Va pensar que el primer que faria l’endema al mati seria tornar a transferir aquell poc mes d’un milio sis- cents mil iens a en Komatsu. Aixi podria evitar un cert tipus de responsabilitat, i potser se sentiria mes tranquil. Com a minim, hi hauria constancia que ell s’havia negat a rebre la compensacio. Tanmateix, aixo no faria desapareixer la seva responsabilitat moral, ni justificaria el que havia fet, sino que tan sols li permetria adduir que hi havia hagut circumstancies atenuants. O, tambe, podia ser que tan sols servis perque els seus actes encara tinguessin mes l’aspecte de frau: potser li dirien que havia tornat els diners perque se sentia culpable.

Mentre pensava en tot aixo li va venir mal de cap, i va decidir deixar de pensar en aquell milio sis-cents mil iens. Ja hi rumiaria despres amb calma. Els diners no tenien cames, i encara que no n’estigues pendent, no sortirien corrents, segurament.

El primer problema a resoldre era com reconstruir la seva vida, va pensar mentre pujava per les escales al seu apartament del tercer pis. Havia anat fins al sud de la peninsula de Boso per veure el seu pare, i de la visita n’havia obtingut la conviccio, mes o menys segura, que aquell home no era el seu pare de debo. Tambe havia aconseguit situar-se en un nou punt de sortida per viure la seva vida. Potser aquella oportunitat li arribava en el moment just. Potser no era mala idea, fugir de tots els problemes que havia tingut ultimament i comencar una nova vida, amb una feina nova, un lloc nou i gent nova. Tot i que encara no sentia res que es pogues considerar confianca, si que tenia el pressentiment que podia tenir una vida una mica mes logica que la que havia viscut fins llavors.

Abans, pero, havia de solucionar unes quantes coses. No podia desapareixer tot d’un plegat sense dir res a la Fukaeri, en Komatsu o el professor Ebisuno. Evidentment, no es que hi estigues en deute, o hi tingues cap responsabilitat moral; tal com li havia dit l’Ushikawa, de tot aquell assumpte, ell nomes n’havia tret maldecaps. Pero per molt que l’hi haguessin embolicat a la forca i que ell no sabes que hi havia al darrere, fins llavors realment hi havia pres part. No podia pas dir que no en volia saber res mes, que fessin el que volguessin. Fes el que fes, a partir d’aleshores, volia tancar la questio d’alguna manera, i sortir-ne net. Si no, aquella vida nova de trinca que estava a punt d’estrenar ja estaria contaminada de bon comencament.

La paraula «contaminada» li va fer recordar l’Ushikawa. «L’Ushikawa», va pensar fent un sospir. Aquell home tenia informacio sobre la seva mare, i li havia dit que l’hi podia donar.

Si voste la volgues coneixer, li podria donar tota la informacio que tenim sobre ella. Pel que se, voste va pujar sense saber-ne absolutament res, de la seva mare. Pero tambe pot ser que algunes de les coses que hem descobert no li agradin gaire.

En Tengo ni tan sols li havia respost, perque no tenia cap ganes de saber res sobre la seva mare de boca de l’Ushikawa. Tant se valia, quina fos la informacio que li hauria donat: aixi que hagues sortit de la seva boca, hauria quedat contaminada. No, tant era, de quina boca sortis, aquella informacio: en Tengo no tenia gens de ganes de sentir-la. Si li explicaven res de la seva mare, en cas que algu l’hi hagues d’explicar, no havia de ser cap informacio parcial, sino una mena de «revelacio» general, una imatge gegantina i clarissima d’abast cosmic, que li permetes contemplar-ho tot en un instant.

Evidentment, en Tengo no sabia si mai ningu li faria una revelacio tan dramatica o no; podia ser que un moment com aquell no s’arribes a presentar per temps que passes. Tanmateix, necessitava que li fos revelada alguna cosa d’una magnitud aclaparadora, que contrarestes i sobrepasses les imatges tan clares d’aquella mena de «somni lucid» tan real que durant tant de temps l’havia fet sentir confos, indignat i ferit. Havia d’atenyer aquella revelacio per tal de poder-se purificar; unes quantes dades inconnexes no li servirien per a res.

Aixo es el que li passava pel cap a en Tengo mentre pujava les escales fins al tercer pis.

En Tengo es va aturar davant la porta del seu apartament, es va treure la clau de la butxaca i la va fer girar dins el pany. Tot seguit, abans d’obrir, va fer tres trucs a la porta, va esperar una mica, i hi va fer dos trucs mes. Despres la va obrir sense fer soroll.

