L’Aomame va obrir, damunt la catifa de l’habitacio, la bossa d’esport blava que havia portat i va demanar a l’home que es tragues la roba. Ell va sortir del llit i es va treure la camisa. El cos encara se li veia mes imponent sense camisa que quan la portava. Tenia el pit fort i ample, amb musculs prominents pero sense cap acumulacio de greix. A primera vista, semblava un cos totalment sa.

L’home, seguint les indicacions de l’Aomame, es va estirar de bocaterrosa damunt de l’estora de ioga. El primer que va fer ella va ser posar-li els dits al coll per mirar-li el pols. Les pulsacions eren fortes i constants.

– ?Fa algun tipus d’exercici, regularment? -li va preguntar l’Aomame.

– Cap, especialment. Nomes faig respiracions.

– ?Nomes respiracions?

– Son una mica diferents de les normals -va dir l’home.

– Respiracions com les que ha fet abans, quan erem a les fosques, ?oi? Respiracions profundes, fent servir tot el cos.

L’home va assentir una mica tal com estava, ajagut de bocaterrosa.

A l’Aomame no li acabava de quadrar. Era veritat, que per fer aquelles respiracions tan intenses calia tenir una condicio fisica considerable, pero, tot i aixi, es preguntava si n’hi podia haver prou per mantenir el cos tan musculat i lliure de greix.

– El que li fare ara li fara mal -va dir l’Aomame, sense cap entonacio especial-, perque si no li faig mal, no serveix de res. Pero si que puc regular una mica el nivell de dolor. O sigui que si li faig mal, no s’aguanti, i cridi.

L’home li va respondre despres d’una pausa.

– Si hi ha alguna mena de dolor que encara no he sentit, vull saber com es -va dir amb un lleu toc d’ironia a la veu.

– A ningu no li agrada, el dolor.

– Pero si em fa mal, sera mes efectiu. ?No era aixo? Si el dolor serveix per a alguna cosa, el podre aguantar.

L’expressio de l’Aomame va canviar un moment dins la fosca.

– Molt be. De moment, estiguem pendents l’un de l’altre -li va dir.

L’Aomame va comencar amb l’estirament dels omoplats, com feia sempre. El primer de que es va adonar en posar la ma damunt del cos de l’home es que tenia uns musculs flexibles, sans i ben desenvolupats. Ja d’entrada, no tenien res a veure amb la musculatura rigida i fatigada de la gent de ciutat que solia atendre al club esportiu. Alhora, pero, notava molt clarament que alguna cosa impedia el flux natural que hi hauria hagut d’haver, com en un riu el curs del qual estigues obstruit puntualment per la brossa i els arbres caiguts.

L’Aomame li va estirar cap amunt l’espatlla, fent servir el seu colze com a palanca; primer a poc a poc, i despres amb forca. Es va adonar que l’home sentia dolor, un dolor considerable. Qualsevol persona hauria grunyit, com a minim, pero ell no va fer cap so; tampoc no se li va alterar la respiracio, ni, aparentment, va fer cap ganyota. L’Aomame va pensar que era molt sofert. Va decidir comprovar fins on podia aguantar. Hi va tornar fent servir tota la forca que tenia, i, finalment, l’articulacio de l’omoplat va cruixir amb un so sord. Hi va haver una reaccio com de canvi d’agulles d’una via de tren. L’home va contenir la respiracio un instant, pero immediatament va tornar a respirar silenciosament.

– Tenia una contractura molt gran a l’omoplat -li va explicar ella-. Pero ja l’he desfeta, i ha recuperat la mobilitat.

Va introduir els dits, fins a la segona articulacio, sota l’omoplat. Era un muscul tou per naturalesa, i un cop se’n desfeia la contractura, tornava a recuperar la forma immediatament.

– Tinc la sensacio que el tinc molt millor -va dir l’home en veu baixa.

– Li dec haver fet forca mal, pero.

– Es podia aguantar.

– Jo soc mes aviat soferta, pero si m’haguessin fet aixo, estic segura que hauria cridat, com a minim.

