tant, va continuar parlant.
– Aixi, doncs, m’havia demanat que era, el que voste ha fet public, ?oi?
En Tengo li va dir que si.
– El que a mi em sembla, senyor Kawana, es que no hi ha ningu que li pugui respondre: «Si, es tal cosa». ?Vol dir que aixo no ha de sortir a buscar-ho voste mateix, fent els esforcos que calgui? Pero pot ser que quan per fi ho descobreixi, despres de molt cercar, ja sigui massa tard. Pel que he vist, voste te una habilitat especial, una habilitat extraordinaria, capac de produir una gran bellesa, una habilitat que la gent corrent no te. Aixo es indubtable. I precisament per aixo, el que ha fet te una forca que es dificil passar per alt. I, segons sembla, els meus clients tenen una opinio molt positiva, sobre aquesta habilitat seva. Es per aixo, que li han ofert l’ajut. Per desgracia, pero, no n’hi ha prou, de tenir una habilitat concreta. I, segons com t’ho miris, no es nomes que pugui no servir-te de res, tenir una habilitat extraordinaria, sino que pot resultar perillos. Aquesta es la impressio que em fa, d’alguna manera, tot aquest assumpte.
– En canvi, els seus clients si que tenen prou coneixements i habilitats. ?Es aixo, el que vol dir?
– No, em sembla que no en puc dir res, sobre aixo. Ningu no ho pot dir, si en tenen prou o no. Miri, potser hi podria pensar com si es tractes d’una malaltia infecciosa nova. Ells saben com tractar-la; o sigui, en tenen una vacuna. I, en aquest moment, ja poden demostrar que aquesta vacuna te un cert grau d’efectivitat. Tanmateix, el microbi es viu, i es pot fer mes fort, i evolucionar, en qualsevol moment. Es molt dur, i molt llest, i intenta superar els anticossos. No se sap fins quan sera efectiva, la vacuna, ni si l’estoc de vacunes que tenen arribara a temps. Suposo que es per aixo que els nostres clients li volen infondre un sentiment de por.
– ?Per que em necessita, a mi, aquesta gent?
– Si em permet continuar amb l’analogia de la malaltia infecciosa, i espero que no es molesti, potser vostes fan el paper de portadors principals.
– ?Vostes? -va preguntar en Tengo-. ?Vol dir la Kyoko Yasuda i jo?
L’Ushikawa no li va respondre a aquesta pregunta.
– Be, si em permet fer servir una expressio classica, potser vostes han obert la capsa de Pandora. I en obrir- la, hi ha diverses coses que han fet entrada al mon. Si vol que li digui la meva impressio, em sembla que aixo es el que pensen els nostres clients. Vostes dos, encara que potser hagi estat per un cop de sort, han format una combinacio mes poderosa del que es pensa. Cadascun ha suplert les mancances de l’altre d’una manera molt efectiva.
– Pero aixo, des del punt de vista legal, no es pas cap delicte.
– Naturalment. Des del punt de vista legal, i des del punt de vista del sentit comu, no, es clar, no es cap delicte. Pero si em permet citar el gran classic de George Orwell, o la gran font de citacions que es la seva narracio, han estat molt a prop de cometre el que ell en deia «crimpensar». Curiosament, som a l’any 1984; no se si hi deu haver cap relacio. Pero em sembla que aquesta nit estic parlant una mica massa, senyor Kawana, i, a mes a mes, la majoria de coses que he dit no son mes que suposicions personals meves. Suposicions personals i prou: no es pas que les digui perque en tingui cap prova concloent. Com que voste m’ha preguntat, jo li he dit la impressio aproximada que tinc d’aquest assumpte.
Quan l’Ushikawa va callar, en Tengo es va quedar pensant. ?Suposicions personals i prou? ?Fins a quin punt es podia creure el que li deia aquell home?
– Ja hauria d’anar acabant -va dir l’Ushikawa-. Com que es tracta d’una questio important, li deixarem una mica mes de temps. Pero no gaire mes, perque el rellotge no s’atura ni un moment. Fa tic-tac, tic-tac, tic-tac, sense parar. Pensi amb calma en l’oferta que li hem fet. D’aqui a no gaire ens tornarem a posar en contacte amb voste. Que descansi be. M’ha agradat molt, que haguem pogut parlar. I tant de bo que pugui dormir ben profundament, senyor Kawana.
Despres de deixar-li anar tot aixo, l’Ushikawa va penjar sense dubtar ni un moment. En Tengo va mirar un moment, en silenci, l’auricular que li havia quedat mort a l’orella, com un pages que collis les verdures seques a l’epoca que el sol brilla mes i les examines. Ultimament, tothom deixava en Tengo amb la paraula a la boca.