La Fukaeri estava asseguda a la taula i bevia suc de tomaquet en un got alt. Portava la mateixa roba que quan havia vingut a l’apartament: una camisa de ratlles d’home i uns texans ajustats. Tanmateix, la impressio que produia era molt diferent de quan l’havia vista al mati. En Tengo va necessitar un moment per adonar-se de per que: portava els cabells recollits amunt, la qual cosa feia que se li veiessin perfectament el coll i les orelles. Aquelles dues orelles, petites i rosades, semblaven acabades de fer, mes amb una finalitat purament estetica que no pas per escoltar cap so, i que tot just les haguessin espolsades amb un raspall molt suau; com a minim, aquest era l’efecte que li van fer a en Tengo. I aquell coll ben format que hi havia mes avall resplendia, llustros com la verdura que ha crescut rebent la llum del sol en abundancia, tan pur que la rosada i les marietes n’haurien estat ornaments apropiats. Era la primera vegada que la veia amb els cabells recollits amunt, pero la seva imatge transmetia una bellesa i una sensacio d’intimitat miraculoses.

En Tengo havia tancat la porta, pero es va aturar un moment al llindar. Aquell coll i aquelles orelles exposades a la vista li feien bategar el cor tan de pressa, i el feien sentir tan confos, com si al davant hagues tingut una dona totalment despullada. Es va quedar sense paraules, observant la Fukaeri amb els ulls mig closos, com si fos un explotador que hagues trobat la deu d’aigua secreta on neix el Nil; encara tenia la ma al pom de la porta.

– M’he dutxat -li va dir ella amb veu seriosa, com si s’acabes de recordar d’alguna cosa important, a en Tengo, que era dempeus-. T’he agafat xampu i suavitzant.

En Tengo va fer que si amb el cap. Despres va sospirar i per fi va deixar anar el pom de la porta i va tancar amb clau. ?Xampu i suavitzant? Va tirar el peu cap endavant i es va allunyar del llindar.

– ?No ha sonat, el telefon, des que t’he trucat? -va preguntar.

– No, cap vegada -va respondre la Fukaeri, i va negar una mica amb el cap.

En Tengo va anar a la finestra, va obrir una mica la cortina i va mirar enfora. Des d’aquella finestra del tercer pis no es notava cap canvi remarcable: no es veia ningu sospitos ni hi havia aparcat cap cotxe estrany; tan sols el paisatge i els edificis residencials de sempre, tan anodins, que s’estenien cap a l’horitzo. Les branques retorcades dels arbres del carrer estaven cobertes d’una pols grisa, les barreres de seguretat eren plenes de bonys i unes quantes bicicletes que estaven abandonades al costat de la carretera es rovellaven a la intemperie. Hi havia un avis de la policia enganxat en una paret: «Conduir sota els efectes de l’alcohol es una via d’un sol sentit cap al desastre» (?hi devia haver algun departament policial especialitzat a fer aquells anuncis?). Un vell amb cara de no tramar res de bo passejava un gos petaner amb cara de no ser gaire intel·ligent. Una dona amb cara de poca intel·ligencia conduia un cotxe petit horroros. Els pals de l’electricitat, horrorosos, mantenien suspesos els cables que feien pinta de no tramar res de bo. El paisatge de fora de la finestra evidenciava que el mon tenia una presencia entre miserable i mancada d’alegria, i que els petits mons que l’integraven estaven formats a partir d’una acumulacio inacabable de realitats diverses.

D’altra banda, pero, al mon tambe hi havia coses tan incontestablement belles com les orelles i el coll de la Fukaeri. Era dificil decidir en quina d’aquelles dues realitats calia creure. En Tengo va fer un petit ronc al fons de la gola, com el que faria un gos gros que estigues confos, va tancar les cortines i va tornar al seu petit mon particular.

– ?Ho sap, el professor Ebisuno, que has vingut aqui? -va preguntar.

La Fukaeri va fer que no amb el cap: el Professor no ho sabia.

– ?I no l’hi penses dir?

La Fukaeri va fer que no.

– No m’hi puc posar en contacte.

– ?Perque es perillos?

– Per telefon ens podrien escoltar, i una carta potser no li arribaria.

– ?Nomes ho se jo, que tu ets aqui?

La Fukaeri va fer que si.

– ?T’has emportat roba per canviar-te, i tot aixo?

– Nomes una mica -va dir la Fukaeri, i va mirar la bandolera de tela que havia dut. Era veritat, que en aquella bossa no hi podia cabre gran cosa.- Pero no passa res.

– Evidentment, si a tu no et preocupa, a mi tampoc -va dir ell.

En Tengo va anar a la cuina i va fer escalfar aigua. Va posar fulles de te a la tetera.

– Et ve a visitar mai cap amiga -li va preguntar la Fukaeri.

– Ja no ve -li va respondre en Tengo breument.

La Fukaeri se’l va quedar mirant sense dir res.

– De moment -va afegir en Tengo.