pero aquesta ja es una altra questio.

El seu pare, naturalment, va continuar mirant el paisatge de la finestra sense dir res, com si fos un guaita que no es volgues perdre el moment que els barbars apareixerien al capdamunt d’un turo llunya. En Tengo, de manera temptativa, va buscar el lloc cap al qual el seu pare dirigia la mirada, pero no hi va veure cap indici de l’arribada dels enemics: solament el grup de pins tenyits per aquella llum d’abans del vespre.

– Em sap molt de greu, pero jo gairebe no puc fer res, per tu. Nomes resar perque el proces que fa que el buit vagi creixent a dintre teu sigui tan poc doloros com sigui possible. Ja deus haver patit prou. Segurament, vas estimar prou profundament la meva mare; aquest es l’efecte que em fa. Pero ella se’n va anar. No se si l’home era el meu pare biologic, o si era un altre, i em sembla que tu no tens cap intencio d’explicar-m’ho. Pero, sigui com sigui, ella et va abandonar, i em va deixar a mi, que encara era un infant. Potser comptaves que si em tenies al teu costat i em criaves, qui sap si algun dia ella tornaria amb tu. Pero, al final, no va tornar, ni a buscar-te a tu, ni a buscar-me a mi. Estic segur que aixo devia ser molt dur, per a tu. Devia ser com viure en una ciutat buida. Pero, igualment, tu em vas criar en aquella ciutat. Per omplir el buit.

L’expressio del seu pare no va mostrar cap canvi. En Tengo no sabia si entenia el que li deia; ni tan sols si el sentia.

– Potser el que suposo no es correcte. I potser es millor, que no ho sigui; per a tots dos. Pero, pensant d’aquesta manera, poso en ordre unes quantes questions, a dintre meu. Elimino alguns dubtes que tinc.

Un estol de corbs van solcar el cel grallant. En Tengo es va mirar el rellotge. Ja era l’hora de marxar d’alli. Es va aixecar de la cadira, es va acostar al seu pare i li va posar la ma a l’espatlla.

– Adeu, pare. Tornare a venir aviat.

Quan va agafar el pom de la porta i es va girar per ultima vegada, en Tengo va quedar astorat de veure que al seu pare li queia un fil de llagrimes d’un ull. La llum del fluorescent del sostre les feia brillar amb reflexos d’argent mat. Segurament, havia hagut d’espremer amb totes les seves forces els pocs sentiments que li quedaven per vessar aquelles llagrimes, que li recorrien la galta a poc a poc i li queien damunt del genoll. En Tengo va obrir la porta i va sortir de l’habitacio. Va pujar a un taxi, va anar a l’estacio i va agafar el primer tren que va arribar.

El tren rapid de Tateyama a Toquio anava molt ple, i estava forca animat. La major part dels passatgers eren families que tornaven de la platja. Veient-los, en Tengo es va recordar de quan feia primaria. Ell mai no havia fet cap sortida o cap viatge amb la familia. El seu pare es passava les festes de l’Obon i de Cap d’Any a casa, dormint, sense fer res. Aquells dies semblava un aparell electronic desconnectat, una mica brut.

En seure va pensar de continuar llegint el llibre de butxaca, pero es va adonar que se l’havia deixat a l’habitacio del seu pare. Va fer un sospir, pero despres va trobar que potser ja estava be, aixi. A mes, encara que es poses a llegir, segurament no li entraria res. I, d’altra banda, era millor que la historia d’«El poble dels gats» es quedes a l’habitacio del seu pare, i no amb ell.

El paisatge de la finestra transcorria en l’ordre invers del de l’anada. La linia fosca i solitaria de la costa, ocupada per les muntanyes fins a la vora de l’aigua, va donar pas, finalment, a les zones industrials costaneres. Fins i tot a la nit, la majoria de fabriques continuaven treballant. El bosc de xemeneies es drecaven dins la fosca i vomitaven flamarades vermelles, com serps que traguessin llargues llengues. Els potents fars dels camions de gran tonatge il·luminaven totalment la carretera. El mar que hi havia mes enlla era fosc com el fang.

Va arribar a casa abans de les deu. A la bustia no hi havia res. Quan va obrir la porta, l’apartament li va semblar encara mes desert que abans. Nomes hi havia el buit que hi havia deixat ell en sortir al mati: la camisa tirada a terra, el processador de textos apagat, la cadira giratoria amb la depressio que hi havia creat el seu pes, les restes de goma d’esborrar damunt l’escriptori. Va beure dos gots d’aigua, es va treure la roba i es va ficar directament al llit. Aviat li va venir la son, i, despres de dies de no fer-ho, va dormir profundament.

