– La veritat es que les activitats que jo duc a terme no les considero religioses -va dir l’home-. Jo em limito a escoltar el que diuen les veus i comunicar-ho a la gent. Aquestes veus nomes les sento jo. Que les sento, es innegable, pero no puc assegurar que els missatges que em fan arribar siguin veritat. L’unic que puc fer es materialitzar les petites gracies que els acompanyen.

L’Aomame es va mossegar una mica el llavi i va deixar la tovallola. Tenia ganes de preguntar quines gracies eren aquelles, pero s’hi va repensar: la conversa s’allargaria massa, i ella encara tenia una feina molt important per dur a terme.

– ?Es pot tornar a posar de bocaterrosa? Per acabar, li relaxare els musculs del coll -li va dir.

L’home va tornar a estirar aquell cos de grans proporcions damunt l’estora de ioga, amb el clatell robust de cara a l’Aomame.

– Sigui com sigui, tens un tacte magic -va dir.

– ?Un tacte magic?

– Uns dits amb un poder que no es normal, un tacte molt sensible que et permet trobar punts especials al cos de la gent. Es una habilitat molt especifica, que tan sols ha estat concedida a un nombre molt reduit de persones, i que no es pot aconseguir amb l’estudi i la practica. Jo tambe tinc aquesta mena d’habilitats, per be que son d’una altra mena. Pero, com passa amb totes les gracies, he de pagar un preu per la que he rebut.

– No ho havia vist mai, d’aquesta manera -va dir l’Aomame-. Jo he aconseguit aquesta tecnica nomes a forca d’estudiar i de practicar sola. No es una cosa que m’hagi concedit ningu.

– No tinc cap intencio de discutir. Pero val mes que ho tinguis en compte: els deus t’ho donen i els deus t’ho prenen. Encara que tu no sapigues que una cosa t’ha estat concedida, els deus se’n recorden perfectament, que te l’han concedida. No obliden mai res. Fes-ne tan bon us com puguis, del talent que t’ha estat concedit.

L’Aomame es va mirar els deu dits de les mans. Despres els va posar al clatell de l’home i es va concentrar en les puntes. «Els deus t’ho donen i els deus t’ho prenen».

– Ja falta poc. Aixo es l’ultim que farem, avui -va dir amb la gola seca, parlant a l’esquena de l’home.

Li va semblar sentir un tro al lluny. Va aixecar el cap i va mirar per la finestra. No es veia res, nomes el cel fosc. Pero al cap de no res va tornar a sentir el mateix so, que va ressonar vacuament en el silenci de l’habitacio.

– Aviat comencara a ploure -va dir l’home amb veu inexpressiva.

L’Aomame va posar les mans damunt la robusta nuca de l’home i hi va buscar aquell punt concret. Necessitava concentrar-s’hi especialment. Va tancar els ulls, va contenir la respiracio i va parar l’orella a la circulacio de la sang. Va intentar trobar la informacio que necessitava comprovant l’elasticitat i l’escalfor de la pell amb les puntes dels dits. Era un punt unic, molt petit. Hi havia persones en qui era facil trobar-lo, i altres en qui costava mes. Aquell Lider pertanyia clarament al segon grup: era com buscar una moneda procurant no fer gens de soroll en una habitacio que estigues totalment a les fosques. Tot i aixi, l’Aomame, finalment, va trobar el punt. Hi va posar la punta del dit i en va enregistrar mentalment el tacte i la posicio precisa, com si fes una marca en un mapa. Tenia aquesta habilitat concreta.

– Quedi’s en aquesta posicio, sense moure’s -li va dir a l’home que estava de bocaterrosa, mentre allargava la ma cap a la bossa d’esport i en treia la funda del petit picador de gel-. Li queda un sol punt al clatell que encara esta obstruit -li va dir amb veu calmada-, i nomes amb els dits no puc fer prou forca per desfer aquesta obstruccio. Si l’aconsegueixo eliminar, segurament se li alleujara molt el dolor. Li clavare una sola agulla en aquest punt. Es una part una mica estranya, pero ja hi he treballat unes quantes vegades, i no hi ha cap perill. ?Li fa res?

L’home va fer un sospir profund.

– Estic totalment a les seves mans. Si pot fer alguna cosa perque aquest dolor que sento desaparegui, estic preparat per a tot el que em vulgui fer.

Ella va treure el picador de gel de la funda i en va llevar el petit tap que hi havia clavat. Com sempre, la punta estava mortalment esmolada. El va agafar amb la ma esquerra i, amb el dit index de la dreta va tocar el punt que havia localitzat abans. No hi havia cap dubte: era aquell punt. Va col·locar la punta de l’agulla i va fer una gran inspiracio. Ja nomes faltava deixar caure la ma dreta com un martell damunt del manec i enfonsar la punta d’aquella agulla extremament fina fins al fons. Llavors s’hauria acabat tot.