Tal com s’esperava, el son reparador no el va visitar. Fins que la llum tenue del mati va tenyir les cortines de la finestra i els ocells aguerrits de la gran ciutat es van despertar i van comencar la seva feina diaria, es va estar assegut a terra amb l’esquena a la paret, pensant en la seva amiga i en un brac molt llarg i molt fort que venia d’alguna banda. Aquests pensaments, pero, no el van dur enlloc; nomes el tornaven un cop rere l’altre al mateix punt.
En Tengo va mirar al seu voltant i va sospirar. Llavors es va adonar que s’havia quedat completament sol. Potser si que l’Ushikawa tenia rao. No hi ha havia res, al seu voltant, on es pogues aferrar.
7
El vestibul de l’hotel Okura Honkan era una sala molt gran, de sostre alt, una mica fosca, que semblava una mena de cova gegant de luxe. Les veus de les persones que seien als sofas parlant de qualsevol cosa hi ressonaven amb la buidor del sospir d’un animal que tingues els organs interns foradats. La catifa suau i gruixuda semblava una molsa prehistorica que cresques en alguna illa nordica i hagues absorbit, al llarg de tota la seva historia, els passos de la gent. Les persones que passaven pel vestibul feien l’efecte d’un estol de fantasmes que, a causa d’alguna malediccio que els haguessin llancat feia molt temps, repetissin incessantment les accions que els havien estat imposades. Hi havia homes amb vestits de negocis que els cobrien el cos sense deixar cap escletxa, com si fossin armadures, i noies joves i primes amb vestits negres i elegants que semblaven haver-se posat per assistir a una cerimonia que hagues de celebrar-se en algun salo de l’hotel. Els accessoris petits pero valuosos que portaven les noies semblava que buscaven amb avidesa la poca llum que hi havia per reflectir-la, com si fossin ocells xucladors de sang. Un matrimoni estranger de cossos voluminosos descansava en un raco del vestibul, com un rei i una reina que haguessin deixat enrere la plenitud de la vida asseguts al seu tron.
Els pantalons de coto de color blau clar, la brusa blanca i senzilla, les vambes blanques i la bossa d’esport blava de marca Nike de l’Aomame no encaixaven gens en aquell lloc tan ple de llegendes evocadores. Segur que semblava una mainadera que haguessin fet venir uns clients de l’hotel, va pensar mentre passava l’estona asseguda en una butaca de grans dimensions. Pero quin remei: ella no hi havia pas anat a fer una visita de cortesia. Mentre estava asseguda, tenia l’estranya sensacio que algu l’estava observant. Per molt que mires al seu voltant, pero, no veia qui podia ser. Be, tant era: que se la miressin tant com volguessin.
Quan el seu rellotge de polsera marcava deu minuts per a les set, l’Aomame es va posar dreta i va anar al lavabo amb la bossa d’esport. Es va rentar les mans amb sabo i va tornar a comprovar que tots els detalls de la seva aparenca fossin correctes. Despres va fer unes quantes respiracions profundes de cara al gran mirall impol·lut. El lavabo era molt espaios, i no hi havia cap rastre de presencia humana. Potser era mes gran i tot que l’apartament on vivia. «Aquesta sera l’ultima feina», va dir l’Aomame en veu baixa, de cara al mirall. Quan l’hagues acomplerta, desapareixeria; tot d’un plegat, com si fos un fantasma. Ara era aqui; dema ja no hi seria. Al cap d’uns dies, tindria un altre nom, i una altra cara.
Va tornar al vestibul i va seure de bell nou a la butaca. Va deixar la bossa d’esport a la tauleta que tenia al costat. A dins de la bossa hi havia una petita pistola semiautomatica amb set cartutxos, i una agulla molt fina per clavar-la al clatell d’un home. S’havia de calmar. Aquella era l’ultima feina, i era molt important. Havia de ser l’Aomame dura i tranquil·la de sempre.
Tanmateix, no podia passar per alt que no tenia la calma de sempre. Li costava una mica respirar, i estava preocupada perque el cor li anava molt de pressa. Tambe tenia les aixelles entresuades. Notava una frisanca a la pell. No era nomes que estigues nerviosa: tenia un pressentiment, i aquest pressentiment intentava avisar-la d’alguna cosa. Trucava a la seva porta sense parar, i li deia que encara no era massa tard, que havia de sortir d’alla i oblidar-ho tot.
Si hagues pogut, hauria fet cas d’aquell avis. Tenia ganes de deixar-ho tot i sortir del vestibul de l’hotel. Hi havia alguna cosa sinistra, en aquell lloc. S’hi sentia, soterradament, una premonicio de mort; una mort silenciosa,