– La majoria de vegades, un dolor n’alleuja o n’elimina un altre. La sensibilitat, en el fons, es una cosa relativa.

L’Aomame li va posar la ma a l’omoplat esquerre per palpar-li els musculs amb els dits, i va veure que els tenia mes o menys com els del costat esquerre. Va decidir comprovar fins a quin punt la sensibilitat era una cosa relativa.

– Ara li fare el del costat esquerre. Suposo que li fara mes o menys el mateix mal.

– Ho deixo a les teves mans. Per mi no et preocupis.

– Vol dir que no cal que tingui cap contemplacio, ?oi?

– No cal.

L’Aomame va solucionar els mateixos problemes dels musculs i les articulacions del costat esquerre fent servir les mateixes tecniques. No va anar amb contemplacions, tal com li havia dit l’home. Un cop va decidir no tenir miraments, va fer servir els metodes mes expeditius sense vacil·lar. Tanmateix, la reaccio de l’home encara va ser mes tranquil·la que quan havia treballat al costat dret. Es limitava a fer un soroll apagat al fons de la gola, i acceptava el dolor com si fos la cosa mes natural del mon. Molt be, va pensar l’Aomame: a veure fins on era capac d’aguantar.

Li va anar estirant metodicament tots els musculs del cos. Tenia una llista mental de tots els punts que havia de seguir, i es limitava a recorrer aquell itinerari de manera mecanica i ordenada, tal com faria un vigilant competent i sense por de res voltant per un edifici de nit, amb la lot a la ma.

Poc o molt, tenia tots els musculs contrets. El seu cos era com un territori que hagues patit una gran catastrofe natural: la majoria de cursos d’aigua estaven obstruits, i els marges, desfets. Segurament, si una persona normal es trobes en aquella situacio, ni tan sols seria capac de posar-se dreta; potser no seria capac ni de controlar la respiracio. El que sostenia aquell home eren el cos tan robust i la forca de voluntat que tenia. Per molts actes infames que hagues comes, l’Aomame no podia deixar d’admirar, des d’un punt de vista professional, algu que fos capac d’aguantar un dolor tan intens sense dir res.

Va anar agafant aquells musculs d’un en un i els va obligar a moure’s, torcant-los i estirant-los fins al limit. Les articulacions cruixien amb un so sord. Sabia que allo que estava fent era forca semblant a la tortura. Havia fet massatges d’estirament a molts atletes, gent molt forta, acostumada a conviure amb el dolor fisic, pero tots, fins els paios mes durs, cridaven en algun moment, o emetien alguna mena de so que s’assemblava a un crit, quan estaven a les seves mans. Fins i tot algun s’havia pixat a sobre. En canvi, aquell home ni tan sols grunyia. Era increible. No obstant aixo, l’Aomame va poder calcular el grau de dolor que sentia quan va veure que el clatell li comencava a suar. A ella mateixa li havia comencat a suar tot el cos.

Va trigar gairebe trenta minuts a estirar tots els musculs de la part del darrere del cos. Quan va acabar, va fer un sospir i es va eixugar la suor que li perlejava al front amb una tovallola.

Va pensar que era una situacio ben estranya: havia anat fins alli per assassinar aquell home. Tenia el picador de gel especial, amb l’agulla llarga i prima, a la bossa. Si li col·locava la punta de l’agulla al punt precis del clatell i deixava caure la ma damunt el manec, s’hauria acabat tot: ell perdria la vida a l’instant, sense ni adonar-se de que passava, se n’aniria a l’altre mon, i, per tant, el seu cos quedaria alliberat de tot el dolor. I, tanmateix, l’Aomame intentava amb totes les forces intentar alleugerir, ni que fos una mica, el dolor que aquell home sentia en aquest mon.

Va pensar que potser aixo passava perque aquella era la tasca que li havien donat. Quan tenia al davant una feina per fer, havia d’esforcar-s’hi tant com pogues, per dur-la a terme. Ella era aixi: quan li encarregaven solucionar un problema muscular, s’hi esforcava tant com podia, per aconseguir-ho; si havia d’assassinar algu, i si