hi havia una rao justificada per fer-ho, ho feia tan be com podia.

Pero, naturalment, no podia fer totes dues coses alhora. Aquestes accions perseguien objectius oposats, i exigien metodes incompatibles. Per tant, en un moment determinant, nomes en podia dur a terme una. Ara, intentava millorar, per poc que fos, l’estat muscular d’aquell home: estava concentrada en aquella feina, i hi dedicava tots els seus efectius. En l’altra feina, ja hi pensaria quan hagues acabat aquesta.

D’altra banda, l’Aomame no podia reprimir la curiositat. L’afeccio no gens habitual que patia aquell home, aquella musculatura tan sana i tan ben formada que patia unes consequencies tan greus, aquell cos i aquella voluntat tan forts que li permetien suportar un dolor immens que ell considerava «el preu de la gracia»: tot aixo li desvetllava una gran curiositat. Volia saber que podia fer ella, per a aquell home, i com reaccionaria el seu cos davant de les tecniques que hi aplicava. Es tractava d’una curiositat professional, pero, al mateix temps, tambe tenia un component personal. A mes, si el matava ara, se n’hauria d’anar immediatament, i potser els dos de l’habitacio del costat trobarien sospitos que hagues acabat tan de pressa. Els havien dit que per fer un massatge complet trigaria una hora, anant de pressa.

– Ja hem acabat la primera part. Ara comencare la que queda. ?Es podria posar boca per amunt, sisplau? -va dir l’Aomame.

L’home es va posar de panxa enlaire a poc a poc, com un animal aquatic que haguessin tret de l’aigua i llancat a terra.

– Realment, noto menys dolor -va dir l’home despres de fer un gran sospir-. Cap de les tecniques que he provat fins ara m’havia fet tant efecte.

– Te els musculs forca malament -li va dir l’Aomame-. La causa, no la se, pero l’estat en que es troben es forca preocupant. El que intento es que els musculs tornin a estar en una situacio tan normal com sigui possible. No es un proces senzill, i comporta forca dolor, pero aquest dolor si que serveix per a alguna cosa. Voste te una bona musculatura, i es capac d’aguantar-lo. Igualment, pero, aixo nomes es un remei pal·liatiu, i no soluciona el problema de base. Mentre no en descobreixi la causa, li acabara passant el mateix un cop i un altre.

– Ja ho se. No hi ha cap solucio. Sempre em tornara a passar el mateix, i cada vegada que em passi, el meu estat sera pitjor. Pero encara que nomes sigui un remei pal·liatiu, si aixo em serveix per alleugerir una mica el dolor, t’estare molt agrait. Segurament ni t’ho imagines, fins a quin punt te n’estare. Tambe havia pensat a prendre morfina, pero vull fer servir tan poques medecines com pugui. Si prens productes quimics durant molt de temps, et perjudiquen el funcionament del cervell.

– Comenco la part que queda -va dir l’Aomame-. Suposo que no li importa que no vagi amb contemplacions, ara, tampoc, ?oi?

– No, es clar -va respondre l’home.

L’Aomame va deixar la ment en blanc i va comencar a treballar en la seva musculatura. A la part de la memoria dedicada a la feina, tenia gravades les dades de tots els musculs que integren el cos huma: sabia quina funcio duu a terme cadascun, a quins ossos estan units, quines particularitats tenen, quines sensacions produeixen. Va anar comprovant per ordre l’estat de cadascun dels musculs i articulacions, movent-los, estirant- los fins al maxim, tal com farien els membres d’un tribunal religios apassionats per la seva feina, burxant tots els punts dolorosos del cos de l’acusat.

Al cap de trenta minuts tots dos suaven i respiraven agitadament, ben be com dos amants que haguessin mantingut una relacio sexual d’una intensitat extraordinaria. Durant una estona l’home no va badar boca, i l’Aomame tampoc no tenia res a dir.

– No vull semblar exagerat -va dir, finalment, l’home-, pero em sento com si m’haguessin canviat totes les parts del cos.

– Aquesta nit pot tenir una mena de recaiguda -li va dir l’Aomame-. Pot ser que mentre dormi tingui alguna rampa i es desperti cridant de dolor. Pero no s’ha de preocupar: dema al mati tornara a estar be.