Tanmateix, alguna cosa la retenia. Per alguna rao, no aconseguia deixar caure el puny dret que tenia alcat. Va pensar que amb allo s’acabava tot: podia enviar aquell home a l’«altra banda» amb un sol cop. Despres sortiria d’aquella habitacio fent com si no hagues passat res, es canviaria la cara i el nom i tindria una nova identitat. Ho podia fer. No tenia por, ni dubtes morals. Era evident que aquell home havia comes repetidament uns actes execrables pels quals mereixia la mort. Pero, per alguna rao, no ho podia fer. Hi havia un dubte persistent, irrefrenable, que li feia vacil·lar la ma dreta.

La intuicio li deia que tot era massa facil.

No hi va haver de pensar: senzillament, ho sabia. Passava alguna cosa estranya, alguna cosa que no era normal. Dintre seu, tot de sentiments contraposats s’enfrontaven entre si per intentar imposar-se. L’Aomame va fer una intensa ganyota dins la penombra de l’habitacio.

– ?Que passa? -li va dir l’home-. Estic esperant. Esperant que facis l’ultima feina.

En sentir aixo, l’Aomame es va adonar, per fi, que era per aixo, que vacil·lava: l’home sabia que li estava a punt de fer.

– No has de dubtar -li va dir ell, amb veu reposada-. No passa res: jo vull el mateix que tu.

Continuava tronant, pero no es veien llampecs. Tan sols se sentia un so com d’artilleria llunyana: el front encara era molt lluny. L’home va continuar parlant.

– Aquesta si, que sera una cura perfecta. M’has fet molt be el massatge muscular. Sento un respecte sincer per la teva competencia. Pero, tal com tu mateixa has dit, el massatge no passa de ser un remei pal·liatiu. El dolor que tinc no es pot eliminar si no es tallant la meva vida d’arrel. S’ha de baixar al soterrani i treure els fusibles. I aixo es el que tu estas a punt de fer per mi.

L’Aomame continuava en la mateixa posicio, aguantant el picador amb la ma esquerra, amb la punta damunt del punt especial de la nuca de l’home, i la ma dreta encara aixecada. No podia tirar cap endavant ni cap endarrere.

– Si volgues impedir el que estas a punt de fer, ho podria fer de moltes maneres. Es molt senzill -va dir l’home-. Intenta abaixar la ma dreta.

L’Aomame va intentar abaixar-la, tal com li havia dit, pero no se li va moure gens ni mica: era com si la seva ma dreta fos una escultura de pedra suspesa al mig de l’aire.

– No es que el volgues, pero tinc aquest poder. Va, ja pots moure la ma dreta, si vols. Ja tornes a tenir la meva vida a les teves mans.

L’Aomame va estirar la ma dreta i es va adonar que ja la podia moure lliurement. La va tancar i la va tornar a obrir. No notava res d’estrany. Potser havia fet servir alguna mena d’hipnosi; pero, fos el que fos, era molt poderosa.

– A mi m’han concedit aquest poder especial. Pero, a canvi, m’han imposat diverses exigencies. El que ells volen ha passat a ser el que vull jo. Les seves exigencies son extremament imperioses, i no m’hi he pogut oposar.

– «Ells» -va dir l’Aomame-: ?vol dir la gent petita?

– Ah, els coneixes. Molt be. Aixi farem mes via.

– L’unic que en se es el nom. Pero no se a que es refereix, aixo de «gent petita».

– Segurament no hi ha ningu que sapiga exactament que es, aquesta gent petita -va dir l’home-. L’unic que en podem saber, nosaltres, es que existeix. ?Has llegit La branca daurada, de Frazer?

– No.

– Es una obra molt interessant, que ens ensenya moltes coses. En temps historics, encara que molt reculats, en diverses zones del mon el rei era assassinat quan s’acabava el seu regnat. El regnat durava uns deu o dotze anys. Quan arribava a la fi, la gent venia i el matava d’una manera molt cruel. Es considerava que aixo era necessari per al funcionament del col·lectiu, i el rei ho acceptava per voluntat propia. L’assassinat havia de ser cruel i sagnant, i, a mes a mes, es considerava que aquesta mort era un gran honor, per a la persona que regnava. ?I per que havia de ser assassinat, el rei? Doncs perque, en aquella epoca, el rei era «el qui sent les veus» com a representant dels homes. La persona que es convertia en rei feia de canal de comunicacio entre ells i nosaltres. I per al col·lectiu era imprescindible matar cruelment aquesta persona que «sentia les veus» quan