En despertar-se l’endema, passades les vuit, en Tengo es va adonar que s’havia convertit en una persona nova. Es va llevar de gust, amb els bracos i les cames desentumits, receptius a tot d’estimuls saludables. Se sentia completament descansat. Tenia la mateixa sensacio que quan, de nen, obria els llibres de text nous al comencament del semestre: encara no n’entenia el contingut, pero li transmetien la sensacio que estava a punt d’aprendre un munt de coses noves. Va anar al lavabo i es va afaitar. Es va eixugar la cara amb una tovallola, es va posar locio i es va tornar a mirar al mirall: va confirmar que s’havia convertit en una persona nova.

Li feia l’efecte que tot el que havia passat el dia abans havia tingut lloc en un somni. Semblava que no pogues haver passat, realment. Tot era molt vivid, pero, alhora, les siluetes de les coses anaven adquirint a poc a poc una aparenca irreal. Havia pujat al tren, havia anat al «poble dels gats» i n’havia tornat. Per sort, a diferencia del protagonista del conte, havia pogut agafar el tren de tornada. I, aparentment, el que havia viscut en aquell poble li havia produit un gran canvi dins seu.

Evidentment, cap ni una de les circumstancies reals en que es trobava havia canviat gens. Continuava avancant a contracor per un terreny perillos, ple a vessar de problemes i enigmes. Tot s’encaminava en una direccio que no s’hauria imaginat mai, i no sabia que li podia passar, tot seguit. Pero el Tengo d’ara era capac de reaccionar, de pensar que ja trobaria la manera de superar els perills.

Se li va acudir que ara, per fi, es trobava al punt de sortida. No es que hagues descobert cap fet decisiu, pero pel que havia dit el seu pare, i per la seva actitud, havia aconseguit distingir vagament alguna cosa que tenia un cert aire de veritat sobre els seus origens. Aquella «pel·licula» que durant tant de temps l’havia confos i preocupat tant no era una fantasia infantil sense cap ni peus. No sabia, exactament, fins a quin punt podia ser un reflex de la veritat, pero segurament era l’unica dada que li havia deixat la seva mare, i, per a be o per a mal, era el fonament de la seva vida. Aclarir aixo li havia tret un gran pes de sobre, i un cop se’l va haver tret, es va adonar de fins a quin punt li havia pesat, aquella carrega.

Durant dues setmanes, els dies es van succeir amb una pau i una tranquil·litat gairebe sorprenents. Van ser dues setmanes de llarga bonanca. Com en totes les vacances d’estiu, en Tengo feia classes a l’academia quatre dies a la setmana, i dedicava la resta del temps a treballar en les seves narracions. Ni una sola persona es va posar en contacte amb ell. No sabia res en absolut de si hi havia hagut cap progres en el cas de la desaparicio de la Fukaeri, o de si Crisalide d’aire encara es continuava venent, ni tampoc estava especialment interessat a saber-ne res. Que avances com volgues, el mon: si en volia res, ja li diria alguna cosa.

Es va acabar l’agost i va arribar el setembre. Mentre es feia el cafe del mati, en Tengo va pensar que tant de bo no s’acabessin mai aquells dies tranquils. No ho va dir en veu alta, pero: si ho deia, algun dimoni que tingues l’oida prou fina el podia sentir. Per tant, va demanar mentalment que no s’acabes aquella calma. Com sempre, pero, les coses no van anar com volia: el mon semblava estar mes interessat en el que no volia.

Aquell dia, passades les deu del mati, va sonar el telefon. En Tengo va deixar que fes set trucs, i despres, resignat, va allargar el brac i va despenjar l’auricular.

– Puc venir ara -li va xiuxiuejar una veu. Pel que sabia en Tengo, nomes hi havia una persona al mon capac de fer una pregunta sense signe d’interrogacio. De fons, se sentia un avis de megafonia i tubs d’escapament de cotxes.

– ?On ets, ara? -va preguntar en Tengo.

– A l’entrada d’una botiga que es diu Marusho.

No era ni a dos-cents metres de casa seva, aquell supermercat. Li trucava des d’un telefon public.

En Tengo va tenir el reflex de mirar tot al voltant.

– Pero no se si hauries de venir a casa meva. Podria ser que estiguessin vigilant l’apartament. I tothom es pensa que has desaparegut.

– Podria ser que estiguessin vigilant l’apartament -va dir la Fukaeri, repetint exactament les paraules d’en Tengo.

– Si -va dir en Tengo-. Han passat unes quantes coses estranyes, ultimament, al voltant meu. I estic segur que tenien a veure amb Crisalide d’aire.

– Hi ha gent que esta enfadada.

– Potser si. Sembla que estan enfadats amb tu, i, de retruc, tambe estan una mica enfadats amb mi, perque vaig reescriure Crisalide d’aire.

– A mi no m’importa.

– ?«A mi no m’importa»? -va dir en Tengo, repetint tambe les paraules de la Fukaeri: sens dubte, es tractava d’un habit contagios-. ?Que, no t’importa?

– Que vigilin l’apartament.

Durant un moment, a en Tengo no li van sortir les paraules.