s’acabava el termini de temps fixat, per mantenir l’equilibri entre la consciencia de la gent que viu en aquest mon i el poder que desencadena la gent petita. Al mon antic, regnar i escoltar la veu dels deus era el mateix. Pero, evidentment, aquest sistema va anar desapareixent, els reis a poc a poc van deixar de ser assassinats, i les monarquies es van convertir en una institucio terrenal i hereditaria. I la gent va parar d’escoltar les veus dels deus.

L’Aomame escoltava el que li explicava l’home obrint i tancant inconscientment la ma dreta, que tenia aixecada.

L’home va continuar:

– En el passat, han rebut diversos noms, pero la majoria de vegades, no n’han rebut cap: senzillament, eren alli. «Gent petita» no es res mes que una manera practica d’anomenar-los. Quan la meva filla encara era petita, en deia «les persones petitetes». Va ser ella qui els va portar. Jo els vaig canviar el nom pel de «gent petita», perque era mes facil.

– I voste es va convertir en el rei.

L’home va inspirar molt aire pel nas i el va retenir un moment als pulmons. Despres el va expulsar a poc a poc.

– En el rei, no. En «el qui sent les veus».

– I ara, el que vol es que l’assassinin cruelment.

– No, no ha de ser cruelment per forca. Som a l’any 1984, en una gran ciutat. No hi ha cap necessitat que mori d’una manera sagnant. Nomes cal que em treguis la vida i prou.

L’Aomame va fer que no amb el cap i va relaxar els musculs. Encara tenia la punta de l’agulla damunt del punt especial de la nuca, pero no sentia gens de ganes de matar aquell home.

– Voste ha violat moltes nenes -va dir-; nenes que tenien mes o menys deu anys.

– Es veritat -va dir l’home-. Vist des del punt de vista del sentit comu, s’ha de dir aixi. Segons les lleis que regeixen la nostra societat, soc un delinquent. He mantingut relacions fisiques amb nenes que encara no havien arribat a la maduresa, encara que no hagi estat volent.

L’Aomame es va limitar a fer un gran sospir. No sabia com calmar aquell xoc d’intenses emocions que tenia lloc dintre seu. Era com si fes una ganyota en la qual les parts dreta i esquerra de la cara volguessin anar en sentits diferents.

– Vull que em prenguis la vida -va dir l’home-. Es millor, m’ho miri com m’ho miri, que jo no continui vivint en aquest mon. He de deixar d’existir, perque el mon pugui mantenir l’equilibri.

– ?Que passara, si el mato?

– La gent petita no tindra ningu que els senti. Encara no tenen un successor per a mi.

– ?Per que me l’he de creure, una cosa com aquesta? -li va preguntar l’Aomame, parlant amb els llavis mig tancats-. Potser voste es nomes un pervertit que s’inventa les histories que li convenen per justificar actes repugnants. La gent petita no ha existit mai, i els deus no parlen, ni concedeixen gracies. Potser voste nomes es un estafador miserable, que es fa passar per profeta, o per cap d’una religio.

– Alla hi ha un rellotge -va dir l’home sense aixecar el cap-. Al damunt de la calaixera de la dreta.

L’Aomame va mirar cap a la dreta. Hi havia una calaixera repujada, de l’alcada del maluc, amb un rellotge de marbre al damunt. Semblava molt pesant.

– Mira-te’l, sense apartar-ne la vista.

Tal com li havia dit, l’Aomame va girar el cap i va clavar la mirada al rellotge. Va notar com, sota els seus dits, tots els musculs del cos de l’home es contreien fins a tornar-se durs com una pedra. Hi havia concentrada una forca increible, en aquells musculs. Va veure que el rellotge, responent a aquella forca, es comencava a separar de la superficie de la calaixera i es quedava suspes a l’aire. Es va aixecar uns cinc centimetres, tremolant una mica, com si vacil·les, es va quedar en una posicio fixa i s’hi va mantenir uns deu segons. Despres els musculs de l’home es van relaxar i el rellotge va caure damunt la calaixera amb un so sord, com si de sobte s’hagues recordat que a la Terra hi havia gravetat.

L’home, esgotat, va fer un sospir llarg i profund.