«Si es que hi arriba», va pensar.

L’home es va asseure amb les cames encreuades damunt de l’estora de ioga i va respirar profundament uns quants cops, com si volgues comprovar l’estat del cos.

– Realment, tens uns talent especial -va comentar.

L’Aomame li va respondre eixugant-se la suor de la cara amb la tovallola.

– El que jo faig es solament aplicar coneixements practics. A la universitat vaig estudiar l’estructura i les funcions dels musculs, i despres he anat ampliant aquests coneixements amb la practica. A poc a poc he introduit petites millores en les tecniques i he creat una mena de sistema personal. Senzillament, treballo amb el que veig, aplicant-hi la logica. Gairebe tots els coneixements que aplico son visibles i demostrables. Encara que, es clar, el meu sistema tambe comporta forca dolor.

L’home va obrir els ulls i va mirar l’Aomame amb una expressio de profund interes.

– Es aixi, com penses.

– ?Que vol dir? -li va preguntar l’Aomame.

– Penses que, al capdavall, la veritat es el que es pot veure, i demostrar.

L’Aomame va frunzir una mica els llavis.

– No dic que totes les veritats hagin de ser demostrables. Nomes dic que es aixi en el meu ambit d’especialitzacio. Encara que, naturalment, tot seria mes senzill, si fos igual en tots els camps.

– No t’ho pensis pas -va dir l’home.

– ?Ah, no?

– La gran majoria de gent no busca veritats demostrables. En general, la veritat, tal com has dit tu, comporta forca dolor. I gairebe ningu no vol veritats que comportin dolor. El que la gent busca son histories boniques i comodes, que els facin sentir que la seva existencia te una mica mes de sentit. Es precisament per aixo que es creen les religions.

L’home va girar el cap fent uns quants cercles i va continuar parlant.

– Si la teoria A fa sentir als homes o les dones que la seva existencia te sentit, consideren que es veritat, i si la teoria B, en canvi, fa que se sentin impotents i insignificants, pensen que es falsa. Ho tenen molt clar. Si algu insisteix que la teoria B es la que diu la veritat, segurament la gent l’odiara, l’ignorara o, de vegades, fins i tot l’atacara. A la gent no li importa gens, si es logica, o si es pot demostrar. La majoria nega allo que els fa sentir impotents i insignificants, i aquesta negacio permet que no es tornin completament bojos.

– Pero els cossos de les persones, tots els cossos, precisament perque hi ha petites diferencies entre els uns i els altres, ens fan veure que som impotents i insignificants. ?No es evident, aixo?

– Si, tens rao -va dir l’home-. Els nostres cossos, amb les seves diferencies, ens recorden que som essers impotents i insignificants, que d’aqui a no gaire morirem i desapareixerem per sempre. Aquesta certesa es innegable. Pero, ?i la nostra anima?

– Hi penso tan poc com puc, en l’anima.

– ?Per que?

– Perque no en tinc cap necessitat.

– ?No tens cap necessitat de pensar en l’anima? Tant si creiem que existeix com si no, pensar en la propia anima es una activitat essencial, en la vida d’una persona.

– Jo tinc l’amor -va dir l’Aomame taxativament.

Pero amb que sortia, ara, va pensar: es posava a parlar de l’amor amb l’home que estava a punt de matar.

A la cara de l’home es va dibuixar un petit somriure, tal com a la superficie de l’aigua apareixen dissenys silenciosos quan hi bufa el vent. Aquell somriure manifestava un sentiment natural de simpatia.

– ?Vols dir que ja n’hi ha prou, amb l’amor?

– Si.

– I aquest amor de que parles, ?va dirigit a alguna persona concreta?

– Si -va respondre l’Aomame-. A un home concret.

– Un cos impotent i insignificant i un amor absolut i immaculat -va dir l’home, en veu baixa. Despres va fer una pausa.- Pel que sembla, tu no la necessites, la religio.

– Potser no.

– Perque aquesta manera de pensar que tens es una religio, per a tu.

– Voste, abans, m’ha dit que les religions ofereixen idees boniques, mes que no pas veritats, pero, ?que passa, en el cas de la que voste encapcala?