– Es per culpa meva -li va preguntar ella.

En Tengo va fer que no.

– Ni jo mateix, no se de qui es la culpa. Pero em sembla que no es teva. Deu ser culpa meva. I ella tambe en deu tenir una mica.

– Pero, sigui com sigui, ja no hi ve, aqui.

– No. Ja no tornara a venir, segurament. O sigui que et pots quedar tant de temps com vulguis.

La Fukaeri hi va rumiar un moment, sense dir res.

– Estava casada, aquesta dona -va preguntar.

– Si, estava casada, i tenia dues filles.

– Les filles no eren teves.

– Es clar, que no eren meves. Quan jo la vaig coneixer, ja les tenia.

– Tu te l’estimaves, aquesta dona.

– Potser si -va dir en Tengo. «Tenint en compte la situacio», hi va afegir mentalment.

– I ella tambe t’estimava.

– Potser si, fins a cert punt.

– Tenieu relacions.

En Tengo va trigar una mica a adonar-se que la paraula «relacions» es referia a relacions sexuals. No era pas una paraula que fes per a la Fukaeri.

– Si, es clar. No venia aqui un cop a la setmana a jugar al Monopoly.

– Al Monopoly -va preguntar a ella.

– Deixa-ho correr -va dir en Tengo.

– Pero ella ja no ve.

– Com a minim, aixo es el que em van dir. Que segurament ja no tornaria a venir.

– T’ho van dir ells -li va demanar la Fukaeri.

– No, no m’ho van dir directament. M’ho va dir el seu marit, que ella «estava perduda», i ja no vindria mes.

– Que estava perduda.

– Jo tampoc no ho se, que vol dir aixo, concretament. L’hi vaig preguntar, pero no em va respondre. Tinc moltes preguntes, pero molt poques respostes. Es un mal negoci. ?Vols te?

La Fukaeri va assentir.

En Tengo va vessar a la tetera l’aigua que havia fet bullir, hi va posar la tapa i va deixar que s’infusiones.

– No s’hi pot fer res -va dir la Fukaeri.

– ?Ho dius per les poques respostes que tinc? ?O perque ella esta perduda?

La Fukaeri no li va respondre.

En Tengo es va donar per vencut i va servir el te en dues tasses.

– ?Vols sucre?

– Una culleradeta rasa -va dir ella.

– ?I llimona, o llet?

La Fukaeri va fer que no amb el cap. En Tengo hi va posar una culleradeta de sucre, va remenar el te a poc a poc i l’hi va donar. Ell va agafar la tassa de te sense afegir-hi res i es va asseure a l’altra banda de la taula.

– T’agradava, tenir relacions amb ella.

– ?Que si m’agradava tenir relacions sexuals amb la meva amiga? -va dir en Tengo, reformulant la frase de la Fukaeri i afegint-hi el signe d’interrogacio.

La Fukaeri va fer que si.

– Em sembla que si -va dir ell-. Mantenim relacions sexuals amb persones de l’altre sexe que ens atreuen. A la majoria de gent li agrada, aixo.

I a mes a mes, va pensar, ella era molt bona, en aixo. Igual que en cada poble hi ha un pages que te una traca especial per inundar els camps d’arros, ella era una experta, en relacions sexuals. Li agradava provar sempre coses noves.

– Et sents sol, perque ella ja no ve.

– Potser si -va dir en Tengo, i va beure una mica de te.

– Perque no pots tenir relacions.

– Aixo tambe, es clar.

La Fukaeri es va estar un moment mirant-lo fixament al rostre. Semblava que penses en les relacions sexuals, pero, evidentment, ningu no hauria pogut dir en que pensava, en realitat.

– ?Tens gana? -li va preguntar en Tengo.

La Fukaeri va assentir.

– Fem sopar, doncs -va dir ell. Gairebe no havia menjat res des del mati, i tenia gana. I, a mes a mes, tampoc no se li acudia res per fer, a part de preparar el sopar.

En Tengo va rentar l’arros, va encendre la maquina per bullir-lo i, mentre esperava que estigues a punt, va preparar sopa de miso amb algues wakame i porro, va fer sorell sec a la graella i va treure tofu de la nevera i el va amanir amb gingebre. Va ratllar rave japones. Va escalfar a la paella la verdura fregida que tenia a la nevera. Tambe va treure rave i prunes en conserva. La cuina, ja petita, encara s’hi veia mes amb un cos tan gros com el d’en Tengo movent-s’hi. Tanmateix, ell no s’hi sentia gens incomode, perque feia temps que s’havia acostumat a viure amb les poques coses que hi havia.

– Em sap greu, poder-te preparar nomes un sopar tan senzill -va dir en Tengo.

La Fukaeri havia estat observant amb molta atencio les habils evolucions d’en Tengo a la cuina, i havia contemplat amb gran interes el desplegament dels resultats damunt la taula.

– Estas acostumat a cuinar -va remarcar.

– Es que fa molt de temps que visc sol. Em preparo jo sol alguna cosa ben de pressa i me la menjo tambe sol, i de pressa. Ja s’ha convertit en un costum.

– Sempre menges sol.

– Si. Es bastant poc frequent, que mengi assegut davant d’algu. Quan venia aquella amiga, un cop a la setmana, dinavem junts. Pero, si m’hi paro a pensar, ja fa forca temps que no he sopat amb ningu.

– Estas nervios -li va preguntar la Fukaeri.

En Tengo va fer que no.

– No, no especialment. Es nomes un sopar. Nomes se’m fa una mica estrany.

– Jo sempre he sopat amb molta gent. Quan era petita, perque vivia amb molta gent. I a casa del Professor, tambe menjava molta gent amb nosaltres, perque el Professor sempre tenia visites.

Era la primera vegada que la Fukaeri deia tantes frases seguides.

– Pero mentre has estat amagada, has menjat sempre sola -li va preguntar en Tengo.

La Fukaeri va fer que si.

– ?On era, aquella casa on t’has estat amagant? -va preguntar ell.

– Molt lluny. Me’l va preparar el Professor, l’amagatall.

– ?I que has menjat, mentre has estat sola?

– Menjar instantani. Coses empaquetades -va dir la Fukaeri-. Fa temps, que no menjava coses com aquestes.

La Fukaeri s’ho agafava amb calma a l’hora de separar la carn de les espines del sorell amb la punta dels bastonets, i despres se l’enduia a la boca i altre cop amb calma a l’hora de mastegar-la, com si estigues menjant un aliment insolit. Despres va fer un glop de sopa de miso, la va degustar, va arribar a alguna conclusio, va deixar els bastonets damunt la taula i es va quedar rumiant alguna cosa.

Quan faltava poc per a les nou, a en Tengo li va semblar sentir una remor de trons llunyans. En obrir una mica la cortina i mirar enfora, va veure tot de nuvols sinistres, d’una forma estranya, passant un rere l’altre per un cel ara completament fosc.

– Tenies rao. Hi ha un munt de nuvols que fan molt mala pinta -va dir, tancant la cortina.

– Perque la gent petita esta esvalotada.

– ?I quan la gent petita esta esvalotada, canvia el temps?

– Depen. El temps nomes es una manera d’agafar-s’ho.

– ?Una manera d’agafar-s’ho?