– Fins i tot per fer una cosa tan modesta com aquesta em cal fer un gran esforc -va dir un cop va haver expulsat tot l’aire que tenia als pulmons-. Un esforc matador. Pero, com a minim, espero que hagis entes que jo no soc cap estafador miserable.

L’Aomame no li va respondre. L’home estava recuperant les forces fent grans respiracions. El rellotge continuava callat damunt la calaixera, comptant el pas del temps com si no hagues passat res. Nomes havia canviat una mica de posicio. L’Aomame el va continuar mirant fixament fins que l’agulla dels segons va haver fet una volta completa.

– Voste te un poder especial -va dir amb la gola seca.

– Ja ho has vist.

– Em sembla que es a Els germans Karamazov, que surt una conversa entre Crist i el dimoni -va dir l’Aomame-. Crist es al desert, fent practiques ascetiques, i el dimoni li demana que faci un miracle, que converteixi les pedres en pans. Pero Crist no li fa cas, perque el dimoni l’esta temptant, demanant-li un miracle.

– Si, conec aquesta historia. Jo tambe he llegit Els germans Karamazov. Si, es clar, es tal com dius: aquesta mena d’exhibicions no serveixen de res. Pero et necessitava convencer en el temps de que disposo. Per aixo t’ho he fet.

L’Aomame va quedar callada.

– En aquest mon no hi ha ni el be absolut ni el mal absolut -va dir l’home-. El be i el mal no son coses fixes i immobils, sino que canvien constantment de lloc i de posicio. Una cosa bona es pot convertir en dolenta a l’instant seguent, i a l’inreves. Es aquesta qualitat del mon el que va descriure Dostoievski a Els germans Karamazov. L’important es mantenir l’equilibri entre el be i el mal, que estan sempre en moviment. Si la balanca s’inclina massa cap a una banda, a la practica es fa molt dificil continuar mantenint els valors morals. Si: el bo es l’equilibri. I es precisament per mantenir l’equilibri, que jo he de morir.

– Jo, ara, no sento la necessitat de matar-lo -va afirmar l’Aomame-. Suposo que ja ho sap, pero havia vingut aqui a matar-lo. No puc permetre que les persones com voste continuin existint. Pensava esborrar-lo d’aquest mon, passes el que passes. Pero ara ja no tinc cap intencio de fer-ho: esta sofrint molt, i entenc el seu sofriment. Voste ha de continuar sofrint fins que es converteixi en una desferra i es mori. No tinc gens de ganes de concedir- li una mort sense dolor.

L’home va assentir una mica, de bocaterrosa com estava.

– Si em matessis, segurament la meva gent et perseguiria fins que aconseguis acabar amb tu. Son molt fanatics, i molt poderosos i obstinats. Si jo desaparegues, el meu grup perdria el centre que el mante cohesionat, pero les organitzacions, un cop comencen a funcionar, es mantenen vives totes soles.

L’Aomame escoltava el que li deia l’home, ajagut de bocaterrosa.

– Va ser terrible, el que li vaig fer a la teva amiga.

– ?A la meva amiga?

– L’amiga de les manilles. ?Com era, el nom?

A l’interior de l’Aomame es va fer un gran silenci. Ja no hi havia emocions en conflicte, sino tan sols un silenci pesant que ho omplia tot.

– Ayumi Nakano -va dir.

– Va ser una desgracia.

– ?Ho va fer voste, allo? -li va preguntar l’Aomame amb una gran fredor a la veu-. ?Voste va matar l’Ayumi?

– No, no vaig ser jo, qui la va matar.

– Pero en sap alguna cosa, sobre qui va ser.

– Ho van descobrir els nostres investigadors -va dir l’home-. No he arribat a saber qui la va matar. L’unic que se es que la teva amiga, que feia de policia, va morir estrangulada en un hotel.

L’Aomame va tornar a cloure amb forca el puny dret.

– Pero voste ha dit: «Va ser terrible, el que li vaig fer a la teva amiga».

– El que vull dir es que no ho vaig poder impedir. Fos qui fos, que la mates, quan s’intenta acabar amb algu, primer s’ataca el seu punt feble, igual com els llops sempre trien l’ovella mes feble d’un ramat, per perseguir- la.

– Es a dir, ?l’Ayumi era el meu punt feble?