– D’acord. Aixi, doncs, tu omples un buit -va dir en Tengo-. ?I qui ha d’omplir el buit que deixes tu?
– Tu -va dir el seu pare amb concisio, i va dirigir l’index cap a en Tengo, assenyalant-lo energicament.- Es evident, aixo. Jo he omplert el buit que va deixar algu, i el buit que deixo jo l’ompliras tu. Aixo passa d’una persona a una altra.
– Tal com els gats omplen el poble que havia quedat deshabitat.
– Si, es perden igual que el poble -va dir el seu pare, que despres es va quedar mirant l’index que havia estes com si fos una cosa estranya que estigues fora de lloc.
– Es perden igual que el poble -va dir en Tengo, repetint les paraules del seu pare.
– La dona que et va tenir ja no es enlloc.
– Ja no es enlloc. Es perden com el poble. Amb aixo, ?vols dir que es va morir?
El seu pare no va respondre a aquesta pregunta.
En Tengo va sospirar.
– Aixi, doncs, ?qui es, el meu pare?
– El buit. La teva mare es va trobar amb el buit i et va tenir a tu. Jo he omplert aquest buit.
En acabar de dir aixo, el seu pare va tancar els ulls i va cloure la boca.
– ?Es va trobar amb el buit?
– Si.
– I tu em vas criar. Vols dir aixo, ?oi?
– ?Que no t’ho he dit? -li va dir el seu pare despres de tossir solemnement una vegada, com si expliques una cosa de manera ben senzilla perque l’entengues un nen una mica aturat-. Si t’ho he d’explicar perque ho entenguis, aixo vol dir que per molt que t’ho expliqui no ho entendras.
– ?Jo vaig sortir del buit? -li va preguntar en Tengo.
No hi va haver resposta.
En Tengo va encreuar els dits damunt dels genolls i va tornar a mirar el seu pare directament a la cara. Despres va pensar que aquell home no era cap carcassa buida, que no era una casa abandonada: era un home de carn i ossos que sobrevivia a la vora del mar carregant a les espatlles un caracter obstinat i estret de mires i un seguit de records depriments. Es veia obligat a viure amb aquell buit que anava creixent a poc a poc dintre seu. Ara, el buit i els records encara lluitaven, pero al final, tant si ho volia com si no, el buit s’acabaria empassant totalment els records que li quedaven; era nomes una questio de temps. ?Devia ser el mateix buit d’on havia sortit en Tengo, aquell al qual es dirigia el seu pare?
Li va semblar sentir la remor del mar barrejada amb el so del vent d’abans del vespre que passava entre les copes dels pins, pero potser nomes era una il·lusio.
9
Aixi que l’Aomame va haver entrat, el del cap rapat va correr a posar-se-li al darrere i va tancar la porta. L’habitacio estava completament a les fosques. Havien passat les gruixudes cortines de la finestra, i havien apagat tots els llums de la sala. El minim raig de llum que passava a traves d’una escletxa tan sols servia, paradoxalment, per fer mes densa la foscor.
Els ulls li van trigar una estona a acostumar-se a la fosca, com quan entres en un planetari o en un cinema amb pantalla inclinada. El primer que va veure van ser les xifres de color verd d’un rellotge electronic que hi havia damunt d’una tauleta baixa: indicaven que passaven vint minuts de les set del vespre. Al cap d’una estona, es va adonar que hi havia un llit gros col·locat contra la paret oposada; el rellotge electronic era al costat del capcal del llit. Comparada amb la sala del costat, tan amplia, aquesta es veia una mica mes petita, pero, de tota manera, era mes gran que les habitacions d’hotel habituals.
Al llit hi havia un embalum negre, com un turo. L’Aomame encara va necessitar mes temps per adonar-se que aquella silueta indefinida corresponia al cos d’una persona ajaguda. Durant aquella estona, la silueta no es va moure gens ni mica: no mostrava cap senyal de vida, ni se’n sentia la respiracio. L’unic que es percebia era la lleu remor de la reixeta de l’aire condicionat, situada a prop del sostre. Pero la persona no devia ser pas morta: el del cap rapat actuava partint de l’assumpcio que allo era viu.
