cap a l’ascensor per a us dels clients. L’Aomame el va acompanyar carregant la bossa d’esport, i el de la cua de cavall els va seguir a dos metres darrere seu. L’Aomame va quedar entre tots dos. Es notava que hi estaven molt acostumats: caminaven amb l’esquena completament dreta i passos ferms i segurs. La mestressa li havia dit que feien karate. Si hagues de lluitar cara a cara amb tots dos alhora, segurament li seria impossible guanyar-los: havia practicat arts marcials durant prou temps per saber-ho. Tanmateix, ells no tenien un aire de forca bruta tan aclaparador com en Tamaru. No eren rivals que estiguessin tan lluny de les seves possibilitats. Si s’enfrontessin, primer hauria de deixar fora de combat el rapat mes baixet, perque era la ment pensant. Si nomes quedes el de la cua de cavall, potser podria aconseguir escapolir-se d’alguna manera.

Van pujar tots tres a l’ascensor. El de la cua va premer el boto del sete pis. El rapat era al costat de l’Aomame, i el de la cua es va posar al raco oposat, mirant cap a ells. Ho van fer tot sense dir res. Actuaven d’una manera sistematica, com una parella de segona base i llancador que saben la importancia d’estar ben coordinats per sobreviure en el joc.

Tot pensant aixo, l’Aomame es va adonar que la seva respiracio i els batecs del cor tornaven a tenir el ritme normal. No s’havia de preocupar, va pensar: tornava a ser la de sempre, l’Aomame dura i tranquil·la. Tot sortiria be. Aquell mal pressentiment ja s’havia esvait.

La porta de l’ascensor es va obrir sense fer cap soroll. El de la cua de cavall va premer el boto per mantenir la porta oberta i primer en va sortir el del cap rapat. Despres en va sortir l’Aomame, i finalment el de la cua va deixar anar el boto i tambe en va sortir. Despres el rapat va enfilar el passadis caminant al davant, l’Aomame el va seguir i el de la cua va tancar la fila, tal com havia fet abans. Al passadis, molt espaios, no hi havia ni rastre de gent: tot estava completament silencios i immaculat. S’hi havien cuidat tots els detalls, com corresponia a un hotel de primera categoria. No hi havia serveis de taula davant de les portes, esperant despres de l’apat que els vingues a recollir el servei d’habitacions. Al cendrer de davant de l’ascensor no hi havia ni una punta de cigarret. Les flors arranjades als gerros desprenien un perfum fresc que feia pensar que les acabaven de tallar. Tots tres van resseguir diversos passadissos i es van aturar davant d’una porta. El de la cua de cavall hi va fer dos trucs. Despres, sense esperar cap resposta, va obrir la porta amb la targeta que servia de clau. Va entrar, va mirar al voltant i, un cop va haver comprovat que tot estava en ordre, es va girar cap al del cap rapat i va assentir lleument.

– Ja pot entrar -va dir el rapat amb la gola seca.

L’Aomame va passar cap a dins. El del cap rapat va entrar darrere seu, va tancar la porta i hi va passar el pestell. Era una habitacio molt espaiosa, no pas com les habitacions dels clients normals. Hi havia una gran zona per rebre visitants i un escriptori de treball. El televisor i la nevera tambe eren de grans dimensions. Devia ser la sala d’estar d’una suite especial. A traves de la finestra es podia gaudir a pler de la vista nocturna de Toquio. Devia ser una habitacio forca cara. El del cap rapat va comprovar l’hora al rellotge i la va convidar a seure al sofa. L’Aomame va fer el que li havia indicat, i va deixar la bossa d’esport al seu costat.

– ?S’haura de canviar? -li va preguntar el del cap rapat.

– Si pot ser -va respondre l’Aomame-. Es que estic mes comoda, treballant, si vaig amb xandall.

El del cap rapat va fer que si.

– Abans l’haurem de registrar. Ens sap greu, pero aixo forma part de la nostra feina.

– No em fa res. Registrin tot el que vulguin -va dir l’Aomame. No hi havia ni rastre de nervis, a la seva veu; sonava com si la divertis, veure fins a quin punt es prenien seriosament la seva feina.

El de la cua de cavall es va posar al seu costat i li va escorcollar tot el cos per assegurar-se que no portava res sospitos. Nomes duia posats uns pantalons prims de coto i una brusa: no calia escorcollar-la, per saber que no hi amagava res, a sota. Aquells dos solament seguien el procediment establert. Semblava que les mans del de la cua de cavall estaven tenses, com si estigues nervios. No es podia dir, ni sent generos, que ho fes gaire be. Potser estava nervios perque no tenia gaire experiencia a escorcollar dones. El del cap rapat estava recolzat a l’escriptori, observant com treballava el seu company.

Quan la va acabar d’escorcollar, la mateixa Aomame va obrir la bossa d’esport. A dins hi havia un cardigan prim d’estiu, el xandall per treballar i una tovallola grossa; un estoig de maquillatge senzill i un llibre de butxaca, i una petita bossa de ma de perles de vidre amb una cartera i un clauer amb moneder a dins. L’Aomame va anar traient totes aquestes coses d’una en una i les va donar al de la cua de cavall. Finalment, va treure una bossa de plastic negra i en va obrir la cremallera; a dins hi havia una muda de roba interior i tampons i tovalloletes per a la regla.