Era una persona forca alta, segurament un home. No se la veia gaire be, pero feia l’efecte que no estava de cara a ells. I tampoc no era a dins del llit: estava immobil, de bocaterrosa damunt de la vanova del llit fet, ben be com una bestia ferida que, ajaguda al fons d’una cova, intentes lluitar contra la consumpcio del cos.
– Ja es l’hora -va dir el del cap rapat adrecant-se a l’ombra. Tenia una tensio a la veu que abans l’Aomame no li havia notat.
No van saber si l’home l’havia sentit: el turo fosc del llit no es va moure en absolut. El del cap rapat estava dret davant la porta, esperant, sense reduir gens ni mica la formalitat de la seva actitud. L’habitacio es va tornar a sumir en un profund silenci, fins al punt que es va sentir clarament que algu empassava saliva; despres, l’Aomame es va adonar que havia estat ella. Encara tenia la bossa d’esport a la ma dreta, mentre el del cap rapat continuava esperant en la mateixa posicio que passaria tot seguit. Les xifres del rellotge electronic van marcar les 7:21, les 7:22, les 7:23.
Per fi, la silueta del llit es va agitar una mica, anunciant que es disposava a moure’s. Era nomes una tremolor molt lleu, pero finalment es va convertir en una accio ferma. Pel que es veia, l’home havia estat immers en un son molt profund, o be en un estat molt semblant al son. Se li van despertar els musculs i va comencar a drecar la part superior del cos mentre recuperava la consciencia a poc a poc. A la fi, l’ombra es va posar recta damunt del llit i va encreuar les cames. L’Aomame va pensar que es tractava d’un home, sens dubte.
– Ja es l’hora -va repetir el del cap rapat.
Es va sentir que l’home expulsava molt d’aire, un gran flux d’aire que pujava lentament des del fons d’un pou profund. A continuacio es va sentir una gran inspiracio, el so aspre i turbulent d’una ventada quan passa a traves dels arbres d’un bosc. Els dos sons, tan diferents, es van anar repetint alternativament, amb llargs intervals de silenci entre si. Aquella repeticio ritmica i carregada de connotacions va posar nerviosa l’Aomame, que va tenir la sensacio d’haver entrat en un terreny sagrat, diferent de tots els indrets que havia conegut fins aleshores. Com si es trobes al fons del mar, o a la superficie d’un petit satel·lit desconegut: en un lloc on havia aconseguit arribar, pero d’on no sabia com en podia tornar.
Els ulls no se li acabaven d’acostumar a la foscor. Hi veia fins a una certa distancia, pero a partir d’alla no distingia res. De moment, nomes aconseguia destriar la silueta fosca de l’home, pero no sabia si tenia la cara cap a ella o no, o que mirava. L’unic que hauria sabut dir era que tenia unes proporcions formidables, i que les espatlles li pujaven i baixaven, en silenci pero de manera molt notoria, seguint el ritme de la respiracio. Una respiracio que no era normal: l’executava amb tot el cos, i tenia un objectiu i una funcio especials. N’intuia el grau d’expansio i contraccio pels grans moviments de l’escapula i el diafragma. Una persona normal no hauria estat capac de respirar amb tanta intensitat: s’havia de tractar d’un metode de respiracio especial, que nomes es podia dominar amb un entrenament llarg i intens.
El del cap rapat continuava dret al seu costat. Tenia l’esquena recta i la barbeta entrada. La seva respiracio, al contrari que la de l’home del llit, era lleu i rapida. Intentava passar desapercebut mentre esperava que s’acabes aquell seguit de respiracions profundes. Semblava, doncs, que allo era una practica que l’home duia a terme diariament per mantenir-se en forma. L’Aomame no podia sino esperar-se amb el del cap rapat fins que acabes: l’home devia necessitar fer allo per despertar-se.
Finalment, com si estiguessin davant d’una maquina que hagues acabat la seva tasca, les respiracions es van anar aturant. Es van espaiar a poc a poc i, per acabar, es va sentir un sospir llarg, com si l’home expulses tot l’aire que tenia als pulmons. Un profund silenci va tornar a envair l’habitacio.
– Ja es l’hora -va dir el del cap rapat per tercera vegada.
El cap de l’home es va moure lentament. Feia l’efecte que mirava el del cap rapat.
